Històries

Que vindrà lo Marraco!

És l’animal totèmic i estimat de Lleida. A LA MIRA entrem dins seu: parlem amb un dels conductors de la bèstia i amb el seu fill, que la guia. Dintre la festa popular i mítica dels ilergets, que traspassa els segles explicant el poder del que no es veu

per Laura Saula Tañà

Que vindrà lo Marraco!
De petit a en Joan Carles sempre l’advertien que si es portava malament vindria lo Marraco. Un dia ell es va convertir en el seu conductor. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Com si sortís del mateix infern, els seus ulls verds i reptilians emergeixen de la foscor. Del nas, un rugit de fum blanc. Lo Marraco s’ha despertat del seu somni hivernal. Algun nen de les terres de Lleida ha fet una malifeta. “Porta’t bé o vindrà lo Marraco!”, li han dit, poc abans, a la criatura. Massa tard, la bèstia ja s’ha posat en camí.

Quan era petit, a en Joan Carles Ramos (Alguaire, 1964) sempre l’advertien que si es portava malament el vindria a buscar lo Marraco, i ves a saber què li podria fer. Com ell, la resta de nens del poble vivien atemorits per si despertaven la bèstia, com qui té por que vingui l’home del sac. “Ai, lo Marraco...”, sospiraven els grans. Però com a criatura misteriosa, en Joan Carles mai va saber què era fins que va anar a l’Aplec del Caragol de Lleida amb quinze anys. “Em vaig fer de la penya Lo Marraco i allà vaig descobrir que, en realitat, era tot un emblema de la ciutat”, riu. Aleshores ni s’imaginava que ell acabaria sent el conductor de lo Marraco durant més de deu anys i que el seu fill, l’Aleix Ramos (Lleida, 1992), seria el seu guia i ajudant.

Entre materials d’obra i construcció de la ciutat de Lleida descansa lo Marraco, que té un cuidador infal·lible: en Joan Carles.

Pare i fill m’esperen al magatzem d’obres municipals de Lleida, on treballa en Joan Carles. És una nau industrial on es guarden tots els materials d’obra de la ciutat. I en un racó, dormint i de cara a la paret, hi reposa lo Marraco. La seva mida impressiona, igual que els seus colors llampants i cridaners. I si t’hi atanses bé, sents que el seu cos respira, és viu. És el batec de la ciutat de Lleida.

Lo Marraco és un mite, una explicació del no explicable. Un animal sense una forma clara, però amb esperit contundent

La llegenda de lo Marraco és a la gènesi de Lleida. Des dels pares de tot: els ilergets. Des dels forçuts guerrers que es van enfrontar a tothom: Indíbil i Mandoni. Per als protolleidatans lo Marraco és un mite, una explicació del no explicable. Un animal sense una forma clara, però amb esperit contundent. Lo Marraco és força, poder, por. Allò que no es veu, però que hi és. I lo Marraco ha sobrevolat les Terres de Ponent des de fa moltes generacions, però no va ser fins al 1907 que se li va donar una forma física, m’explica en Joan Carles. Aleshores un grup de lleidatans, encapçalats pel tinent d’alcalde republicà Manuel Soldevila i Carrera, van decidir convertir lo Marraco en una realitat com un nou element popular, de la festa major. Des d’aquell moment, la seva història ha estat plagada de realisme màgic.

El primer Marraco es va fer el 1907 sobre un carro de difunts, i la seva carcassa era de fusta i recoberta d’escaiola

Per començar, la construcció del primer Marraco es va fer sobre un carro de difunts, i la seva carcassa era de fusta i recoberta d’escaiola; uns elements que no devien agradar gaire a la bèstia, perquè cinc dies abans de la festa major hi va haver una gran tronada que el va deixar tot desfet. Finalment, el primer Marraco es va poder presentar després de reparar-lo amb paper d’estrassa. Era el 10 de maig del 1907 i la temuda criatura va sortir a la llum a l’inici del pregó. Les festes de la ciutat ja mai més serien el mateix.

Entrar dins de lo Marraco és com endinsar-se en una fantasia de fira i festa major.

Lo Marraco més primitiu va aparèixer gairebé cada any fins al 1915, quan se’l veié per darrer cop. Però els ciutadans en reclamaven la reaparició, volien tornar a veure la bèstia. Els va tocar esperar uns quants anys, fins que el 1941 va reaparèixer de nou, aquest cop muntat sobre el xassís d’un camió antic. Un encàrrec que, segons els arxius de la Paeria de Lleida, havia estat fet per la Comisión de Fiestas, Ferias y Mercados al taller de l’artesà barceloní d’A. Domènech, especialista en carrosses festives, i que va costar 6.152,35 pessetes.

“Els nens podien entrar-hi per la boca i sortir-ne per la cua, que era com un tobogan”

Igual que amb l’anterior Marraco, aquest nou model tenia una particularitat molt especial: “Els nens podien entrar-hi per la boca i sortir-ne per la cua, que era com un tobogan”, explica en Joan Carles. A més, quan en sortien se’ls donava una llaminadura. Felicitat assegurada. Això sí, la bèstia era transportada per diversos homes i pesava massa. Per aquest motiu, i pel cost econòmic que suposava treure’l a passejar, aquest Marraco es va veure per últim cop el 1955. Els xiquets ja no podrien entrar mai més dins del monstre, però una revolució estava a punt d’arribar.

Orgullós i solemne, conduir lo Marraco és un privilegi del qual en Joan Carles ha gaudit durant anys.
A la ciutat hi havia arribat una rua “molt sonada” amb lo Marraco, que, suposadament, s’havia capturat a la serra del Pinell gràcies a un paleontòleg birmà

Va ser el 14 de maig del 1957 a les sis de la tarda quan es va desvelar la nova bèstia. Era un Marraco completament motoritzat i muntat sobre el xassís d’un automòbil. A més, el cap i el coll es podien moure i se li il·luminaven els ulls. Una tecnologia capdavantera que havia de ser presentada amb tots els honors. “Van muntar una història molt surrealista”, comença a explicar en Joan Carles. A la ciutat hi havia arribat una rua “molt sonada” amb lo Marraco, que, suposadament, s’havia capturat a la serra del Pinell gràcies a un paleontòleg birmà. L’acompanyaven nombroses bandes de música, gegants, bastoners, capgrossos, motoristes del Moto Club i Vespa Club, una corrua de feres del Circo Italiano que havien coincidit aquells dies a la ciutat, i tot un seguit de valents exploradors que havien ajudat a capturar la bèstia. Finalment, lo Marraco va ser alliberat de les seves cadenes a la plaça Sant Joan, fent un crit esfereïdor entre el terrabastall de bandes musicals i pirotècnia. S’acabava de consolidar una estrella en el panteó festiu de Lleida.

“Si no hi ha Marraco, no hi ha festa”

Lo Marraco descobert pels paleontòlegs birmans va estar en actiu fins al 1992, encara que deu anys abans va haver-se de reformar, una altra vegada a causa de la força dels elements naturals: una riuada va entrar al magatzem on reposava la fera. Finalment el 1993 l’artista plàstic Joan Miró va canviar el cos de guix, tela metàl·lica i fusta de lo Marraco i en va fer una rèplica de fibra de vidre. Un model que persisteix en el temps i que no pot faltar en cap festivitat de la ciutat, com a les festes majors de maig i de setembre, el dia de Reis, Sant Jordi o els Tres Tombs. “Si a la festa major no hi ha Marraco... malament rai. Si no hi ha Marraco, no hi ha festa”, nega amb el cap en Joan Carles.

Des d’aquest senzill mecanisme mòbil el conductor pot anar movent el cap i la cua del drac.

L’antic conductor de la bèstia, que va estar-ne al volant fins al 2015, any que va passar a ser cap de la Colla Gegantera dels Gegants de la Paeria, assegura que tant els nens com els pares sempre esperen amb emoció l’arribada de lo Marraco. “És l’estrella, l’emblema de la ciutat”, remarca. Per això sempre ha estat un orgull haver pogut formar part d’aquesta màgia. Un sentiment que també comparteix l’Aleix, a qui també espantaven de petit amb la possible aparició de la bèstia. Però a diferència del seu pare, ell ja va viure l’ambient de la festa major i de la colla dels gegants des de ben petit. “Algun dia m’agradaria poder-lo conduir jo”, diu tot orgullós.

Corren històries d’altres èpoques en què els xofers de lo Marraco havien tingut incidents, com quedar-se sense frens en plena baixada

De moment el jove és l’encarregat de fer de guia al conductor per vigilar que no s’hi atansin els nens i que la bèstia no es doni cap cop a les cantonades. “Quan vas pel carrer Major s’ha de vigilar de no tocar els cartells o els tendals de les botigues”, explica en Joan Carles mentre puja al seient del conductor. “T’has d’habituar una mica a la mida, a l’alçària, i no pots maniobrar; per això sempre es necessita un guia”, explica. Fins i tot corren històries d’altres èpoques en què els xofers de lo Marraco havien tingut incidents, com quedar-se sense frens en plena baixada.

Els nens pengen el xumet a les dents afilades del drac, un gest simbòlic que els endinsa en el món dels nens no tan petits. Uns xumets i fins i tot bolquers que sempre guarden al despatx de la brigada, en dues urnes electorals

Entrar a l’interior d’aquest animal totèmic és com endinsar-se en una fantasia de fira amb atraccions. Des del volant el conductor pot moure el cap i la cua del gegant amb una barra de ferro que penja del sostre. I de visió disposa d’una franja rectangular sense vidre, per on pot observar una part de la festa. “Veus els xiquets que s’ho passen bé, que queden bocabadats, i és molt bonic”, li brillen els ulls. Com quan pengen el xumet a les dents afilades del drac, un gest simbòlic que els endinsa en el món dels nens no tan petits. Uns xumets i fins i tot bolquers que sempre guarden al despatx de la brigada, en dues urnes electorals. “Els guardem tots, no els llencem mai”, remarca amb afecte l’antic conductor.

Tots els xumets que deixen els nens a lo Marraco són atresorats en dues urnes electorals.
Fa uns anys van canviar la posició del tub d’escapament per situar-lo a dalt de la cua. “Si no, al carrer Major era molt desagradable per a la gent”

També com dos nens, l’Aleix i en Joan Carles em segueixen ensenyant orgullosos el funcionament de lo Marraco. “Veus que antic?”, en Joan Carles mostra el xassís del cotxe, que encara és el Mercedes-Benz del 1957. De fet, fa uns anys van canviar la posició del tub d’escapament per situar-lo a dalt de la cua. “Si no, al carrer Major era molt desagradable per a la gent”, explica.

Darrere del seient del conductor hi ha una plaça per a un acompanyant. És on s’asseu l’Aleix quan lo Marraco surt del magatzem i és escortat per la Guàrdia Urbana fins al centre de la ciutat. M’imagino la bèstia corrent per la carretera, amb els ulls il·luminats i el fum blanc que li surt per les fosses nasals. Fum que, per cert, es fa amb pólvores de talc. Per ensenyar-m’ho, el jove engega un compressor que comença a fer un soroll de motor antic. Prem un botó i del nas de la bèstia en surten dos bafs de fum blanquinós. Encara li queda una mica de talc de l’última festa.

Esgarrifós i estimat al mateix temps, lo Marraco és un símbol ineludible de la ciutat de Lleida.

En realitat, lo Marraco s’ha perdut molt poques festes des del seu naixement físic. I encara menys des que està fet de fibra de vidre, cosa que li permet sortir encara que plogui, a diferència dels gegants, que no es poden mullar. Més aviat ha estat per culpa d’una pandèmia com el coronavirus que l’animal fantàstic ha hagut de modificar el seu recorregut. En Joan Carles encara recorda emocionat el Sant Jordi del 2020: “Com que tothom estava confinat vam estar durant tres hores donant voltes amb lo Marraco pels carrers de Lleida i la gent el mirava des dels balcons. Al final vam acabar a l’Hospital Arnau de Vilanova, on van sortir tots els metges i infermeres a veure’l”. Sap que per a la gent de la ciutat l’aparició de la seva bèstia estimada va ser molt reconfortant. Els va donar vida.

Els nens acaricien lo Marraco i en veuen l’interior. I al final, més que tenir-li por, li acaben agafant molta estima

En Joan Carles també recorda la pena que va sentir l’últim dia que va conduir oficialment lo Marraco. “Li passa a tothom que l’ha portat”, assegura. Però ell es considera afortunat, perquè pot veure’l cada dia quan va a treballar i s’encarrega de la seva neteja i manteniment. “El tenim sempre endollat a la llum perquè no se’n gastin les bateries”, explica. A més, de tant en tant rep grups d’escoles amb nens que volen conèixer de prop lo Marraco. “Els diem que el tenim aquí perquè està dormint”, somriu. Els nens l’acaricien i en veuen l’interior. I al final, més que tenir-li por, li acaben agafant molta estima. Una estima que lo Marraco sempre ha retornat a aquesta ciutat que tant protegeix.

Si t’atanses bé a lo Marraco, sents que el seu cos respira, és viu. És el batec de la ciutat de Lleida.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris