Històries

Els meus fills són titelles

És el pare d’una família única. El creador de titelles i escenògraf Joan Pena dona vida a éssers que neixen, creixen i fan realitat els somnis dels altres. Anem al seu cau a veure com s’inventa una existència de colors

per Laura Saula Tañà

Els meus fills són titelles
I aquí amb les criatures... De l’univers de Joan Pena en neixen pintures, paper maixé i els ninots a qui dona vida. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Plàncton. Es diu d’un conjunt d’organismes que viuen en aigua dolça, salobre o salada i que són la base de moltes xarxes tròfiques. Plàncton també és el nom de l’estudi taller de l’escenògraf i constructor de titelles Joan Pena (Lleida, 1965), perquè considera que fa microfeines que acaben formant tot un microorganisme. Una definició molt científica per explicar la seva veritable tasca: ell és l’encarregat de fer realitat i construir els somnis de moltes companyies d’arts escèniques del territori. I ho fa des de Lleida, un dels centres neuràlgics del teatre infantil i familiar de Catalunya. I més concretament ho fa a l’antiga fàbrica d’ascensors Marvi, on des del 2017 s’ha creat l’Espai Marbi, acrònim de Molts Artistes Remenant Bones Idees. O en altres paraules, una màquina imparable de crear fantasia.

Són les deu del matí i la boira de Ponent es cola entre les finestres del taller. En Joan té les mans tacades de pintura vermella i recorre els diferents espais plens de fustes, cartons i objectes indefinits. Va de bòlit treballant en tres projectes alhora. Enmig de les taules, un petit decorat amb unes calaixeres torçades i un arbre d’on pengen objectes que podrien sortir d’alguna pel·lícula de Tim Burton. En Joan viu amagat a la seva cova, treballador incansable i humil als reconeixements i elogis que rep per part de les companyies que confien en ell. Companyies com Zum-Zum Teatre, Festuc Teatre o Campi Qui Pugui, que també treballen en aquesta antiga fàbrica de l’Horta de Lleida i que, juntament amb altres productors escènics, configuren una espècie de boira teatral plena d’energia i de companyonia que des de fa anys s’ha cultivat en aquest indret del país. I probablement un dels fets que han contribuït a aquesta eclosió és la Fira de Titelles de Lleida.

A l’hora de dissenyar l’escenografia, en Joan té al cap molts tipus de referents, com la literatura fantàstica de Jules Verne.
“He fet més de 250 titelles”, m’explica en Joan, mentre m’ensenya cartells de diferents espectacles en els quals ha participat

“He fet més de 250 titelles”, m’explica en Joan, mentre m’ensenya cartells de diferents espectacles en els quals ha participat, com l’aclamat Adeu, Peter Pan o Maure el dinosaure. Però remarca que ell és qui crea el titella, tot i que no és titellaire. “Jo els dono la forma, i ells els donen la vida.” Quan li arriba un encàrrec per part d’alguna companyia, la seva missió és fer la construcció, el disseny i el concepte de l’obra. I ja fa més de 25 anys que s’hi dedica.

Per explicar-m’ho millor, pugem a la zona de descans de l’Espai Marbi, una saleta on es comparteix una petita cuina i una taula llarga per poder intercanviar idees entre els artistes. A fora, la boira segueix emmarcant un paisatge desèrtic i fantasmal. Però a dins tot és alegria i colors. En Joan m’explica que, sense cap mena d’antecedent familiar, va estudiar Belles Arts a Lleida i es va fer il·lustrador. Al principi va muntar una petita empresa anomenada ACME, com els famosos explosius dels dibuixos animats, i amb les altres tres sòcies va començar a fer dissenys i decorats per a Port Aventura i altres projectes de temes infantils. A poc a poc l’empresa es va anar disgregant i cap a l’any 2000 va sorgir Plàncton, l’estudi taller on en realitat només treballa en Joan Pena i alguns col·laboradors, com la seva dona, l’Elisabet, que és dissenyadora gràfica i l’ajuda en tasques com la confecció de la roba per als titelles. “Gairebé mai li he d’explicar res, de seguida sap com ho ha de fer tot”, diu orgullós.

Meticulós i perfeccionista, el que més li agrada a en Joan és tocar el material, sentir la fusta, la resina.

I fins ara li ha anat tan bé que de moment només ha treballat gràcies al boca-orella. “Sé que m’hauria de fer una pàgina web”, admet en Joan, que té molta documentació de totes les obres que ha fet, però que no sabria ni per on començar a classificar. “A mi el que realment m’agrada és tocar el material, sentir la fusta, la resina”, continua. Per això un dia va decidir transformar les seves il·lustracions en elements sòlids, vius. Va ser aleshores que van començar a néixer els seus primers titelles i escenografies.

 “Intento «vampiritzar»  la companyia, que em donin el màxim d’informació fins al punt que sembli que ho hagin dissenyat tot ells”

Quan li demanen un projecte per a un nou espectacle, sempre comença fent la il·lustració del titella. “Amb el dibuix ja li dono la vida i una personalitat, i a partir d’aquí el titella marca com haurà de ser l’entorn, l’escenografia.” Per saber com ha de ser tot el conjunt, en Joan té la seva pròpia estratègia: “Intento «vampiritzar» la companyia, que em donin el màxim d’informació fins al punt que sembli que ho hagin dissenyat tot ells”. Probablement és aquest, un dels secrets del seu èxit. “Per això no se’m reconeix sota cap estil, i això és bo per a la companyia, però potser no tant per a mi”, reflexiona. Sigui com sigui, el que ell vol és que l’espectacle final llueixi.

El dibuix del titella, en què ja se’n percep la personalitat, és el que després marcarà l’escenografia que l’envolta. 
“Abans, el teatre de titelles era una cosa petita, com de biblioteca, i ara se’n fan obres en teatres de 500 persones”

Voldria saber com és la vida d’un titella, com se li dona una ànima, com es converteix en un objecte viu i irrepetible. Però en Joan em recorda que ell només fa de titellaire a la força, per provar-ne el funcionament, com un constructor de cotxes que en testa el primer model. “No intervinc en la dramatúrgia; no en tinc ni idea, d’actuar. Però jo sí que treballo perquè sigui tan orgànic com sigui possible i perquè els moviments siguin harmònics i s’ajustin al que vol cada titellaire”, matisa. En altres paraules, ell només dona la corda al titella, però no el fa arribar als seus límits ni el coneix amb profunditat, com sí que fa un actor. Reconeix que hi ha molts constructors de titelles que també són titellaires, però creu que el fet que no ho sigui li proporciona una distància interessant: “No tinc cap vici a l’hora de manipular-lo, i aleshores puc fer el que em demani la companyia”. De vegades també li cal posar seny a les peticions que rep, com quan li demanen ninots de quaranta centímetres, massa petits per a segons quins escenaris. “Abans, el teatre de titelles era una cosa petita, com de biblioteca, i ara se’n fan obres en teatres de 500 persones i les dimensions del titella han de ser molt més grans, fins de gairebé un metre”, resumeix.

“Quan entrego un titella em dol, no em sento alliberat”

En Joan és el pare dels seus titelles, el seu creador, el qui provoca la primera espurna de vida en un objecte inanimat. Sap que no són res més que un bocí de fusta i de resina, però també se sent infinitament responsable de la seva creació. “Quan entrego un titella em dol, no em sento alliberat. Sempre penso que encara li faria alguna cosa més, algun retoc”, confessa. I com a pare que és, sap que tard o d’hora ha de deixar volar la seva criatura perquè un altre li aporti més vida, la màgia final.

Com a creador, en Joan provoca la primera espurna de vida en un objecte inanimat.

Una màgia que després es transmet a través dels espectacles de titelles, que van íntimament lligats al teatre infantil. “És una llàstima que encara tinguin una certa mala fama, sobretot entre els pares”, lamenta l’escenògraf. “Hi ha espectacles excelsos i companyies molt bones.” Són tota una nova generació de titellaires que estan donant volada al gènere, com Blind Summit, Zero en Conducta o Festuc Teatre.

La gran habilitat d’aquest creador de titelles és que aconsegueix plasmar-hi tota la veritat i sensibilitat que hi ha en cada projecte

I per una d’aquelles estranyes coincidències, mentre esmenta aquestes companyies apareixen per la porta exterior, com un alè de boira fresca, en Pere Pàmpols i l’Íngrid Teixidó, fundadors de Festuc Teatre. “Aquests són els top ten dels titelles, eh! Han rebut molts premis i reconeixements”, me’ls presenta en Joan. Uns elogis seguits de rialles als quals de seguida se suma en Pere: “Per a nosaltres el Joan ha estat un amor a primera vista des de fa sis o set anys”. Les seves col·laboracions són recurrents i avui han quedat per preparar el seu nou espectacle. “Ens agrada treballar amb ell perquè anem fent sinergies i d’una idea en van sortint d’altres, i al final sempre dic que ell és l’encarregat de fer realitat els somnis”, afegeix l’Íngrid. En Joan s’enrojola, es nota que no és una persona d’elogis, considera que només es tracta de fer treball en equip. “El millor no és que sigui escenògraf, sinó el seu caràcter, perquè el Joan és un artista que et pot fer des d’una slow motion fins a una animació o un quadre, i sempre està obert a tot. No és d’aquells artistes que només volen fer les coses a la seva manera”, continua en Pere. Queda palès que la gran habilitat d’aquest creador de titelles és que aconsegueix plasmar-hi tota la veritat i sensibilitat que hi ha en cada projecte.

És la fantasia, un element indispensable per al públic infantil: “Als nens sempre els has de deixar una porta oberta perquè passin per allí”

La seva és una cuina de foc lent, de remenar, d’especiar i de tornar a corregir. Una feina que en Joan mai acabaria i que fa que sovint l’últim dia, quan els titelles i el decorat surten de la fàbrica, encara facin olor de pintura. Ara que ens tornem a quedar sols en la conversa, el creador de somnis m’explica que a l’hora de dissenyar l’escenografia té al cap molts tipus de referents, com la literatura fantàstica de Jules Verne. Els objectes ondulants, asimètrics i volàtils són algunes de les seves predileccions. És la fantasia, un element indispensable per al públic infantil: “Als nens sempre els has de deixar una porta oberta perquè passin per allí”. S’ha de deixar que els infants imaginin una part de la història, que res no sigui massa evident. “L’escenografia ha de ser més evocadora que no pas explícita, que et porti cap a un lloc, però que ells puguin acabar de construir-ne la resta amb la seva imaginació”, explica. Per això moltes vegades fa escenografies que només insinuen, com per exemple la porta d’un castell. “El nen ja s’imaginarà la resta del castell.” I el mateix passa amb el titella: “Si està massa ben fet, amb cabell natural, el nen no se’l farà tan seu”.

El creador ho té clar: “L’escenografia ha de ser més evocadora que no pas explícita, que et porti cap a un lloc”. 

Veure la reacció dels nens, les seves rialles, la seva cara de sorpresa i d’emoció, és una altra cosa que entusiasma el creador. És la satisfacció final de saber que la feina ha estat ben feta, que el resultat era el que s’esperava. Tot i això, assegura que mai va a veure les estrenes dels espectacles en què participa, ni tan sols quan ja s’ha fet una mica de rodatge. “Em fa terror que passi alguna cosa, com que se solti una molla del coll del titella; ho passo fatal”, confessa. Les companyies ja ni tan sols el conviden, ja saben que dirà que no. Es posa tan nerviós que al final només assisteix als assajos i a les representacions prèvies a l’estrena. Llavors sí que està atent a tots els detalls, observant amb atenció cada element, com un mecànic que fa els últims retocs i arrenca el motor. Ell encén la primera espurna de l’espectacle, ho deixa tot preparat i se’n va.

Torna a la seva cova, al taller, un univers governat per les pintures, el paper maixé i les fustes que es recargolen. Aquest és el seu hàbitat natural, el refugi d’un artista generador de somnis. Un artista que obre la porta cap a un altre món, lluny de la boira que l’envolta.

Creador de vida i fantasia, incansable i humil, en Joan fa realitat els somnis, de colors, de moltes companyies teatrals.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris