Històries

Els primers monologuistes catalans

Quina és la tradició dels monòlegs a Catalunya? Qui comença a fer-ne? Per què? A LA MIRA anem a buscar i a sentir els protomonologuistes, els primers que ens fan riure al Paral·lel, el Broadway català

per Laura Saula Tañà

Els primers monologuistes catalans
Alguns dels primers monologuistes catalans surten de l'escola de l'actor i monologuista Josep Santpere, un dels pioners del riure donant només la cara. Imatge de família de la companyia de teatre de Josep Santpere el 1927. (Fotografia: MAE Institut del Teatre)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Ens trobem a finals del segle XIX i Barcelona té el seu propi Broadway català. Una avinguda plena de llums i ombres, la superfície de la qual, entre el 1924 i el 1934, serà gairebé tota ocupada per sales d’espectacles. És el Paral·lel, el bressol de cabarets, sales de festes i locals com el Circ Espanyol Modelo, el Teatre Circ Olympia, l’Arnau, el Victòria, l’Espanyol, l’Apolo, el Còmic o El Molino, sense oblidar els bars i cafès tan emblemàtics com el Cafè Espanyol o La Tranquilidad. Un món on es barregen els lluentons dels artistes amb les misèries de les cases de barrets i on les nits es confonen amb el dia. També és un lloc de trobada de les classes populars, ansioses de fugir dels seus drames quotidians, en una època en què Barcelona es divideix en dues zones d’oci: la del barri Xino i el Paral·lel i la dels habitants de les cases senyorials del passeig de Gràcia, que freqüenten els teatres de la part alta, com el Gran Via, el Tívoli o El Novedades. Però és al Paral·lel on sorgeixen els primers monologuistes catalans, si és que se’ls pot anomenar així.

Aquests protomonologuistes desenvolupen el seu art a través d’espectacles com el cuplet català, que recrea l’univers obrer i menestral genuïnament barceloní

Criats dins dels espectacles costumistes, tan populars a la segona meitat del segle XIX, aquests protomonologuistes desenvolupen el seu art a través d’espectacles com el cuplet català, que recrea l’univers obrer i menestral genuïnament barceloní, així com el vodevil, la farsa, la revista, el sainet i les comèdies que fan un retrat tipificador de la societat catalana de l’època, amb els seus amors i esbarjos. “Tot aquest entramat de gèneres populars suposen un embrió per a l’aparició del monòleg”, explica Teresa Serés, professora i autora de la tesi Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització, de la Universitat de Lleida. L’experta considera que resseguir la tradició del monòleg no és gens fàcil, perquè fins als anys seixanta i setanta del segle XX no adquireix l’estatus de gènere rellevant en el món de l’espectacle popular, gràcies a la figura de Joan Capri. Tot i això, Serés sí que ha pogut detectar que el monòleg és, a principis del mateix segle, un gènere esporàdic en la carrera d’alguns actors del Paral·lel que són més reconeguts en altres disciplines artístiques.

Els orígens dels monòlegs també s’han de buscar en els caus d’art, tavernes que proliferen a Barcelona on es pot anar a fer petites peces teatrals, així com als anomenats “fi de festa”

Aquests protomonologuistes són cantants, cupletistes o actrius que, en algun moment determinat de l’espectacle, sobretot en els intermedis, surten a escena a explicar algun acudit o alguna petita peça còmica. “Segueixen la tradició costumista perquè el text sol estar una mica vinculat a la sàtira i als costums”, explica Serés, encara que com a peça teatral creu que els orígens dels monòlegs també s’han de buscar en els caus d’art, tavernes que proliferen a Barcelona on es pot anar a fer petites peces teatrals, així com als anomenats “fi de festa”. Es tracta d’actuacions que organitzen els teatres quan ja han fet un determinat nombre de funcions i en què s’acaba recitant un text de resum de l’experiència i de comiat amb tocs humorístics.

“Víctor Català [Caterina Albert] escriu monòlegs per a dones com la [Margarida] Xirgu, però són monòlegs escrits. I ho interpreten actors”

El cas és que, en general, segons explica el director de teatre Ricard Reguant, “no es podria dir que fessin monòlegs com els coneixem al segle XXI, sinó «sortides» de quatre o cinc minuts per fer temps mentre les vedets es canvien de roba”. A més, solen ser monòlegs escrits i després teatralitzats. “Víctor Català [Caterina Albert] escriu monòlegs per a dones com la [Margarida] Xirgu, però són monòlegs escrits. I ho interpreten actors, però no se’ls pot considerar monologuistes com a tals”, afegeix Reguant. Ell també creu que fins a Capri no es pot dir que existeixi la figura del monologuista a Catalunya. Tret que ens fixem, cap als anys cinquanta, en Enric Guitart, un actor que s’especialitza en monòlegs teatrals. Sobretot se’n destaca l’obra Las manos de Eurídice, amb la qual fa més de 2.000 representacions arreu de l’Estat.

Enric Guitart va fer molta fama amb el seu xou de monòlegs Las manos de Eurídice. (Fotografia: MAE – Institut del Teatre)

Però, quins són aquests primers pseudomonologuistes que omplen els escenaris del Paral·lel entre principis del segle XX i la Guerra Civil? A LA MIRA intentem rescatar els arxius històrics on se’ns donen algunes pistes sobre qui eren i amb quines actuacions feien riure la societat catalana de l’època.

En Nandu, un pagès vingut a Barcelona

Fins i tot Eugeni d’Ors arriba a dir que el filòsof català més famós de principis del segle XX,  Francesc Pujols, és “el Pepe Marquès de la filosofia”. Actor, còmic i cantant, abandona la carrera de tenor còmic de sarsueles per treballar en solitari en el món de les varietats com a humorista i cupletista burlesc

Probablement un dels primers monologuistes catalans de qui tenim constància és Josep Marquès (Barcelona, 1879 - ?), un dels homes d’escena més populars del Paral·lel. Fins i tot Eugeni d’Ors arriba a dir que el filòsof català més famós de principis del segle XX,  Francesc Pujols, és “el Pepe Marquès de la filosofia”. Actor, còmic i cantant, abandona la carrera de tenor còmic de sarsueles per treballar en solitari en el món de les varietats com a humorista i cupletista burlesc. Però és el 1898 quan s’inicia en els monòlegs amb la creació d’un personatge molt peculiar, en Nandu, un pagès nouvingut a Barcelona que parla sobre la seva experiència a la ciutat, així com dels seus embolics familiars. Un perfil que, en el fons, retrata una bona part de la població que en aquell moment arriba del camp i s’instal·la a la gran urbs a la recerca de noves oportunitats. Els seus textos són escrits pel comediògraf Lluís Millà amb la col·laboració de Salvador Bonavia, que és el fundador i director de La Escena Catalana. Així explica Marquès la creació del personatge d’en Nandu en el setmanari Mirador el 1929: “Això fou l’any 98. La crisi teatral em va decidir a fer de «canari de cafè concert» al cafè d’Ambos Mundos, avui hotel del mateix nom. Més tard, el 1908, vaig anar al Doré. Des d’aleshores vaig dedicar-me amb més continuïtat com a monologuista recitant, sobretot, els monòlegs que m’escrivia en Lluís Millà. Vaig crear el tipus de pagès, interpretant en Nofre Llonza, d’en Millà...”.

Imatge del personatge d’en Nandu, interpretat per Pepe Marquès, apareguda a la revista Mirador el 1929.

L’octubre del 1922 protagonitza al Teatre Nou el paper del pagès Nandu a la revista Que és gran, Barcelona!, estrenada pocs mesos abans amb força èxit per Avel·lí Galceran, un dels escassos rivals de Marquès. I el mateix any es registra a Barcelona aquest tros de monòleg, titulat Enredos de família: “Nois, estic desesperat, desesperat, desesperat! Això no pot continuar, això no té nom, lo que em passa a mi és horrible. Ara mateix vaig a cal tribunal i que m’ho arreglin de seguida. Vull descasar-me, vull descasar-me i vull descasar-me! Vaig casar-me enamorat com un tonto però ja ho he pagat ben car, perquè al casar-me vaig fer un bunyol! Vaig casar-me amb la viuda del Guerxo i com que el Guerxo i la seva dona doncs ja tenien una dona d’antes, la Cisteta, el meu pare, que és un vell verd millor dit, un dia sopant a casa em digué: «Noi gran! Amb les dones de cal Guerxo podem fer un bon partit! A tu t’agrada la mare i a mi la filla, podem fer un casament doble i tot queda a casa». Molt ben pensat! Vaig dir jo. Però és perquè no vaig veure les conseqüències! Com que jo em vaig casar amb la mare, i el pare amb la filla, ara resulta que jo sóc sogre del meu pare, i com que al sogre no se li diu sogre, sinó que el sogre representa el nostre pare i el pare del nostre pare ja és sabut que és el nostre avi, doncs sent jo el pare del meu pare i el meu pare, pare meu, ara resulta que jo sóc l’avi de mi mateix!”.

Josep Santpere, el rei del vodevil

Papitu Santpere és una de les figures més importants del vodevil barceloní, no només perquè és qui porta cap a Barcelona aquest gènere que està tan de moda a Europa, sinó perquè durant 26 anys el du a escena

Més enllà del personatge d’en Nandu, Teresa Serés considera que l’inici més reconegut dins del món dels monòlegs el va protagonitzar Josep Santpere. Conegut també com a Papitu Santpere, neix a Barcelona el 1875 i és una de les figures més importants del vodevil barceloní, no només perquè és qui porta cap a Barcelona aquest gènere que està tan de moda a Europa, sinó perquè durant 26 anys el du a escena. Entre les diferents actuacions que s’inclouen dins del vodevil, el monòleg comença a fer-hi acte de presència amb petits acudits i historietes d’humor. Com aquest text, recitat al Paral·lel el 1929:

El cas és que Santpere és un actor i empresari teatral amb molts recursos i això li permet enfrontar-se a tota mena d’estils artístics. A més, el seu tarannà afable i molt sociable provoca que fins i tot Santiago Rusiñol bategi el seu camerino amb el sobrenom d’“el tramvia”, perquè sempre està ple de gent. En definitiva, la seva és una gran carrera artística vinculada al Paral·lel barceloní, sobretot als teatres Nou i Espanyol, on forma la seva pròpia companyia de teatre fins a la seva retirada el 1938, només un any abans de morir. Una de les seves filles, Mary Santpere, que engendra amb l’actriu Rosa Hernáez, també fa posteriorment algun monòleg, encara que destaca més en altres àmbits, com les revistes musicals, i esdevé una de les grans actrius catalanes del segle XX, molt empeltada de la tradició humorística del pare.

Elena Jordi, l’estanquera que volia ser artista

I aquesta és la història de Montserrat Casals i Baqué, més coneguda amb el nom artístic d’Elena Jordi, que també es pot considerar una de les primeres monologuistes catalanes. Nascuda a Cercs el 1882, s’estableix a Barcelona el 1905, on, juntament amb la seva mare i la seva germana, obre un estanc a la cantonada dels carrers de la Boqueria i Rauric. Però aquest no és un establiment qualsevol, perquè gràcies als atractius i a la desimboltura de les dues germanes, atrau nombrosos artistes, intel·lectuals i bohemis de Barcelona, com l’actor Ramon Tor o en Jandru Soler, fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa.

En el llibre Biografía del Paralelo (1894-1934), de Luis Cabañas Guevara (pseudònim dels periodistes Màrius Aguilar i Rafael Moragas), s’hi explica que una nit, cap al 1910, en Jandru Soler du les dues germanes al Teatre Principal, on Margarida Xirgu acaba d’estrenar la tragèdia d’Oscar Wilde Salomé. I es veu que és tan gran la impressió que la Xirgu causa a la Montserrat, que aquesta aconsegueix un exemplar del guió i comença a assajar a l’estanc mateix: “Soy Salomé, princesa de Judea...”. Els assajos resulten tan apassionats que fins i tot es llança a terra amb poca roba i s’abraça a un gran coco que fa la funció del cap de Baptista. És així com la Montserrat confessa al pintor Josep Tataret que el que ella realment vol és dedicar-se al teatre. Quan ho sap Ramon Reventós, un dels arquitectes del Teatre Grec, aquest li promet que sortirà a escena. I el seu debut no es fa esperar.

Elena Jordi va passar de ser venedora en un estanc al costat de la Boqueria a ser una de les reines del Paral·lel. (Fotografia: MAE – Institut del Teatre)

En un petit teatre de Sant Andreu de Palomar la Montserrat apareix a escena amb un vestit molt vaporós i poca roba, interpretant Salomé. Entre el públic hi ha nombrosos escriptors i periodistes que no s’han volgut perdre l’actuació. I no en surten decebuts, perquè a partir d’aquest moment ella es converteix en Elena Jordi i es comença a fer famosa. Tan gran és el seu èxit que fins i tot es ven l’estanc i s’incorpora a la companyia de Josep Santpere. Amb ell actua al Gran Teatre Espanyol, considerat com “la catedral del vodevil en català”. Més tard, Jordi forma una companyia pròpia, en la qual també participa la seva germana, i s’envolta de bons assessors, com Jandru Soler, Salvador Vilaregut o Santiago Rusiñol, que l’ajuden a buscar un bon repertori amb actors de prestigi, com Ferran Bozzo, Pepe Font o Ramon Tor. Això sí, les seves peces com a monologuista eren molt aïllades. “En el fons cap d’aquests artistes es podia posar l’etiqueta de monologuista”, aclareix Serés.

Alady, l’ànima del Paral·lel

Nascut a València el 1902 amb el nom de Carles Saldaña, es diu que un dia Santiago Rusiñol el bateja com l’“Aladí de la llàntia meravellosa”, perquè du una taca d’oli a la pitrera. Sembla que el nom li agrada i, per donar-se un aire més estranger, Saldaña decideix canviar la i llatina per una y grega. Així és com neix el nom d’Alady, una de les grans llegendes del Paral·lel.

“Ell s’ha compost un tipus que té molt del xicot català que tots coneixem: populo i esportiu, esbojarrat i instintiu, amb aquell bilingüisme mig bien mig de classe mitja, ple de grotesc desconjuntament"

Còmic, ballarí i cantant burlesc, també és conegut com “el ganso del barret”, ja que surt a l’escenari vestit amb esmòquing, guants blancs i bombí, una vestimenta que trenca amb la imatge del pallasso tradicional. Tot un artista de music-hall que sap conjugar amb gran encert el diàleg d’acudits amb el públic, el ball i la caricatura. Per fer-se una bona idea de la seva imatge, així és com el descriu Sebastià Gasch a la revista Mirador el 1931: “Ell s’ha compost un tipus que té molt del xicot català que tots coneixem: populo i esportiu, esbojarrat i instintiu, amb aquell bilingüisme mig bien mig de classe mitja, ple de grotesc desconjuntament. [...] I té una veu que us inunda, quan menys us ho penseu, d’unes inflexions insòlites d’un còmic definitiu. I té un rostre amb el qual fa el que vol: un rostre que tan aviat agafa un aire còmplice inefable, com l’expressió categòrica del barrut fet a tot. I té unes mans meravelloses que comenten gràficament totes les frases, tots els mots. I té, sobretot, una verba inestroncable, meridional i enlluernadora, que vomita incansablement acudit rere acudit, plens d’arbitrari i d’absurd, de sorpresa i d’inesperat, bases fonamentals de l’art del còmic”. De fet, tal com s’apunta a la tesi de Serés, aquest estil còmic caracteritzat per la barreja de català i castellà enceta una certa tradició còmica que ens porta fins a Joan Capri, en el doctor Caparrós, o a Joan Pera i Paco Morán.

El bombí d’Alady era una de les seves marques d’identitat. (Fotografia: MAE – Institut del Teatre)

Després que durant la dècada dels vint Saldaña esdevingui la gran figura dels locals de varietats de Barcelona i de tot Catalunya, arriba a Madrid amb la seva original personalitat teatral. Allà, al Teatro Romea, comparteix escenari amb el famós trio d’humoristes Esteso, Lepe i Ramper, amb actuacions plenes d’acudits i paròdies. D’aquestes actuacions en queda una ressenya de l’espectacle a El Mundo Gráfico on ja es remarca el seu especial talent humorístic: “Alady constituye un ejemplo de lo que es el nuevo humorismo en la escena. Todo en él tiene una gracia nueva; joven, personal lo mismo en las revistas que en las obras de recién estilo, que en las escenas de ritmo tradicional, adquieren en él un valor nuevo, inédito, una representación desconocida y personalísima. Pirueta, desenfado, alegría. Humor, en una palabra. Viveza, inquietud, juventud han entrado en nuestros escenarios frívolos, tan llenos de telarañas de lo rutinario y tradicional”.

Poc més se sap, de moment, sobre quins són els primers artistes catalans que juguen amb el monòleg fins a convertir-lo en tot un gènere als anys seixanta i setanta del segle XX. Tot i això, es creu que molts artistes del moment fan servir aquest recurs en determinades ocasions, com els que formen part de la companyia de teatre de Josep Santpere, entre els quals Teresa Alegret, Pepe Alfonso, Josep Bergés, Ferran Bozzo o Ferran Capdevila, per esmentar-ne alguns. De la mateixa manera, també es coneixen artistes que experimenten amb aquest recurs, com Ramona Rovira, Pepita Òdena, Mercè Serós o Amàlia de Isaura. Aquesta última, que principalment actua a Madrid, acostuma a interrompre les seves cançons amb hàbils monòlegs d’humor i actualitat política en què dialoga amb el públic, segons s’explica en la tesi de l’historiador Eduard Molner El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936 de la Universitat de Barcelona.

El que és clar és que el Paral·lel i el seu univers d’espectacles populars, com el cuplet, el vodevil, la farsa o el sainet, són un caldo de cultiu que, amb els anys, ajuda a consolidar un humor genuïnament català i que s’expressa, al llarg de l’espai i el temps, de manera ininterrompuda, gairebé eterna. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris