Històries

El país de l’home os

Un ritual d’hivern ancestral. L’imaginari col·lectiu s’apropia de carrers medievals per donar vida a llegendes, música, emocions que van a la caça de la identitat de l’Alt Vallespir. Anem a buscar les tres darreres Festes de l’Os a Catalunya Nord

per Mireia Domènech i Bonet

El país de l’home os
L’Os caçat, una fotografia única de 1952 captada pel prestigiós fotoperiodista francès Jean Ribière. L’Os, perseguit pels Caçaires, surt de la cova desbocat. Un ritual de fertilitat i lluita, en què homes i ossos es retroben de nou cada any. (Fotografies en blanc i negre de Jean Ribière i en color de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“El dia de la Mare de Déu de la Candelera, l’os sall de la cova; si plou, si fa dolent temps, s’està de fora perquè l’hivern és acabat. Si veu la seua ombra us del sol, torna dedins perquè durant quaranta dies farà dolent, l’hivern és pas acabat.”

(Dita popular)

Quan arriba febrer, l’Os es va despertant a l’Alt Vallespir. Hi ha hibernat cent dies ja, mig hivern. Surt de la cova i aguaita als afores de Prats de Molló, Arles i Sant Llorenç de Cerdans. Són els tres darrers pobles de tot Catalunya Nord on cada any l’esperen per festejar-lo. D’ossos del Pirineu, per aquestes muntanyes, ja fa dècades que no en corren. Però la seva petja simbòlica i cultural, sí. Entre mites i supersticions, aquest ésser salvatge de les muntanyes ha estat temut i ha fascinat a parts iguals. Des de temps immemorials, forma part de l’imaginari col·lectiu i de la identitat d’aquest territori, que li dedica la diada popular més important i genuïna.

Les restriccions per la covid obliguen a renunciar-hi, no sense recança ni tristor. En homenatge, doncs, als qui mantenen viu aquest tresor de la cultura popular nord-catalana, i per a qui el vulgui descobrir, LA MIRA us porta al cor d’unes festes que pràcticament han desaparegut dels Països Catalans. Per això, excepcionalment comptem no només amb les magnífiques fotos d’en Jordi Borràs, sinó també amb dos materials gràfics inèdits al Principat. D’una banda, les filmacions privades d’Antoine Caillet, que el 1936 va gravar fragments de la festa a Prats i a Arles. I de l’altra, tres imatges de 1952 captades pel prestigiós fotoperiodista francès Jean Ribière (1922-1989).

L’Alt Vallespir i l’imaginari col·lectiu de muntanya

Les Festes de l’Os són una al·legoria. La natura es prepara per florir de nou i néixer amb la primavera. Els animals trobaran més abundància d’aliment, les terres tornaran a donar els seus fruits. L’Os que surt de la cova no només simbolitza aquest despertar i la fertilitat de la natura. És la gènesi dels cultes a la fecunditat de la dona, imprescindible per a la supervivència, i per a la virilitat i fortalesa de l’home. L’Os es desperta afamat i surt de la cova. Davalla de la muntanya fins que els Caçaires el troben a les portes de la vila. Així comença la cacera pels tres poblats al capdamunt del Vallespir.

Un Os corre salvatge perseguint les dones del poble, que, enriolades, s’han tancat plegades per evitar les urpes de l’animal (Prats de Molló, febrer de 1952). 
Aquí dalt, la vida ha estat sempre molt rude, especialment amb el fred dels llargs hiverns, vespres de rondalles de personatges màgics a la vora del foc

Situat al sud del Canigó, l’Alt Vallespir és un territori que, per les seves característiques geogràfiques, s’ha mantingut històricament més aïllat i feréstec. Aquí dalt, la vida ha estat sempre molt rude, especialment amb el fred dels llargs hiverns, vespres de rondalles de personatges màgics a la vora del foc. En aquests boscos ja fa mig segle que els Caçaires hi van matar els darrers ossos bruns. No només es mataven, sinó que se’n robaven els cadells petits per exhibir-los, una activitat molt rendible al Pirineu, especialment al segle XIX. A tocar del Capcir, a Occitània, Èrce (Arieja) acollia una escola important d’Orsalhèrs. Hi ensenyaven a domar els ossos perquè ballessin i entretinguessin. Fins entrat el segle XX no era rar veure’ls arreu dels continents europeu i americà, com passa encara amb els circs d’animals. 

Arran de l’extinció de l’os bru del Pirineu, als anys noranta s’hi introduirien exemplars comptats dels seus cosins eslovens per recuperar poblacions. El tema segueix encenent la polèmica entre els ramaders, d’una banda, i els ecologistes, de l’altra. Aquí, l’os es reivindica des de sempre, però com a símbol.

Del culte al rei dels boscos a la diabolització

Originàriament, en la nostra civilització l’os era considerat el rei dels animals. No només perquè era el més gran dels nostres boscos, també com a ésser intel·ligent: curiós, amb capacitat d’aprenentatge i memòria, pot manipular elements amb les potes com si fossin mans, observa i analitza el seu voltant abans d’actuar, és omnívor i estableix relacions socials. És, a sobre, un animal plantígrad: quan s’aixeca i queda dret, caminant i tot sobre les potes del darrere, la seva silueta apareix humanitzada com un gegant. Pot semblar, segons com, un abominable home del bosc. A les coves prehistòriques se n’han trobat representacions gratades o dibuixades. D’aquesta adoració ancestral al tòtem, doncs, no és estrany que se’n desenvolupés un culte.

Tot aquest culte simbòlic i les representacions d’animals originen l’afició actual per disfressar-nos per carnestoltes, les màscares, etc.

En la mitologia grega, Paris era criat per una ossa, i és un grec qui li dedica dues constel·lacions. I a l’antiga Roma, ja se celebraven unes festes del llop: disfressats i beguts per poder-se deixar anar i complir millor amb el seu rol, els Lupercals corrien pels carrers com bèsties, fuetejant qui es trobaven, especialment les dones, amb la convicció que n’afavoriria la fecunditat. També en època romana, les dones celebraven les Matronalia, unes festes durant les quals podien divertir-se sexualment i ser agressives amb els homes, ja que tot els era permès. Els sacrificis d’animals per aconseguir el favor dels déus es retroba en diferents cultures paganes. De fet, tot aquest culte simbòlic i les representacions d’animals originen l’afició actual per disfressar-nos per carnestoltes, les màscares, etc.

Els Barbers preparen l’Os per poder-lo rasar. Ja no hi ha retorn. L’animal, retingut amb cadenes, està a punt de convertir-se en home (Prats de Molló, febrer de 1952). 

Tanta devoció pagana i la creença que l’os tenia dots curatius feien nosa al cristianisme. Solució: demonitzar-lo i entronitzar al seu lloc el lleó com a rei dels animals. Aquest nou relat contra la fascinació social i l’heretgia va calar. Contra tot pronòstic, no només han arribat al segle XXI algunes comptades Festes de l’Os, sinó que acostumem a regalar ossos de peluix als nadons.

Per desmitificar l’os, l’Església va recórrer a la diabolització: una bestiassa salvatge, llaminera i carnívora, maldestra, violenta, molt més forta que l’home i, per tant, perillosa

Per desmitificar l’os —com ha fet amb tot el que li ha fet nosa al llarg dels segles—, l’Església va recórrer a la diabolització: una bestiassa salvatge, llaminera i carnívora, maldestra, violenta, molt més forta que l’home i, per tant, perillosa… El reconegut escriptor local Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló – la Jonquera, segle XIX), un personatge fascinant tot ell, relata en la seva novel·la Montalba com un os rapta una pastoreta i se l’endú a la cova per aparellar-s’hi. I com caçadors i llenyataires l’acaben rescatant, enganyant-lo i matant-lo. Tots hem crescut amb llegendes similars. Del rapte de les sabines a La bella i la bèstia, el mite sempre torna. A la rondalla pirinenca En Joan de l’OsJoanet de l’Onso a Mallorca—, el protagonista és el fill del pecat carnal, que hereta una força i una valentia sobrenaturals.

Tot aquest imaginari col·lectiu, alimentat pels atacs reals a ramats, van convertir l’os en el diable a vèncer i l’objectiu predilecte dels caçaires. Així s’han justificat les matances perpetrades durant segles que van extingir l’os a Catalunya. Per arrodonir-ho, l’Església instauraria la Candelera a principis de febrer, coincidint amb les antigues festivitats paganes de finals d’hivern, com a intent de substituir-les imposant la presentació de l’infant Jesús al temple.

És el tret d’identitat de l’Alt Vallespir, que ha acabat agermanant Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló

Avui, el culte simbòlic, la bèstia llegendària i el mite de les rondalles coincideixen al llarg del mes de febrer, i conflueixen de resquitllada amb el carnestoltes. És el tret d’identitat de l’Alt Vallespir, que ha acabat agermanant Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló. Fa una dècada que ja no es competeix, sinó que sumen per divulgar una mateixa tradició amb tres experiències ben diferents. Entrar en aquesta festa autèntica, celebrada en terra de resistència nord-catalana entre muralles, és entrar de ple en un espectacle d’empremta medieval i en el qual ningú és un mer espectador.

Prats de Molló: a la caça de l’espectador

Aterrar un Dia dels Ossos a Prats de Molló pot ser un veritable xoc si hom no està al corrent prèviament de què hi passarà. Cal anar-hi amb roba vella i bon calçat. Les corredisses, l’excitació entre els participants i la festa pels carrers en realitat no són per caçar l’Os. Sinó perquè l’Os és qui et vol caçar. Aquí, assistir a la festa vol dir tenir disposició per participar-hi i actuar-hi. Difícilment se’n pot ser només espectador. L’escenari de les persecucions són els carrerons i les placetes de traçat medieval d’aquesta vila mil·lenària fortificada. Qui més rep és la dona, sobretot si és jove: l’Os s’hi abraona per abraçar-la i emmascarar-li la cara de sutge. Quedar marcada de negre per l’Os, aquí, és un honor i porta bona sort —i fertilitat. No pots evitar ressentir una por desitjada, una barreja d’emocions. De l’abraçada de l’Os, però, tampoc se n’escapen els homes. Ni se n’estalvien el combat previ. Tant si ets jove com madur, si l’Os et tria com a rival espontani, hauràs d’entrar al joc: un duel de bastó en què pots estar segur que acabaràs placat a terra i ensutjat.

Origen de la sardana actual, el contrapàs és una dansa d’arrels medievals que tan sols ballen els homes del poble. 

De bon matí, el poble comença a festejar la diada amb música de cobla, sardanes i un ball predecessor a aquestes: el contrapàs, una antiga dansa que pel seu origen religiós ballen només homes del poble. Dinar d’hora i l’organització peregrina ràpidament fins al Fort, al capdamunt del turonet a la falda del qual reposa el poble.

Tres homes es convertiran en Ossos. Han estat escollits d’entre els joves voluntaris del poble per esdevenir herois de la jornada, un orgull i una distinció per als qui ho podran fer realitat

El Fort de la Guarda va ser construït al voltant de l’antiga torre medieval per Vauban, el famós arquitecte militar en qui Lluís XIV va confiar les fortificacions d’arreu per protegir les seves noves fronteres. Arran del Tractat dels Pirineus (1659) i de la partició de Catalunya en dues, aquest és el punt estratègic des d’on el seu exèrcit no només controlaria millor el seu nou domini, sinó que també li serviria per vigilar els habitants de la contrada i esclafar la revolta liderada pels Angelets del Vallespir. Dins del Fort, doncs, talment com si fossin en una cova imaginària, tres homes es convertiran en Ossos. Han estat escollits d’entre els joves voluntaris del poble per esdevenir herois de la jornada, un orgull i una distinció per als qui ho podran fer realitat.

A principis del mes de febrer, i enmig d’un ambient carnavalesc, l’Os es desperta al Vallespir. Després de vestir-se amb pells de xai, tres nois joves s’embetumen amb oli i pols de carbó o sutge i comencen la metamorfosi: d’home a Os. 
La metamorfosi de l’home a Os és un moment màgic, d’emoció entre les famílies dels protagonistes. Ho recordaran tota la vida

Un cop disfressats amb pells de xai tallades i cosides a mida, els Ossos completen la metamorfosi embetumant-se la cara, el coll, les mans —i si fa bon temps, braços— amb una barreja d’oli i pols de carbó o sutge fins que queden ben negres. Sobre el cap, se’ls col·locarà un barret cònic de més de mig metre, també fet de pell de xai. Aquest complement majestuós allargarà el cap de les bèsties, una corona amb la qual semblaran més alts, més peluts i més autèntics. Els pertoca també a cadascun un bastó llarg, símbol de poder, com un ceptre per al rei dels boscos. És l’element que se’ls atansarà cada cop que es batin en duel amb els homes a qui vulguin desafiar. La metamorfosi de l’home a Os és un moment màgic, d’emoció entre les famílies dels protagonistes. Ho recordaran tota la vida. Es produeix una comunió amb els Caçaires i amb tothom qui organitza la festa. I es dispara el tret de sortida.

Persecucions, sutge, duels i adrenalina

La cacera comença tan bon punt cada Os surt desbocat del Fort. “ROAAARRR”, brama sense parar mentre es precipita de manera salvatge muntanya avall. Els espontanis valents que s’hagin atrevit a atansar-se a la ciutadella per desafiar-lo acabaran rodolant amb ell. S’enduu tothom que es troba al seu pas. Ni la mitja dotzena de Caçaires que l’envolten en tot moment mentre ell empaita tothom s’estalviaran els seus rampells de fúria. Això, fins que els trets de les escopetes disparades a l’aire no simbolitzin que l’han abatut. L’Os queda estès. Podrà descansar uns minuts i ser assistit amb el que necessiti. Entre el breu repòs i glops d’alcohol ingerits a cada parada, de sobte reneix totalment excitat, emulant la natura a la primavera. S’aixeca com tocat per un exorcisme sobtat i torna a grunyir com una bèstia; emprèn de nou una cursa desfermada a la recerca de més víctimes. Li agraden sobretot les noies joves. Però tot s’hi val, per carnaval.

El bastó és part de la simbologia del poder de l’Os, amb el qual l’animal es batrà en duel amb un home digne de ser desafiat. Li llançarà el llarg bastó cap a les mans i s’iniciarà un joc que acabarà amb l’humà a terra perdent la jugada.
Algunes àvies recorden encara quan les havien perseguit fins a l’habitació o les havien descobert amagades dins de l’armari

S’endinsa a la Vila Alta de Prats de Molló per les muralles. El seu objectiu: emmascarar de sutge la cara de les seves víctimes. Les tonades d’“El ball de l’os” sonaran aquí i allà, tant si el toquen els músics com si s’entona de manera espontània entre els participants reunits. El ritual vol que l’Os ensutzi el màxim nombre de víctimes, que quedin marcades per les seves urpes. Els carrerons són estrets, és difícil escapar-se de la seva emmascarada. I si no en té prou, entra a les cases per portes, finestres, o enfilant-se dalt dels balcons per accedir-hi per dalt. Algunes àvies recorden encara quan les havien perseguit fins a l’habitació o les havien descobert amagades dins de l’armari.

Un altre ritual consisteix en el combat cos a cos amb l’home. En qualsevol moment, triarà al seu pas un rival a qui consideri digne: desafiarà un home valent a un duel llançant-li a les mans el seu llarg bastó. Tots dos es posaran en guàrdia fent moviments circulars, com preparant la lluita, i s’iniciarà un joc. S’aniran tirant el bastó l’un a l’altre mentre al seu voltant s’hi apleguen els espectadors per gaudir del joc i entonen el seu càntic preferit, “El ball de l’os”. O bé miren de provocar-lo fent “UUUUUUHHHH!”, mentre ell rugeix més excitat encara. El desenllaç és inevitable. De sobte, l’Os aprofitarà que la seva presa alça els braços per recuperar el bastó i l’envestirà per placar-lo a terra, una jugada al més pur estil de la USAP —en aquest bocí de país, ja ho sabem, que el rugbi és l’esport rei. Ara que ja l’ha vençut, li pot emmascarar la cara. Els Caçaires dispararan nous trets i suposadament tornarà a morir uns instants. Fins que, després de la pausa, havent begut més encara i de nou embetumat de negre intens amb oli i sutge, reviscolarà i se’ls tornarà a escapar: “ROOOOAAAAAR!”. Els Ossos es mantenen desfermats i excitats. L’embriaguesa ha completat el trànsit per a la metamorfosi total de l’home a bèstia.

Al final de cada duel, res ni ningú impedirà el placatge de l’Os sobre els seus contrincants, emulant algun jugador de la USAP nord-catalana.

Civilitzar l’Os: el rasatge

Els personatges que posaran fi al desori de l’Os i salvaran l’home de la bèstia apareixen del no-res, enmig de la festa. Són els Barbers, van vestits i maquillats de blanc. Arrosseguen unes cadenes per atrapar entre una dotzena cada Os. La fera sempre s’hi resisteix, s’escapa i ataca de nou fins que és retinguda. Amb la lluita entre Ossos i Barbers, el negre del sutge embruta el blanc. Però com a bon joc simbòlic, el blanc vencerà el negre de les tenebres. I com en tota rondalla, la llum guarirà la foscor i humanitzarà el mal. Els Barbers atrapen l’Os i se l’enduen encadenat fora muralles. Passaran, abans, per davant de l’antic Arbre Mentider, arbre sagrat que tot ho escolta al poble i que tan bé lloava el poeta local Leopold Colomer.

El rasaran amb una pigassa (o destral) fent de navalla. I per fi el primitiu esdevindrà home. Un cop civilitzat, podrà beure del porró i la cobla tocarà “Joan del Riu”

Un cop al Firal, on acaba tot el recorregut, estacaran els Ossos en cadires, a punt per afaitar. La cobla tocarà “La cançó del rasatge”: “Els ossos fan de bon rasar, lala-la-la…”. Els Barbers els empastifaran els morros amb botifarrons sucats de moscat —el vi dolç nord-català per excel·lència. El rasaran amb una pigassa (o destral) fent de navalla. I per fi el primitiu esdevindrà home. Un cop civilitzat, podrà beure del porró (si no va prou embriagat) i quan la cobla toqui “Joan del Riu” tots els personatges ballaran en companyonia.

Els Barbers són els personatges d’edat més avançada. Gràcies a ells i a les cadenes que arrosseguen per capturar l’Os, aconsegueixen canviar el negre del sutge pel color blanc i iniciar la conversió de l’Os a l’home.
Els homes més joves representen sobretot els Ossos, els Caçaires acostumen a ser un xic més grans, i els més madurs faran de Barbers

Ambient fraternal, entremaliadures, balls i música. Tothom gaudeix d’aquesta festa, la implicació és intergeneracional. Així ha passat aquesta tradició oral de vells a joves i ambdós en gaudeixen. Els homes més joves representen sobretot els Ossos, els Caçaires acostumen a ser un xic més grans, i els més madurs faran de Barbers —entre els quals l’alcalde, en Claudi Ferrer—, una metàfora de la vida, en què els més savis són els qui acostumen a posar ordre al caos. La dona, que té un paper més passiu com a centre del desig dels Ossos, participa molt activament en l’organització de la diada.

Actualment, de voluntaris per fer d’Ossos al poble no en falten. Fa unes dècades, en canvi, s’assignava els homes més assilvestrats, als quals remuneraven en espècies, amb un parell de vigatanes, o amb una petita compensació econòmica pel dia de feina perdut. I sobretot, és clar, oferint litres de vi perquè beguessin tota la jornada; un detall que continua sent molt apreciat entre les noves generacions i que sens dubte els ajuda a posar-se millor en el paper.

Un cop capturat l’Os, el fan passar per l’Arbre Mentider, on una placa recorda les paraules del poeta Leopold Colomer (1908-1983) dedicades a l’arbre: “Cansat de caminar pels senders de la vida, abans que la mort vingui els meus ulls entelar, deixa’m-te contemplar, Arbre de les Mentides, deixa’m cantar ta glòria... antes de me n’anar”.

Arles: l’Os teatralitzat pren el carrer

Des del roc Colom, al capdamunt de Prats, l’aiguaneix del riu Tec es precipita tot l’any entre boscos frondosos alimentant d’aigües fresques l’estret pas de la vall aspra del Vallespir. Serpentejarà comarca avall, i travessarà després el Rosselló fins a desembocar a la Costa Vermella, entre Argelers i Elna. Un dels seus primers passos poblats serà Arles, una vila amb un pes històric i patrimonial rellevant. L’abadia de Santa Maria d’Arles (segle VIII) fou una de les primeres fundades a Catalunya. També hi ha gran tradició de dolços. Avui en dia se segueix fent cua al carrer per comprar les famoses rosquilles, les pastes preferides a Catalunya Nord. Però sobretot aquí, fa 150 anys, hi va néixer l’empresa xocolatera Cantaloup-Català —avui mundialment coneguda com a Cémoi. Durant anys, patrocinava les festes al poble amb el Xicolater, un personatge que encapçalava les cercaviles, tal com s’observa a l’enregistrament d’Antoine Caillet de 1936.

Arles i Sant Llorenç tenen un sol Os i l’anomenen Martí. Té sentit, com a déu de la guerra en la mitologia grecoromana

Inicialment les Festes de l’Os se celebraven arreu el 2 de febrer. Però ja fa més de mig segle que es van adaptar a les vacances escolars, de manera que els joves puguin tornar al poble quan arribi l’Os. I més recentment, es van fixar en caps de setmana diferents per poder-les gaudir totes. Arles és la primera de rebre la Pota de l’Os, que es traspassen simbòlicament entre vilatges. A diferència de la festa de Prats de Molló, d’emocions fortes i més primitiva, en les altres dues celebracions agafen més relleu la teatralització de la llegenda i les connotacions sexuals. A més, Arles i Sant Llorenç tenen un sol Os i l’anomenen Martí. Té sentit, com a déu de la guerra en la mitologia grecoromana.

Els alcaldes es transfereixen entre si la Pota de l’Os cada cop que la diada s’inicia en algun dels tres municipis. En la imatge, rep la Pota el de Prats de Molló, Claudi Ferrer.

L’etnòleg local Robert Bosch, especialista en l’Os, ha tingut un paper fonamental en la recerca i la recuperació de la festa al poble als anys vuitanta. Una altra bona coneixedora és la Maria Rosa Bouisset, per a qui aquesta és una diada de germanor i de llibertat. Nascuda a Sant Llorenç, casada a Prats i mestra a Arles, celebra les diferències i l’evolució de les tres festes, que s’estima de la mateixa manera. Ara, el seu net petit acompanya els músics amb un trombó que, assegura, és gairebé més gran que ell. Les arrels i l’orgull per l’Os se segueixen transmetent entre les famílies.

Una de les peculiaritats de la Diada de l’Os a Arles és que es representa amb teatre al carrer i hi apareixen més personatges amb papers importants: el Trappeur, un jove paranyer que dirigirà la cacera, i la Roseta, una nina del poble

Una de les peculiaritats de la Diada de l’Os a Arles és que es representa amb teatre al carrer i hi apareixen més personatges amb papers importants: el Trappeur, un jove paranyer que dirigirà la cacera, i la Roseta, una nina del poble. Ambdós seran prou hàbils per atrapar l’Os, parant-li un parany i enduent-se’l fins al mig del poble per afaitar-lo. En aquest cas, el personatge femení permet aflorar de manera més manifesta el component sexual del despertar de l’Os i de la primavera. Interpreten aquests dos papers crucials membres del grup folklòric L’Alegria d’Arles. En aquesta representació, el ball coreografiat, l’actuació teatral i les “Rèpliques” en català local crearan el relat de l’espectacle, amb vestits rossellonesos clàssics de mitjons alts blancs i vigatanes llaçades fins als genolls.

I a la festa també toca menjar. L’ollada és el plat d’hivern tradicional i habitual en festes populars a Catalunya Nord. Com vol la tradició, “l’ollada, ben porquejada”, a base de carn de porc.

La festa comença al matí amb un esmorzar popular. El Trappeur, atrevit, i la Roseta —interpretada sempre per un home transvestit— es passejaran pels carrers al so d’“El ball de l’os” i de la música de banda que els acompanya. Van recorrent el poble i els establiments comercials, fent una crida per reclutar Caçaires i que tothom els segueixi en processó. Quan s’aturen, el Trappeur entona amb to èpic la seva primera “Rèplica”: “Caçaires del país i d’aquestes comarques, és un crit que gitem i que teniu d’oir: d’un immens perill, el poble pot morir! Veniu tots amb brocs, fusills, canons i arques! La mala bèstia gruny en aquest cim de serra: i bé! Si teniu nervis i si no teniu por, veniu tots amb mi i si sem vuit o nou, ja podrem la rendir i li fer tocar terra! Companys, valents amics, escolteu la meua veu: les petjades de l’Os arriben fins al poble. Nos en cal deslliurar si tenim el cor noble. Au! Que els homes de pit me segueixin arreu”.

Entre la llegenda i el vestigi dels Orsalhèrs

La cercavila surt de la vila fins a la font dels Boixos. La trampa de l’Os consisteix a fer servir la Roseta d’esquer: la noia flor anirà aixecant-se les faldilles aquí i allà per tal que la bèstia senti “la seva flaire sota el davantal” i s’hi abraoni. No s’hi podrà resistir, necessitarà saciar els seus desitjos sexuals després de la hibernació. Se succeeixen els jocs amb el públic, fent la guitza i divertint, fins que l’Os pica l’ham i apareix davant l’esglai de tothom. A Arles, l’Os duu una disfressa de cos sencer. I al capdamunt, un capgròs representa la testa de la fera. Ara la parella haurà d’empescar-se-les per fer-lo arribar al poble amb tota la comitiva de públic i els personatges que els acompanyen: els Caçaires, les Tortugues i les Botes.

Un Os es desperta a Prats enmig d’un crit salvatge. Els Caçaires, vestits de militars i amb barretines, ja tenen les escopetes a punt per perseguir-lo muntanya avall. Qui serà la primera víctima?
A Arles l’Os no s’emmascara amb sutge. Però, en canvi, ostenta la seva força bruta, sobretot contra les Botes, a qui envesteix brutalment

L’Os Martí va corrent amunt i avall amb el seu bastó mentre sona la música d’“El ball de l’os”. “ROAAAAAR!”, va desafiant a tothom. A Arles no emmascara amb sutge. Però, en canvi, ostenta la seva força bruta, sobretot contra les Botes, a qui envesteix brutalment. No vol ser atrapat. Les Tortugues, de blanc, aniran traient el cap per intentar enganyar-lo. Els protagonistes principals s’enfilen en alguns balcons per seguir mostrant l’espectacle des d’altres perspectives al llarg de la cercavila. La fera no es cansarà d’aferrar-se a la pobra Roseta, que se n’escapoleix com pot. De plaça en plaça, es repeteixen les arengues del valent Trappeur, mentre els personatges actuen seguint la comèdia entre música, trets de trabuc i l’alegria de tots els qui van seguint la cercavila: “Amables habitants del ditxós Vallespir! Avui soc arribat per vos divertir. Vos meni l’Os Martí, l’espant de la contrada. Ell ho devorava tot, bèsties, homes, dones i mainada. Les pobres minyonetes tractades molt mal. Malourt com sentia flaire sota el davantal, dret amb la cua en l’aire, piri qu’un dimoni, els hi feia ballar el ball del matrimoni. Jutgeu, minyonetes, si era dolorós de tenir per company un tal facinerós i de tenir de complir la santa funció dignament reservada en el digne minyó que vos dona la mà i sobretot el cor per vos consolar fins a l’hora de la mort. Tothom era espantat, tothom pregava Déu quan jo soc arribat per un voler de Déu faig prendre les armes a tots; toqui el sometent, tothom se reuneix, sobretot al jovent. Tothom molt ben armat comencem la caça, quan hem rencontrat aquesta bestiassa. Jo li salti dessús, ja el tinc agarrat. En Pere l’agafa per els peus. En Domingo per el cap, la Rosa per la cua, en Francisco per el nas i hem aterrat aquest gros animal. De seguida l’estaquem amb aquestes cadenes, hem cridat Victòria! Així hem acabat les nostres penes; des d’ara endavant seràs el nostre amusament i ballaràs pas pus el ball del casament. Veniu tots avui a la plaça pública, soc jo que li faig ballar sardanes amb música. Sap ballar la burrega, la xinxirinxina. Fa salts i capgirells, sap fer la pantomina. I a grans cops de pal li apreni a viure. Veniu tots, cregueu-me, vos crebareu de riure, podeu venir tots, faig pas pagar res, no faig pas per l’interès, me foti dels diners, dels duros i pessetes, avui fora embrassa les guapes minyonetes, aquí tinc una medalla que val 500 escuts, i que me fa crebar de fam de tant de revinguts. Podeu doncs venir tots, tot el jovent hi serà. Serà un gran ball, i vos convidi a ballar tot aquest carnaval”.

L’Os segueix el seu instint per trobar un rival a la seva altura; no tothom en té l’honor. Amb el llarg bastó negre que l’acompanya, escollirà i donarà per iniciat el duel, i abocarà tota la força contra l’oponent.
La bèstia fa por, però l’home sempre és capaç de dominar-la. I encara que s’escapi, l’acabarà atrapant i vencent

Com a cap dels Caçaires, el Trappeur és qui acabarà encadenant l’Os, per aconseguir el divertiment dels vilatans, i l’anirà lluint com una presa amunt i avall, agafant ara ja el paper d’Orsalhèr. La bèstia fa por, però l’home sempre és capaç de dominar-la. I encara que s’escapi, l’acabarà atrapant i vencent. La Roseta, noia flor espantada, s’equivoca de cua en capturar la bèstia. “Vinga, Rosa, per la cua! Me no, no pas aqueixa! Aqueixa altra, Roseta!” Entre jocs i confusions, en un darrer intent, la fera s’escaparà entre el públic reunit a la plaça, en raptarà una noia, se la carregarà a l’esquena i se l’endurà a la seva cova. Li farà “el ball del matrimoni”, dit metafòricament, tot i que ningú podrà veure què hi passa, allà dins. Finalment, però, serà capturat per darrer cop.

A ritme de sardana, el ball de repunteig amb vigatanes és un ritual imprescindible per anunciar el moment decisiu

L’obra teatralitzada de carrer es clourà amb una esperada coreografia que protagonitzen elTrappeuri la Roseta, que passen d’actors a dansaires. Un cop tenen l’Os estacat amb les cadenes i entronitzat, a punt per afaitar, la cobla toca “La cançó del rasatge”. A ritme de sardana, el ball de repunteig en vigatanes és un ritual imprescindible per anunciar el moment decisiu. Es passarà una poma pels morros de la bèstia i amb un gran cop de pigassa es rasarà l’Os Martí, que es tornarà home i podrà beure del porró. Per cert, “sant Os gloriós, feu que tothom sigui tan pelut com vós”, diu una vella dita catalana. No sembla casualitat que el patró dels barbers sigui sant Martí.

Cacera de l’Os al carnestoltes de Sant Llorenç

Fins fa un segle, Sant Llorenç de Cerdans, situat a uns 25 quilòmetres de les altres viles, però muntanya amunt, era el principal nucli industrial de la comarca. Donava feina a quasi tot el Vallespir i a part del Rosselló, entre la indústria tèxtil i la del calçat. A Prats i Arles fan la Diada de l’Os. Aquí, en canvi, el relat s’esdevé en el marc del carnestoltes. La cercavila acaba unint públic disfressat i personatges variats que han evolucionat amb el pas del temps. És la festa més viva, en aquest sentit.

La Festa de l’Os aglutina generacions molt diverses, dels més joves als més adults, i tothom hi té el seu paper. El diàleg intergeneracional comença a casa, quan la tradició es transmet de pares a fills.

El rei de la festa de Sant Llorenç és vestit, com a Prats, amb pells autèntiques, però de dalt a baix. I sobretot el cap és imponent: un cap d’os de debò, comprat al Canadà fa unes dècades. La indumentària, això sí, és molt pesant i, per tant, se substituirà el protagonista a mitja festa. A primera hora de la tarda, els Caçaires apareixeran al poble, provinents del bosc, amb una bona notícia: han capturat l’Os, ja no podrà raptar més minyones… O això creuen. El Menaire va al capdavant, vestit, com altres pastres (pastors), amb barretina i samarra de xai. Ell és qui s’adreçarà al públic amb les “Rèpliques” per contar tot el que ha succeït, en un relat força similar al d’Arles. Però l’Os Martí s’escapa i va empaitant totes les noies que va trobant. Se’n carrega algunes a l’esquena i prova d’endur-se-les. Entre tots els homes, però, l’aniran capturant i encadenant. Tot queda immers en una gran rua de carnestoltes en la qual la majoria d’assistents participen disfressats. No us sorprenguin, entre la gent, alguns cartells alertant que se celebra aquesta festa, per avisar els qui podrien no estar-ne al cas. D’ençà que una turista parisenca va denunciar l’Ajuntament per les “violències” de la festa, tota mesura informativa és necessària.

Els Botifarrons etzibaran botifarra negra a la cara de les dones per refregar-los-la. Les dones Figueretes faran la guitza als homes, fregant-los a la cara figues seques sucades amb vi dolç

Els múltiples personatges van desfilant entre el públic en un gran espectacle pels carrers del poble. Aquí són més evidents les al·legories sexuals i els símbols de fecunditat. D’una banda, els Botifarrons etzibaran botifarra negra a la cara de les dones per refregar-los-la. Les dones Figueretes faran la guitza als homes, fregant-los a la cara figues seques sucades amb vi dolç. La brueta és un carretó que transita amb un matalàs damunt i un jove estirat vestit de nadó. Hi giten noies atrapades pel carrer i les sacsegen uns minuts abans de deixar-les anar. També es passegen per la festa el Vell i la Vella, duent un escalfador que treu fum i que passen per sota les faldilles o arran de les cames de les dones. Aquest estri, similar a un escalfallits, deixa anar una pudor insuportable, ja que a dins de la brasa hi cremen pèl de porc. Així s’atreu l’Os, que en sentir la fortor sabrà on trobar-les.

Una noia ha caigut a les grapes ensutjades de l’Os. Símbol de fertilitat, és un honor quedar embetumada al final de la festa.

Un personatge també curiós i que agafa un coprotagonisme amb el Menaire i l’Os és la Monaca. Representa un ésser misteriós del bosc que competeix amb l’Os. Es tracta d’una criatura híbrida de doble cos, amb dos caps, dos torsos i dues cames més, que fa voleiar al seu voltant per espantar tothom. Són els membres d’una mateixa família, els Roig, els qui la interpreten. De fet, hi ha qui canta una estrofa d’“El ball de l’os” així: “El meu pare feia l’Os i ma mare la Monaca, el meu germà el Gamarús i jo el Manavi”.

Sota l’atenta mirada del Gamarús, l’Os Martí corre amunt i avall intentant abraçar el màxim de víctimes i rugint al seu voltant

Aquest Gamarús és justament la criatura que s’ha introduït més recentment en tota aquesta gran teatralització, gràcies a Didier Parayre, el gran revulsiu cultural de Sant Llorenç. Es tracta d’un mussol que apareix de sobte en un balcó o en algun altre indret visible per anunciar silenciosament l’escena següent amb l’Os. S’institueix com a ànima guardiana de la festa. Apareix i se situa on transcorre l’acció. Sota la seva atenta mirada, l’Os Martí corre amunt i avall intentant abraçar el màxim de víctimes i rugint al seu voltant. Fins que el Menaire l’encadena i torna a recitar la “Prèdica”. Els espectadors aplegats al voltant de l’escena aniran provocant l’animal cridant “UUUUUUHHH!”, mentre escolten l’Orsalhèr incrèduls i amb ganes de veure ballar l’Os: “Amb aquestes cadenes el som estacat, amb aquest pal el som atrapat [...]. Veniu tots sus la plaça pública i li faré ballar sardanes amb música. Sap fer la pantomima, sap fer salts i capgirells, sap ballar la borrega i la xinxirinxina. Au! Fe’ls-hi veure com saps ballar. Música!”.

Juntament amb el contrapàs, la sardana és l’altre ball que mai falta a la Festa de l’Os. La balla també la gent jove, molts dels quals porten les mitgetes de la USAP, la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà.

I aquí, la cobla tocarà “El ball de l’os”, que tothom entonarà mentre el ballen en rotllana una mica de qualsevol manera. La fera, però, aconseguirà escapar-se un cop i un altre. El Gamarús desapareixerà i per art de màgia apareixerà de nou al punt de parada següent. L’escena es repetirà fins al moment final del rasatge, que aquí realitzarà el Menaire, ballant al voltant de l’Os, ja exhaust.

Un Os amb futur i banda sonora original

Així com al segle XX les Festes de l’Os van passar hores baixes i la majoria van desaparèixer a Catalunya Nord, la divulgació i la moda han reforçat l’estima per aquesta tradició. Ara molts la senten com un tresor que cal guardar gelosament. Fa dècades que, per transmetre millor els valors i desvetllar la passió entre el mainatge dels pobles, s’organitzen les versions infantils de la celebració, les Festes de l’Os Petit. Ells mateixos n’interpreten els personatges, perquè així se la facin seva des de petits. Des de fa uns anys, també se’n parla a les escoles. La transmissió segueix essent oral i sobretot familiar.

Aquest patrimoni cultural viu té, a més a més, una banda sonora original pròpia, la qual cosa és excepcional

Aquest patrimoni cultural viu té, a més a més, una banda sonora original pròpia, la qual cosa és excepcional. Això és sobretot gràcies al músic Max Havart i a la seva inestimable tasca de recuperació d’antigues cançons populars nord-catalanes. Des de Sant Llorenç, Didier Parayre relata que Havart va poder encara sentir com un pastre de Prats de Molló tocava algunes de les melodies locals amb flauta. Així va ser com ho va poder transcriure i salvar-ho d’un oblit segur.

Ossos, Caçaires i Barbers acaben ballant fraternalment a ritme de cobla al mig de la plaça per celebrar que l’Os ha estat caçat i que ja s’ha convertit en home.

D’aquesta manera ho ha seguit fent també Parayre, recuperant de gent gran i reintroduint “El ball de la marfa”, també la nit de carnestoltes, i “El ball dels esparracats”. De fet, parlar de Sant Llorenç de Cerdans és parlar de música, pels lligams històrics i familiars amb Tortellà (Alta Garrotxa), on s’ha dit sempre que a cada casa hi viu un músic. Ambdues poblacions veïnes queden alineades a una banda i l’altra de la serralada de la Borrega. Sant Llorenç de Cerdans té l’orfeó més antic de Catalunya (1865). Ha vist néixer les cobles Els Únics i La Principal del Rosselló, així com la popular banda Els Tirons, animadors imprescindibles tant de festes majors com de partits de la USAP. No sorprèn, doncs, que aquí Didier Parayre hi compongués la sardana “Festa de l’Os a l’Alt Vallespir”, inspirada en les tres melodies de la diada.

El passeig, el ball i el rasatge de l’Os són tan entonats pels amants de les festes de l’Os com interpretats per cobla, banda o gralles. Fins i tot el músic ceretà Pascal Comelade n’ha compost la seva versió particular.

La banda sonora original segueix essent el denominador comú d’unes festes que, més o menys frenètiques, teatralitzades o carnavalesques, han seguit cadascuna el seu camí de manera genuïna i han evolucionat segons la tradició oral i els usos de cada poble, però amb un clar sentiment de pertinença i arrelament.

Les Festes de l’Os als Països Catalans

Més enllà de Catalunya Nord, l’Os ha estat venerat a les dues Amèriques, Sibèria, la Xina, així com al nord, al centre i al sud d’Europa. Ja al segle IX, l’arquebisbe de Reims denuncia els “turpia joca cum ursis”, els jocs trivials amb l’os. Una de les festivitats més espectaculars que perviu és a Asau (Romania), on a finals de desembre centenars d’homes, dones i infants vestits amb pells d’ossos reals —algunes arriben a pesar cinquanta quilograms— van de casa a casa. Al so de tambors i flabiols, canten i ballen en un ritual per espantar els mals esperits per a l’any nou. I a la península Ibèrica, es mantenen algunes representacions de l’os a Galícia (Salcedo) i a Navarra (Zubieta i Ituren).

La música tradicional forma part de les Festes de l’Os arreu d’Europa. El flabiol i els tambors són instruments que podem trobar tant a les festivitats del Vallespir com a les de Romania.

A la Barcelona, de la primera meitat del segle XV, els escrits recullen que hi desfilaven homes vestits d’os amb pells de xai negres; també a Perpinyà, al segle XVII. L’os era representat arreu de Catalunya Nord, al Vallespir (Ceret, els Banys d’Arles, la Menera, la Presta, Cortsaví…) i al Conflent (Pi, Vilafranca, a Vallestàvia, Sant Marçal ja entrant al Rosselló).

Joan Amades recull en el seu ‘Costumari català’ que la tradició s’estenia també a l’Empordà i fins a les comarques de la Marina valenciana

La figura formava part de tradicions arreu dels Països Catalans, però malauradament va anar desapareixent. A Solsona, els ossos segueixen obrint les festes. També a Valls avui hi balla un os gegant entre trabucaires. Destaca especialment la recuperació de la Festa de l’Onso de la Mata, que a principis de primavera arriba tot esperitat i posseït al nord-oest del País Valencià. Ho fa de nit, sota la llum de les torxes i al so de les dolçaines. Aquest miracle és una realitat des de 2004 gràcies a l’activista cultural Kassim Carceller. Tant de bo apareguessin més Indiana Jones com ell per revifar el patrimoni immaterial de l’os perdut a Catalunya: a Montblanc, a Bellmunt del Priorat, a la Guàrdia Lada o Santa Coloma de Queralt. De fet, Joan Amades recull en el seu Costumari català que la tradició s’estenia també a l’Empordà i fins a les comarques de la Marina valenciana; per tant, la llista és molt més llarga.

La Festa de l’Os és ben present en el paisatge humà de l’Alt Vallespir. En les famílies, però també a les cases, que són testimoni, any rere any, d’aquesta celebració.
L’Alt Vallespir i Andorra treballen per tal que les Festes de l’Os es classifiquin com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO

No hi ha dubte que a muntanya és on el mite de l’Os ha estat més present. Però les festes s’han perdut tant a la Cerdanya (Meranges i Bellver) com al Pallars (Son, Espot, Farrera, Espui, Rialp, Sarroca de Bellera, Viu de Llevata, Castellbò…). En canvi, a tocar de la Franja, a Bielsa, l’Os s’ha mantingut i agafa, avui encara, part del protagonisme del seu carnestoltes. També al país dels Pirineus. Històricament s’havia festejat a Andorra, Escaldes i Canillo. I la festa teatralitzada, amb balls i música, es manté viva encara en dues parròquies: l’Última Ossa d’Ordino i el Ball de l’Ossa d’Encamp. Les representacions, en aquest cas, inclouen Dallaires amb més ganes de cantar que de segar; els Senyors dels camps; una noia que porta un berenar; l’Ossa que, atreta per l’olor, s’hi acosta, cosa que representa un perill per a tots, i els Caçadors que l’acaben matant. La bona notícia és que l’Alt Vallespir ha trobat en Andorra la seva millor aliada per salvaguardar i valorar aquesta tradició conjunta. Treballen per tal que les Festes de l’Os es classifiquin com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Diversos etnòlegs han permès desgranar aquestes celebracions des de fa dos segles. Per entendre-les millor i aprofundir les del Vallespir, val molt la pena adquirir Una mirada sobre l’ós (2016), amb textos de Guillem Dalmau explicant les fotos de 1952 del fotoperiodista Jean Ribière. I sobretot és imprescindible Les derniers ours, une histoire des fêtes de l’ours (Oriol Lluís Gual, 2017). Ambdós quaderns els edita Costumari de Catalunya Nord, una associació que fa una feina extraordinària de recuperació. També des del punt de vista etnològic és interessant Fêtes de l’ours en Vallespir (Trabucaire, 2013), de l’especialista indiscutible sobre l’os Robert Bosch, d’Arles. I en format novel·la, és clar, El dia de l’ós (La Magrana, 2004), del també nord-català Joan-Lluís Lluís. Qui vulgui donar suport al comerç local els pot adquirir tant a la llibreria Can Gironella de Prats de Molló com a la Llibreria Catalana de Perpinyà. L’Os llegit, l’Os vist, l’Os festejat, l’Os explicat: l’home i l’Os, l’Os i l’home viuen aquí, a Catalunya Nord.

Un Os ha deixat petjada en aquesta casa. A diferència d’altres poblacions dels Països Catalans, a Arles, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans han sabut preservar la flama d’aquesta tradició que els connecta amb les seves arrels més ancestrals. L’any que ve tornaran a fer reviure l’Os, que ressorgirà amb el seu crit de les muntanyes de l’Alt Vallespir.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mireia Domènech i Bonet

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris