Històries

Pescant, a Barcelona, des de 1740

Parlem amb “els Paus”, els tres germans Huguet que formen part de l’última dinastia de pescadors de Barcelona. Pesquen des de 1740 i la seva és també una manera de veure com ha canviat la ciutat i com els peixos humans com ells desapareixen

per Laura Saula Tañà

Pescant, a Barcelona, des de 1740
Dos dels Paus; feinejant, a l’esquerra, en Pau, i al centre, en Xavier. El moll del Rellotge de Barcelona ha estat testimoni de la vida dels pescadors de la ciutat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi ha infàncies que es repeteixen a través del temps. Infàncies viscudes entre muntanyes de xarxes, mol·luscs, fustes humides i barques que arriben a port carregades de misteris marins. Així va ser la infantesa de Pau Huguet (Barcelona, 1966) al moll dels Pescadors, igual que la dels seus germans, pare, avi, besavi i rebesavi. Un arbre genealògic que estira els tentacles mar endins, tentacles plens de vivències, sal i profunditats que relaten la història de la dinastia de pescadors més antiga de Barcelona.

Una epidèmia de febre groga va afectar la Barceloneta el 1870 i va obligar els seus homes a confinar-se, mentre que a les dones se les van endur a la cartoixa de Montalegre

La seva existència documentada arriba fins a 1740, quan la família vivia a la Ribera i, en construir-se el parc de la Ciutadella, se la va obligar a anar a viure al nou barri de la Barceloneta, al carrer Pescadors. Poca informació més se’n sap, a banda d’una epidèmia de febre groga que va afectar tot el barri el 1870 i va obligar els seus homes a confinar-se, mentre que a les dones se les van endur a la cartoixa de Montalegre, al Maresme. La rebesàvia d’en Pau hi va anar embarassada i el marit va quedar-se cuidant el rector Bruguera, que ara té un carrer amb el seu nom, i que va morir durant l’epidèmia. Es diu que quan les dones van tornar a la Barceloneta es van trobar tots els carrers plens de plantes i herbes salvatges que sortien d’entre les llambordes.

Gairebé 200 anys més tard, tres dels últims pescadors de la família Huguet, tres germans, ja no viuen en aquell carrer, però segueixen habitant el mateix barri. Si preguntes per ells només els coneixeran com “els Paus”

Gairebé 200 anys més tard, tres dels últims pescadors de la família Huguet, tres germans, ja no viuen en aquell carrer, però segueixen habitant el mateix barri. Si preguntes per ells només els coneixeran com “els Paus”. Tant se val si la majoria d’ells no es diuen així. El pare d’en Pau Huguet es deia Antonio, però a ell també l’anomenaven amb el nom del seu avi, besavi i rebesavi. Potser també hi devia influir que una de les barques de la família, un llaüt mallorquí de vuit metres construït el 1929, s’anomenés Sant Pau. Coses que tenen els barris que en realitat són pobles, o pobles que en el fons són com famílies.

El moll dels Pescadors i la seva torre acullen impassibles la barca d’arrossegament dels Paus.
La Torre del Rellotge va ser utilitzada per l’Acadèmia de Ciències de París per establir quina seria la llargària d’un metre arreu del món

Ja quasi no queden barques que surtin cada dia del moll dels Pescadors de Barcelona, situat davant de la Torre del Rellotge. Aquest element, que ara queda discretament eclipsat entre furgonetes i carretons de transport, té la seva pròpia història. Construït el 1772 amb la intenció de ser el primer far del port de la ciutat, pocs anys després, el 1791, va ser utilitzat per l’Acadèmia de Ciències de París per establir quina seria la llargària d’un metre arreu del món. El cas és que els científics francesos van agafar de referència el meridià de París, concretament el tram que va de Dunkerque a Barcelona. Per fer les mesures a la Ciutat Comtal es van escollir llocs com el castell de Montjuïc, la Ciutadella o la Torre del Rellotge. De fet, la ubicació de la torre coincidia amb la intersecció entre un paral·lel i el meridià de París. Amb els anys, Ildefons Cerdà va aprofitar per dissenyar sobre aquestes línies fictícies les avingudes Paral·lel i Meridiana de Barcelona.

La seva rutina diària consisteix a despertar-se a les quatre de la matinada i a les cinc arribar al moll per anar a buscar amb el carro una vintena de caixes a la fàbrica de gel. Embarquen entre 200 i 300 quilos de neu i es preparen per salpar a les sis

Sigui com sigui, ja quasi no queden barques que surtin cada dia del moll dels Pescadors de Barcelona. Una dotzena de barques de llum, que naveguen durant la nit, i una desena d’arrossegament, que durant el dia submergeixen les xarxes pel fons marí. Una d’aquestes barques diürnes és La Ferrosa, patronejada per Pau Huguet i assistida pels seus germans, Toni i Xavier, que fan de mecànics. Tres homes robustos, de pell colrada pel sol i la sal marina, d’humor directe i caràcter noble. La seva rutina diària consisteix a despertar-se a les quatre de la matinada i a les cinc arribar al moll per anar a buscar amb el carro una vintena de caixes a la fàbrica de gel. Embarquen entre 200 i 200 quilos de neu i es preparen per salpar a les sis. Després podran navegar mar endins o costa enllà, però cap a les cinc de la tarda hauran de tornar a ser a terra si no volen fer tard a la subhasta de peix que es fa cada dia a la Llotja.

Moltes de les feines manuals dels pescadors es conserven en el seu dia a dia.

Són les cinc de la tarda quan pujo a la cabina d’en Pau Huguet, capità de La Ferrosa. És un espai folrat de fusta fosca on l’última tecnologia es barreja amb els elements més anacrònics. Darrere de la zona de comandament, amb més de quatre pantalles en què es veuen diferents mapes digitals, hi ha una petita plataforma de fusta amb un matalàs prim que fa de llit per a les hores de pesca, quan el temps s’atura enmig del mar. Al damunt, un petit televisor de pantalla plana, tecnologia que és compensada pel llibre Lluvia fina, de Luis Landero, que reposa a prop de la cadira del patró. A l’exterior, el crit insistent de les gavines es barreja amb el d’un parell de carros de fusta amb què els mariners transporten la pesca del dia. En Pau no fa cara de satisfet.

“Als barcelonins només els agrada el marisc”

No ha estat un bon dia de pesca. Fa dies que no arriben als 200 quilos de peix diaris. En canvi, en èpoques com el setembre, quan s’obren vedes, poden arribar a pescar-ne mil quilos al dia. “Hem anat a buscar escamarlans i gambes, que és el que més interessa els restaurants i els mercats”, m’explica mentre s’eixuga la suor del front. Assegura que ara als barcelonins només els agrada el marisc. Hi ha hagut un canvi d’hàbits alimentaris i ja no es menja de tot com abans, quan a la ciutat sí que s’apreciava tota mena de peix, com els molls, el lluç o els besucs. Igual que les sardines, que abans eren molt populars a les cases i ara ningú en compra perquè “fan pudor”. “Sí que en venem els divendres per al cap de setmana, però nosaltres ens hem de guanyar la vida de dilluns a divendres”, es queixa. “Al final ens hem hagut d’anar adaptant, perquè o ens adaptem, o pleguem.”

“Fem el que s’ha fet sempre a totes bandes. Abans, aquí, a la barca, menjàvem cada dia calders i peix, però ara fins i tot s’ha perdut la cuina a bord”

A Barcelona no es menja gaire peix, i a casa del pescador, tampoc. “Als meus fills no és que els agradi gaire, però molts dies m’enduc el que no s’ha venut perquè no fa «bona imatge», però que és bo igual. I després hi ha moltes varietats de peix que es podrien vendre, però que els peixaters no volen perquè no els surt a compte.” Per no tenir, a casa del pescador no tenen ni una recepta familiar amb base de peix: “Fem el que s’ha fet sempre a totes bandes. Abans, aquí, a la barca, menjàvem cada dia calders i peix, però ara fins i tot s’ha perdut la cuina a bord”.

“Nosaltres, a les costes del Garraf, no els hem dit mai Garraf, sinó massís de la Ferrosa”

La Ferrosa. Aquest és el nom del seu vaixell, el seu company inseparable amb què naveguen entre el Maresme i el Garraf. Quan li pregunto pel significat, em desvela un secret dels mariners: “Nosaltres, a les costes del Garraf, no els hem dit mai Garraf, sinó que ho coneixem com el massís de la Ferrosa. En temps dels romans ja es deia així. Igual que al cim del Tibidabo, que nosaltres sempre li hem dit Serola”.

El peix acabat de pescar va directe a la subhasta diària de la llotja.
Abans, per ser un bon pescador, era important saber-se el nom i la silueta de totes les muntanyes, roques, poblacions, esglésies i campanars per poder-se situar

És en aquest moment que en Pau treu de sota de la taula de comandament un munt d’àlbums amb tot de documents antics traçats a mà del litoral barceloní. És tota la informació que s’ha anat passant de generació en generació en aquesta família de pescadors. Em comenta que abans, per ser un bon pescador, era important saber-se el nom i la silueta de totes les muntanyes, roques, poblacions, esglésies i campanars per poder-se situar. Durant centenars d’anys, el GPS era una habilitat humana, i els canvis en el paisatge, les seves referències. Els mapes familiars, dibuixats amb delicadesa, aviat van quedar obsolets amb l’aparició de les noves tecnologies. Ara, a bord de La Ferrosa, dominen pantalles en les quals els mapes digitals han passat a ser els protagonistes. I en Pau viu una lluita entre la vida analògica, més simple i intuïtiva, i la pantalla més abstracta. És clar que ara la silueta de Barcelona i de la seva costa ja no es veu igual que abans, des de mar endins. Ara els pescadors sempre hi veuen una espècie de boira de calitja, un núvol gris de contaminació que no permet orientar-se com feien els seus avis i rebesavis, que fins i tot coneixien el castell de Montjuïc des de cinc angles diferents.

Els dos germans parlen amb nostàlgia i impotència per un passat que ja no tornarà. S’adonen que ara tots els bars estan tallats pel mateix patró i se senten estrangers dins del seu propi barri

Una altra lluita d’en Pau i el seu germà Toni, que ara puja per l’escaleta que dona a la cabina del capità, és la de veure com es perd l’essència del que un dia va ser un dels barris mariners per excel·lència, la Barceloneta. “Abans això era un poble, però cada vegada menys. Quan tenia uns vint anys, al final del dia ens ajuntàvem molts mariners en un bar que hi havia aquí fora”, en Pau assenyala la zona de la Torre del Rellotge; “però tot això ja s’ha perdut”. Els dos germans parlen amb nostàlgia i impotència per un passat que ja no tornarà. S’adonen que ara tots els bars estan tallats pel mateix patró i se senten estrangers dins del seu propi barri. Uns carrers per on han passat moltes generacions de pescadors de la seva família i veïns.

Des de la finestra de la cabina, en Pau em comença a assenyalar diferents mariners que es veuen traginant pel moll. “Amb el patró d’aquesta barca d’aquí davant hem anat quinze anys junts al col·legi; amb el de la barca vermella d’allà darrere, també onze anys junts, i amb el de l’altra barca, també. Som uns cinc que anàvem a la mateixa classe.” Abans tots vivien al barri, però ara molts han hagut de marxar fora dels límits per l’encariment dels lloguers.

Toni Huguet arregla unes xarxes de pescar, igual que havia fet el seu pare, l’avi, el besavi i el rebesavi.
“Ens han estat fent fora d’aquest moll des de fa temps. Ara ja han posat tots aquests iots de luxe aquí al costat i ja estan intentant comprar el petit tros que ens queda als pescadors”

La Barceloneta desapareix, igual que també en desapareixen els pescadors. “Jo tinc 48 anys. Soc dels més joves d’aquí i t’asseguro que no volem aquesta vida per als nostres fills”, diu en Toni, que s’uneix a la conversa. En Pau m’ho acaba d’explicar: “Ens posen massa problemes des de les administracions. A nosaltres ens han estat fent fora d’aquest moll des de fa temps. Ara ja han posat tots aquests iots de luxe aquí al costat i ja estan intentant comprar el petit tros que ens queda als pescadors. I a més, les administracions s’han tornat tarades i cada dia, al final de la jornada, hem d’enviar un informe oficial de tot el que hem fet. I cada matí hem de demanar permís a Madrid per a poder sortir”.

“Tinc 48 anys. Soc dels més joves d’aquí i t’asseguro que no volem aquesta vida per als nostres fills”

La impotència i la incredulitat estan a flor de pell. Asseguren que ara mateix són l’únic ofici del món que, si se’ls espatlla un dels cinc ordinadors que tenen, encara que no sigui vital, no poden sortir. “A quina empresa has vist que quan no li funciona un gadget no pot treballar?”, s’accelera en Pau. “També ens han obligat a posar un munt de cartells de seguretat per tot el vaixell. Fins i tot un adhesiu que diu que hi ha un adhesiu, o un cartell que diu que allà mateix hi ha un bot salvavides. Coi! Que són allà, els bots, que no ho veuen?!”, s’indigna amb ironia mentre els assenyala. “Doncs tot això representa que, si no ho portes, són sancions, sancions i sancions.”

“Un dia, sense voler, vam agafar una tortuga. Ens van obligar a fer un informe per dir on l’havíem agafat i per què. Doncs l’hem arrossegat, ‘¡¿yo qué quiere que le diga?!’. Vols fer les coses bé i després tens problemes”

I la burocràcia ja no només se centra en aspectes relacionats amb l’ofici de mariner, sinó que va més enllà. “Una vegada ens van dir que si per accident pescàvem tortugues, que no les tornéssim al mar, perquè podrien tenir un accident de descompressió si les hi tirem directament. I així ho vam fer: vam agafar una tortuga, la vam deixar nedant tot el dia en una olla plena d’aigua i vam trucar al CRAM. I què va passar? Que en arribar al moll se’ns va presentar el CRAM, els del SEPRONA i la Guàrdia Civil. Ens obligaven a fer un informe per dir on havíem agafat la tortuga i per què l’havíem agafat. Doncs l’hem arrossegat, ¡¿yo qué quiere que le diga?! Vols fer les coses bé i després tens problemes”, explica en Pau. “Saps què vam fer amb la següent tortuga que vam arrossegar?”, l’interromp en Toni. “Li vam fer una foto per a nosaltres i la vam tornar a l’aigua. Com s’havia fet tota la vida.”

Els dos pescadors s’animen amb el seu humor irònic i directe. Encara em volen explicar més anècdotes burocràtiques que defineixen com a “coses de xalats”. “L’altre dia vam tenir un accident laboral a bord, res greu, un que es va donar un cop a la cama. Per no tenir problemes vam avisar l’ambulància. Saps quanta gent es va presentar a port?”, m’interroga en Toni. “Quaranta persones!” En Pau continua la història: “La sanitària deia que no es podia treure la persona de la barca si es movia... Però si una barca sempre es mou! I va trucar als bombers para que fijaran la barca al muelle, i es van presentar vint bombers, la Guàrdia Civil, la Urbana, Duanes... Total, perquè entre quatre agafessin la llitera i el duguessin a l’ambulància. I al cap de dues hores el mariner va sortir caminant de l’hospital...”.

Assegut al seient de copilot, en Toni relata històries de pescadors que es perden generació rere generació.
“S’estan carregant el plàncton i fitoplàncton per deixar-ho tot transparent i després els culpables som nosaltres amb la sobrepesca”

I tot això sumat al fet que, com a pescadors, se senten el cap de turc amb el tema de la sobrepesca. “Hi ha el mantra de la sobrepesca, quan som poquíssimes barques. I nosaltres no diem res de la porqueria que porten els lluços ni de com es depuren les aigües. Només es parla de la sobrepesca”, s’indigna en Pau. “La platja de la Barceloneta està transparent, com si fos una piscina, quan és impossible perquè hi ha dos rius al costat. És el que es ven per als turistes”, continua en Toni. “S’estan carregant el plàncton i fitoplàncton per deixar-ho tot transparent i després els culpables som nosaltres amb la sobrepesca”, l’interromp en Pau, que explica que, després del temporal Gloria, el gener de 2020, van treure milers de plàstics del mar. “Aquest any hem tret 85 tones de plàstics, cada dia omplim muntanyes de plàstic. Però, ep!, nosaltres som els que contaminem el mar!”, alça el braç. I entre les escombraries han arribat a trobar-hi caixes plenes d’ampolles de Chivas i fardells de xocolata. “Són coses que llences i no en fas el parte perquè, si no, hi ha tanta burocràcia que fins i tot acaben sospitant de tu”, explica en Toni. Per descomptat, tota la brossa que treuen del mar també l’han de registrar oficialment i donar explicacions d’on l’han agafada. “Al final saps què fem?”, torna a interrogar-me el mariner. “Quan arribem a port la tirem directament al contenidor i ja està”, pica fort de mans un cop. Tema resolt.

L’esforç humà en un món de sal, humitat i fons marins.
“S’ha complicat tant la cosa que ja no vas a pescar. Pesques però estàs amb el cap que si el certificat aquest, que si el certificat aquell...”

Les feines administratives els ocupen tant espai que els germans creuen que, per anar bé, un d’ells s’hauria de quedar sempre a terra per gestionar tots els documents i certificats que se’ls demana diàriament. “S’ha complicat tant la cosa que ja no vas a pescar. Pesques però estàs amb el cap que si el certificat aquest, que si el certificat aquell... Ara, per exemple, hem rebut una carta d’Hisenda que diu que he de retenir el sou a un mariner perquè no ha pagat no sé què... Però a veure, ¡yo soy su jefe, no soy su padre! I és un paio que té més de quaranta anys. Li he de retenir el sou perquè som una empresa, i si no, ho hauria de pagar jo. Ara ves i explica-l’hi, tot això, al mariner...”, en Pau alça els braços en senyal d’impotència. L’ofici de pescador ja no té la senzillesa d’abans; ara els tres germans s’han trobat que, en realitat, són una empresa. “Jo no vull que els meus fills continuïn això; jo vull que siguin funcionaris! I això ho pensem tots els que som aquí”, m’assenyala els pocs mariners que segueixen feinejant al moll. “Tu vindràs aquí d’aquí a deu anys i ja no hi quedarà ni el Tato”, afegeix en Toni.

Però ser pescador també té moments molt bons. Un cop tiren les xarxes a alta mar, per fi es retroben amb el seu element i amb la tranquil·litat de ser lluny de la civilització. A l’estiu, es tomben al sol i es ruixen amb aigua fresca de la mànega. En Pau també fa llargues sessions de lectura i contempla l’horitzó blau que s’estén mar endins. Tot això, si fa bon temps, perquè si no fa bo, aleshores no hi ha possibilitat de relaxar-se. A la seva família fins i tot van tenir un gran daltabaix quan se’ls va enfonsar la barca El Fairell el 2017, i van perdre dos mariners.

D’esquerra a dreta: els germans Toni, Pau i Xavier Huguet.
Quan les barques eren de fusta, cada nit, cap a les dotze, en Pau baixava amb el seu pare fins al moll per treure’n l’aigua amb una bomba d’extracció

Per sort les coses ja no són com dècades enrere, quan les barques eren de fusta. Aleshores entrava l’aigua més fàcilment entre les juntes de la fusta. En Pau en conserva records, com quan, cada nit, cap a les dotze, baixava amb el seu pare fins al moll per treure’n l’aigua amb una bomba d’extracció. Poques hores després, a les cinc, tornava al moll per començar la jornada de pesca. Ara les barques ja són de fibra i, més enllà d’algun ensurt, com petits incendis a bord, poden viure més tranquils. De fet, els divendres acaben la jornada laboral i ja es despreocupen de la barca fins al dilluns següent. S’han guanyat comoditats, però també s’ha perdut un tros d’ànima.

Les gavines criden amb força mentre el moll dels Pescadors es va quedant buit. És dijous i tradicionalment és el dia de pagar els pescadors. “Abans els mariners es reunien en un bar i l’armador els pagava, però nosaltres no ho havíem fet mai perquè el meu pare no era un home de bars”, explica en Pau. Són costums que, a poc a poc, s’han anat perdent. Igual que l’última dinastia dels Paus, uns pescadors de cor noble i humor sincer que saben que ells tancaran el cercle després de tantes generacions. Saben que viuran les últimes matinades al moll carregant gel i que formaran part de les últimes converses entre pescadors. Converses de sal i lleganyes, alienes a una Barcelona que encara dorm. Potser el que no saben és que, quan tot això passi, per damunt seu els acomiadarà amb tristesa la Torre del Rellotge, que sempre haurà estat vigilant i protegint, impassible, els seus mariners.

Què hi quedarà, al moll dels Pescadors, quan ja no hi quedin pescadors? Només el temps i la Torre del Rellotge en seran testimonis.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris