Històries

La distància més curta entre 12.000 cors

Confiar en el destí o anar per feina? Aquest és el dilema que planteja la ‘matchmaker’ i ‘date coach’ Maria del Carme Banús. En 25 anys ha fet néixer més de 6.000 parelles que han agafat, segons ella, “el camí més curt per trobar parella”

per David de Montserrat Nonó

La distància més curta entre 12.000 cors
La ‘matchmaker’ Maria del Carme Banús, al despatx de la seva agència per trobar parella, on ha entrevistat les 500 persones que de mitjana té a la seva base de dades. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Des de ben jovenet tinc per costum, quan conec una parella, preguntar-los com es varen conèixer. Una debilitat que tinc. M’encanta escoltar les seves històries perquè a vegades t’adones de com en pot arribar a ser, de capriciosa, la vida, a l’hora d’ajuntar dos cors. Si tothom delegués a una agència o a Internet la cerca de parella, aquest meu entreteniment aniria de mal borràs i, de fet, tot apunta que cada vegada podré gaudir menys de relats tan divertits com deliciosos.

Sempre m’havia semblat que forçar-se a tenir parella o a casar-se i tenir fills com un objectiu vital, que es convertís en un repte indefugible que arribi a provocar una certa angoixa, havia de fer patir massa i que, precisament, era molt millor, i diria que més bonic, deixar que el destí t’hi portés. Però al final, amb els anys, hom s’adona que en això de la parella potser és millor confiar en gent com la Maria del Carme Banús (Alcover, 1953) que no pas en la vida. La Maria del Carme, fundadora de l’agència Samsara, es dedica des de l’any 1995 a, precisament, posar-hi tot el seu cor, un as de cors en podríem dir, per donar les millors cartes als seus clients, que, paradoxalment, si una cosa no volen és jugar amb l’amor, sinó anar per feina.

Potser parlem com d’una ‘personal shopper’, com els que t’ajuden a triar, emprovar-te i comprar-te la roba, però que en comptes de dir-te que bé que et quedarien aquests pantalons, et pugui dir: “Tinc un noi o una noia que t’enamorarà del tot”

M’arribo al seu despatx de l’avinguda Diagonal de Barcelona. “Hi entro sol i ves a saber si en sortiré acompanyat”, vaig pensant en una reflexió interna amb un punt foteta però innocent, mentre pujo les escales fins al principal.

Persones push i persones pull

En termes de màrqueting hi ha dos tipus d’estratègies per endinsar-se en un mercat concret: les anomenades push, és a dir, aquelles tècniques que poden atraure el client potencial a comprar el producte, i les pull, aquelles més explícites que van a caçar el client potencial. Sempre m’ha semblat que en això de les relacions sentimentals o sexuals el món es divideix en persones push i persones pull. És a dir, hi ha les push, que som més de figurar a manera de “promoció” interessant perquè se’ns acostin, i les pull, que van al gra i s’apropen sense miraments. No es tracta en cap cas de cosificar en forma de producte una persona que vol trobar parella. És per entendre’n el context. Quan entro a Samsara penso que els clients han de ser més aviat push per tal que la feina pull te la facin elles. I dic “elles” perquè tot l’equip de l’agència Samsara està format per un grup de psicòlogues liderat per la Maria del Carme. Abans de venir-la a veure he donat un cop d’ull al web de l’agència. En un vídeo he sentit una clienta satisfeta que parla d’“inversió” en una parella. Massa fred? Potser sí, però pràctic també. De fet, si la tendència va a més en això de cercar parella a Internet, els push ho tindrem francament malament. Per això, renunciant a la màgia de la vida, que algú et porti “el tema”, com un gestor o un advocat, certament pot acabar sent una gran solució per a molta gent. Parlaríem més aviat d’això que ara en diuen un personal shopper, com els que t’ajuden a triar, emprovar-te i comprar-te la roba, però que en comptes de dir-te que bé que et quedarien aquests pantalons, et pugui dir: “Tinc un noi o una noia que t’enamorarà del tot”.

La Maria del Carme Banús al balcó de la seva agència, una de les poques que queden a Barcelona després de la irrupció d’Internet. 

Soc dels que em pensava que les agències “matrimonials” —i ho dic entre cometes perquè Samsara ja fa temps que tot i dir-se agència matrimonial conceptualment s’ha convertit en “agència per trobar parella”— havien passat a la història. La Maria del Carme em reconeix que no soc l’únic i que molta gent s’ho pensa encara.

La Maria del Carme calcula que deu haver ajudat a formar més de 6.000 parelles, més de 12.000 cors alineats com els astres, a vegades per sempre, a vegades no pas

A la sala de màquines de Samsara hi tenen una pissarra amb les parelles que ja han fet el primer pas de conèixer-se amb el candidat o candidata proposats. Comença el  primer mes de l’any i ja n’hi ha cinc a la pissarra, amb els noms de pila i un cor entremig. La Maria del Carme calcula que deu haver ajudat a formar més de 6.000 parelles, més de 12.000 cors alineats com els astres, a vegades per sempre, a vegades no pas. Tota una gesta, en qualsevol cas. L’agència disposa d’unes 500 persones a la seva base de dades amb voluntat de trobar parella. Reconec que amb aquestes xifres, quan hom truca a la porta per deixar la solteria o la soledat, segons com es miri, és normal que acabis trobant algú compatible. De fet, la taxa d’èxit frega el 70%. Déu-n’hi-do, potser sí que val la pena la inversió.

El contracte amb Samsara té un any de durada. La Maria del Carme no em vol concretar el preu, però m’assegura que la majoria dels clients reaccionen amb un “em pensava que cobràveu més”. Per situar-nos, però, em diu que costa una mica més que la quota mensual que es paga en una aplicació o un portal de contactes a Internet. Després ja faré números. A canvi, valor afegit. Discreció, filtratge a partir d’un perfil ben establert i assessorament sobre com afrontar aquest procés amb la màxima competència emocional. “La nostra feina no és només presentar gent, que també, sinó donar eines per tal que la persona estigui més preparada per trobar parella”, puntualitza la Maria del Carme.

“Fem una feina molt bonica i m’agradaria formar-ne moltes més, de parelles”, em confessa. Se li il·lumina la cara quan ho diu. S’apassiona

En general, els clients marquen unes quantes pautes de filtratge que condicionin la cerca de candidats. En primer lloc, indiscutiblement, fumar o no fumar. Després venen aspectes com que sigui d’una zona determinada de Catalunya (parella de quilòmetre zero), que tingui feina, o tingui o no tingui fills, o fins i tot que parli català. Després d’una llarga entrevista es proposen candidats i, si s’accepta una trobada, es passen els telèfons per tal que quedin. La Maria del Carme sempre recomana no deixar-se endur per l’opinió de la primera trobada i fer-ne una segona perquè estaràs més relaxat i ja no vas a conèixer un candidat de Samsara, sinó en Joan o la Pepita. “Tampoc pots pretendre que a la primera trobada ja sempre hagis de notar papallones a l’estómac. Si la persona ha estat correcta i t’ha caigut bé, queda-hi una segona vegada.”

La drecera per trobar parella

Pregunto a la Maria del Carme d’on li ve aquesta vocació per unir ànimes. “Jo era una nena molt romàntica. Una nena de poble a qui li encantaven els contes de fades i les novel·les romàntiques, que eren una manera d’escapar-me d’una realitat que no m’agradava gaire.” “Ara les noies de la meva generació ja reconeixen obertament que Disney ha fet molt de mal”, li responc. Assenteix. “Fem una feina molt bonica i m’agradaria formar-ne moltes més, de parelles”, em confessa. Se li il·lumina la cara quan ho diu. S’apassiona. “Vull ser el camí més curt per trobar parella”, em diu amb tota humilitat.

La Maria del Carme Banús es reconeix molt romàntica des de nena, tot i que basa el fet de trobar en parella en mètodes sòlids allunyats de les novel·les roses.  

Tot i que pugui sonar com un eslògan publicitari, de raó no n’hi falta. S’aixeca i surt a buscar uns papers. Tots hem sentit allò d’“és que ara, si no és per Internet, trobar parella és gairebé impossible”. Quin tràngol cada vegada que ho sento. Segur que tots també hem sentit algú que, en plena missió per defugir la solteria, diu: “Jo el que busco és una persona normal”. Això la Maria del Carme també ho sent sovint, amb l’afegitó “...i que pugui presentar a la meva família”. Algú presentable, doncs. Si que està fotut el món.

Però deixant el romanticisme de banda, si la Maria del Carme fa més de 25 anys que s’hi deixa la pell té molt a veure amb el proïsme. “Tot ve d’un interès per l’ànima humana, per entendre’m a mi i entendre les altres persones, i m’apassiona tenir una persona a davant i poder-la acompanyar i ajudar a trobar parella.” Per això, a banda d’una extensa formació, també es va titular com a date coach i matchmaker pel Matchmaking Institute de Nova York.

La Maria del Carme considera que les aplicacions i els portals de cites d’Internet són la discoteca del segle XXI

La Maria del Carme em lliura una llista de més de quatre fulls amb les motivacions dels clients. “En vull fer un decàleg”, em diu. Me la repasso a fons. Hi veig gent que vol anar per feina i no perdre el temps, i sobretot molta altra gent, potser la majoria, decebuda i cansada per la cerca de parella a través d’aplicacions i portals. Recordo que un dia, comentant aquest tema, el director de LA MIRA, Francesc Canosa, em va explicar que coneixia un noi que va acabar sortint de tots els portals i aplicacions on estava connectat perquè, quan al vespre arribava a casa, allò semblava una gestoria, entre llegir i respondre missatges i gestionar l’agenda de cites. Estrès. I això, si per a alguna cosa no és gens bo, és per al cor.

També hi ve molta gent, especialment les dones, per la discreció. No es volen exposar públicament. I no és un tema menor. Abans de venir a veure la Maria del Carme m’he passejat unes setmanes per aplicacions i portals de cites. Definitivament no seria una opció per a mi, però admiro la gent que té l’empenta, el coratge i la constància de ser-hi. Segurament el de la discreció és un dels motius que pot arribar a fer tirar la gent enrere a l’hora d’apostar per Internet.

El dissabte anterior a aquesta entrevista he anat al meu barber. Ell, uns trenta llargs, sempre que hi vaig m’explica les seves desventures sexosentimentals. Li comento que dilluns faré aquesta entrevista i li pregunto si ha fet servir aplicacions i portals: “És la presa de pèl més gran del segle”, em respon ras i curt. Tot i que, com deia, jo tampoc ho veig gens clar, sé d’un parell de casos que han acabat en parella estable i descendència i altres que no paren de saltar de llit en llit contents com un gínjol, almenys durant una època. Però també, certament, sents de molta gent que n’acaba farta i més que sentir joia cardíaca estan a punt de comprar-se un desfibril·lador per Internet moguts per un reguitzell infinit de decepcions.

En el món del disseny i la programació informàtica hi ha un acrònim en anglès conegut com a WYSIWYG (what you see is what you get; és a dir, “el que hi veus és el que n’obtens”). I, és clar, a Internet passes per pantalles d’esglai, de dubte, en què costa molt, per exemple, trobar persones en postures naturals o sense tatuar, una espècie en extinció a alliberar com un os a la Vall d’Aran. Per no parlar de gent que no es mostra ni a si mateix o que es ven amb descripcions tòpiques o d’una buidor absoluta. Jugar-s’ho tot al WYSIWYG és jugar fort i s’ha d’assumir el risc d’entrada, sense fer-se trampes al solitari.

Pregunto a la Maria del Carme si és crítica amb les aplicacions i els portals de contactes d’Internet. “No. Per a mi són la discoteca del segle XXI. I si no hi fossin, nosaltres no donaríem l’abast. Hi ha mercat per a tothom.” Si hi ha un consens que Twitter és un bar de borratxos a les tres de la matinada, potser té raó la Maria del Carme. I a la discoteca, quan hi havia anat, no hi vaig lligar ni per casualitat. Ara em comença a quadrar per què això de les aplicacions i els portals és normal que mai ho hagi vist com el meu terreny natural.

La Maria del Carme està fermament convençuda que tenir ben integrada a l’inconscient des que som infants la relació amorosa que hagin tingut els pares és clau per trobar parella amb èxit. 

De fet, segurament, la seva agència avui és més forta que mai gràcies a la irrupció del lligar i el festeig cibernètic. Recordo que l’any 2006 vaig passar una setmana a Nova York i en dues ocasions, pel simple fet d’estar xerrant amb una noia prenent alguna cosa sense cap senyal que donés a entendre que fóssim res més que amics, coneguts o saludats, se’ns acostava gent que no ens coneixia de res per preguntar si teníem una cita. Tot plegat, un aire com de Sexe a Nova York. Això, a Catalunya, no passa pas. En aquella època el boom dels portals com Match.com s’estava consolidant a tota màquina als Estats Units. I l’onada també va arribar al nostre país i va ser devastadora per al sector de les agències matrimonials. Només a Barcelona ciutat n’hi havia tretze o catorze a principis del segle XXI i ara, amb Samsara al capdavant, amb prou feines en queden tres.

“Enamora’t de tu mateix i enamoraràs. La bona autoestima es dona si flueixes amb la vida, i quan busques parella has de dir-te, i creure-t’ho: «Jo vull trobar parella, m’ho mereixo i la puc enamorar»”

Li explico que a mi em sap especialment greu cap on van les coses. Que és una pena que la cerca activa via Internet o per agència, el “buscar”, estigui guanyant tant de terreny en detriment del “trobar”, del “coincidir”. “Es va perdent aquella meravella de la coneixença casual i espontània a qualsevol moment i lloc, el dia menys esperat. És una mica frustrant, Maria del Carme”, comento. “Tu ets més romàntic que jo!”, exclama. Resto perplex. “O sigui, tu confies en l’atzar?”, em pregunta de manera que, entre línies, hi llegeixo un “ai, ànima de càntir, a veure quin dia baixes d’Arbeca!”. “I si no funciona, què fas?”, rebla el clau. “Segueixo esperant”, responc.

La gent ja no busca el mateix i ho busca més tard

“Quan vaig fundar l’agència, el 1995, l’esperit del temps feia que hi hagués bàsicament dos tipus de perfils: gent separada o divorciada, o la persona jove, d’uns 25 o 26 anys, que havia acabat la carrera o havia fet el màster, que tenia una bona feina i s’havia passat molts anys estudiant sense sortir de nit i considerava que li tocava casar-se i formar una família”, m’explica la Maria del Carme.

Però en aquest quart de segle no només ha canviat el que busca la gent, sinó també l’edat a partir de la qual truca a la porta de Samsara. Ara és una persona a partir dels 33 anys, un retard de pràcticament una desena d’anys amb relació a mitjan anys noranta. “Abans, amb 26 anys tenies una feina amb cara i ulls, i ara estàs fent màsters o el que pots, per desgràcia. I fa molts anys que no ve ningú a dir-me: «Em vull casar», i em sorprendria que m’ho demanessin. La societat ha consolidat moltes maneres d’estar en parella. I ara què demana la gent? La gent vol una parella estable, agradar-se per començar un camí junts i que el camí els dugui on els hagi de dur.”

El que em ve a dir aquesta formadora de parelles és que ja no es tracta tant d’un “refer la vida”, o de buscar tant sí com no formar una família o un matrimoni, sinó de completar la vida d’un mateix. I m’explica que això es dona tant en els que porten malament la solitud i els cau la casa al damunt com en aquells que, tot i estar emocionalment bé, entenen que en parella encara estarien millor.

La Maria del Carme ha observat durant els darrers 25 anys un canvi sociològic evident del país sobre quines són les demandes emocionals de la gent amb relació a la parella. 

El pare, la mare i l’autoestima

“Tots tenim una parella interna, que són el pare i la mare, perquè quan som petits, fins als sis o set anys, i ja des de la gestació, les emocions de la mare són transmeses a la criatura, sigui per bé o per mal, o fins i tot les emocions de la parella quan és engendrada”, em revela la Maria del Carme. “Els nens graven en el seu inconscient si els pares s’estimen, si s’acaricien, si tenen una bona relació o no. L’inconscient governa la nostra vida. Som 50% pare i 50% mare. Si no els tenim energèticament ben integrats ens costarà molt més trobar parella. Com més bé estàs més fàcil és que trobis parella. A l’inconscient hi ha molta memòria de la infantesa i no en som conscients. Jo no faig teràpia de parella però puc ajudar-te, amb les constel·lacions familiars per exemple, a treballar la base de l’inconscient de manera que estiguis bé amb el pare i la mare.” Quedem que, després, ho mirarem. Glups.

“He llegit que dius que és bàsic estar enamorat d’un mateix per trobar parella. Què vol dir enamorar-se d’un mateix?” “Enamora’t de tu mateix i enamoraràs. La bona autoestima es dona si flueixes amb la vida, i quan busques parella has de dir-te, i creure-t’ho: «Jo vull trobar parella, m’ho mereixo i la puc enamorar»”, m’apunta l’encaixadora de cors.

Abans de marxar i donar per conclosa la conversa amb la Maria del Carme, demano d’anar al lavabo. Quan hi entro em trobo la paret estampada amb cors. Estic per mirar-me les pulsacions. Em torna a sortir el punt foteta però de bona fe. Surto sol de l’agència per trobar parella, xiulant el “Love is in the air” i pensant en l’autoestima, en el pare i en la mare que em va parir. Quan es publiqui aquesta entrevista —el titular de la qual podria molt ben ser el títol d’un disc dels Manel— segur que la llista de la pissarra de la Maria del Carme s’ha allargat. Resulta que no es tracta del destí, sinó d’agafar drecera.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris