Històries

La caixa del temps és a Peramea

Sí, a LA MIRA demostrem que podem viatjar en el temps. Al Pallars, a Peramea, veneren un dia a l’any els Martisants. Relíquies espirituals sense espai ni temps. Qui són? Què fan aquí? Dins de la caixa: un misteri des de fa segles

per Francesc Canosa Farran

La caixa del temps és a Peramea
En Jaume Montaner mirant els Martisants, la caixa d’aquestes relíquies santes i mitològiques que, un cop oberta, ressuscita una història que va camí de l’eternitat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

De les boques en surt baf. Com llars de foc. Cada alè és un habitant del poble. Els comptem: un, dos, tres... “Que hi visquem tot l’any som 67-68”, esbufega al meu costat Jaume Montaner, de casa Perramon. Ja hi serien tots. Però, continuem... 69, 70, 71... A Sant Cristòfol de Peramea, mirats els racons, hi ha 93 persones dins. Les goles fabriquen aquests aires de nevera que zigzaguegen com Esperits Sants pel temple. Senyals de fum que s’esfumen per una església romànica, gòtica, barroca i amb pasterades del segle XX. Aquí fa la fresca del celler dels temps. Aquí tenen una màquina, una caixa del temps.

Mossèn Joan Dies acaba d’arribar a l’església; parlem amb ell i amb Jaume Montaner, que l’escolta. 

“Mossèn!”, espetega en Jaume. I se’ns apropa a càmera lenta. Cabells esbullats com si li arrosseguessin la cara endavant. El gir copernicà dels ulls arrodonits. Les paraules mastegades. “Ho portem dins, ho portem dins...”, repeteix mossèn Joan Dies Carrera, de casa Jironi. Nascut a Peramea el 1938. No és, i no ha estat mai, el capellà oficial de Sant Cristòfol, del seu poble, però és un símbol terrenal al Pallars. Espècie única, en vies d’extinció: sacerdot pallarès autòcton. Des de 1981 és rector de les parròquies de les valls de Cardós. Molts encara el veuen: saltant de poble en poble amb el seu Seat Panda vermell. Ell és un paisatge, espiritual i físic, per als pallaresos. Ell també ho porta dins. Agafem les claus.

En Jaume l’obre. “Tres caps i una carcanada”, li surt de dins a algú per darrere. Com?

Mossèn Joan i en Jaume empenten els peus a una de les capelles de l’església. L’única que té reixes. Envoltada de blau de cel irreal. 360 graus de colors místics pop. Imanta l’altar daurat. S’hi enfila escalant amb piolet de cames en Jaume. N’obre la porteta. I apareix el tresor. L’arqueta, el cofre. De fusta i pinzellades d’or maldestres, destenyides. “La caixa sembla del XVII, barroca. Típiques caixes del XVII i XVIII. Nanses, frontisses...”, l’historiador de l’art ilerget Albert Velasco fa de traductor de la biologia del receptacle. Però què hi ha dins? Nyic-nyic. La clau va entrant-hi. Clac. “Hem de posar-hi l’altra”, mastega el mossèn. Nyic-nyic, nyic, nyic... No s’obre. Nyic-nyic, nyic-nyic. “L’altra, l’altra, hem de posar-hi l’altra clau”, repeteix. I agafa la segona clau i mossèn Joan es posa a celebrar el nyic-nyic, nyic-nyic... Fins al clac final. La tapa de l’arqueta sobresurt com una petita mossada. En Jaume l’obre. “Tres caps i una carcanada”, li surt de dins a algú per darrere. Com?

En Jaume i mossèn Dies posant les dues claus de la caixa dels Martisants per obrir-la. 

La veritat. La caixa oberta de bat a bat. El vidre una mica bufat per les ditades del singlot dels anys. Però clar, diàfan, cristal·lí. Tot es veu. Ens miren tres caps. Un més gran, els altres dos més petits. I un mig cos. Tres cranis i una ossada. Calaveres i esquelet. Són els primers. Abans de tots, de tothom. Són ells. Les primeres víctimes. Els protomàrtirs. Sofriment, calvari, tortura.... Uf. “Sí, l’Església els anomena «La flor dels màrtirs». Van patir el martiri abans que sant Esteve, conegut des de sempre com el protomàrtir”, fa el zoom aclaridor des de darrere de l’historiador de l’art Daniel Vilarrúbias, especialista en la Catalunya pop. Qui són? Els Sants Innocents. I cada 28 de desembre ressusciten una hora a Peramea, perquè ja són d’aquí. Ja són pallaresos. El mossèn obre els ulls per masegar paraules: “Ho portem dins... Això és el naixement de Jesús...”. I tots parem l’orella. I de la boca li surt baf antic, pretèrit, ancestral...

Són aquí: els Martisants. 

Betlem. Diuen que Jesús ha de néixer. El salvador. El messies. El tot. El rei Herodes no vol ser substituït. No ho pot permetre. I mana assassinar tots els nens de menys de dos anys de la ciutat i rodalies. Un a un. Fins a trobar el fill de la Verge Maria. Betlem és sang. És la matança dels Innocents. Ells són els primers. I aquests són uns dels centenars de xiquets assassinats per Herodes. Com? Sí, suposadament, aquestes de la caixa són relíquies dels Sants Innocents genètics. De dos nens i la seva mare de Betlem. Com? I què hi fan, al Pallars? Què fan a Peramea? Sentim la història, la narració, la llegenda (amb mil variacions i matisos diferents però plenament col·lectiva). Continuï, mossèn... “Es calcula que el comte del Pallars va anar a Terra Santa a una croada i aleshores...” Bé, stop. Aquí també hi ha diverses interpretacions, siguem-ne conscients, eh, va, continuem. El cas és que, presumiblement, les relíquies que tenim davant són de la matança i arriben a Peramea. A casa dels comtes del Pallars: al castell de Peramea (documentat des de principis del segle X). I davant hi ha... l’església de Sant Cristòfol (abans dita de Sant Joan, amb primera notícia de mitjans del segle X). A veure, un moment. És a dir, un senyor del Pallars porta aquests trossos de Sants Innocents des de Terra Santa? Però això... Què hi ha de cert? Venen realment d’allà? Són d’un altre lloc? D’una altra època? Qui són? Què fan encara aquí? Mirem el mossèn. Ens mira...

Relíquies ‘celebrity’. Vestigi prèmium. Record ‘top’. Per tant, Martisants, documentalment aquí, des de finals del segle XV.

“Hi ha un document de quan les tropes de Ferran el Catòlic conquereixen el Pallars (el 1484). Aleshores va anar un representant de Peramea a Sort a signar el certificat de fidelitat al rei. Això era a finals del segle XV. I li va dir que a Peramea estaven d’acord amb tot però només demanaven una cosa: que els deixessin continuar venerant el Martisants, així està documentat”, signa amb els ullets el mossèn. Ep, i així, aquí, els bategen. Els posen nom autòcton, original, genuí: els Martisants. Són ells. Els han acollit. Els han protegit, cuidat, preservat, venerat. Viuen els segles. Ja tenen nacionalitat pallaresa, però sobretot són relíquies insignes. Dotades de categoria litúrgica no habitual. Amb paper: “una autèntica” en diuen. Està dins de la caixa. Document que dona fe que això que diu el mossèn és cert, ja que les relíquies sempre han d’estar certificades. Relíquies celebrity. Vestigi prèmium. Record top. Per tant, Martisants, documentalment aquí, des de finals del segle XV. Abans d’aquí, doncs... L’historiador Dani Vilarrúbias salta i llença una hipòtesi: “Potser aquests cossos des del segle XII o XIII circulen pel Pallars”. Precisem. El que vol dir és que podria ser perfectament possible que, abans del segle XV, ja estiguessin rodant per aquestes verdors eternes. D’acord, no n’hi ha proves. Suposició. Conjectura. Sospita. Cert, però aquí és on produeix la central nuclear de la mitologia. La mitologia és una explicació quan no es té explicació. Sempre amb bocins de veritat, sempre amb trossos d’invenció. I els Martisants mitològics, tradicionals, llegendaris, coneguts, populars, famosos ho són. Els coneix tothom. Volten. Zigzaguegen. Es deixen veure. Els ecos sense espai i sense temps de les valls en parlen. Des de sempre. Des del bressol dels dies. Jaume Montaner obre els ulls a la infantesa.

En Jaume, com tots els pallaresos d’aquestes contrades, ha sentit a parlar dels Martisants des de petit. 

Nascut a Peramea. Pagès. Sempre ho ha sentit a casa, al poble, a la vall: “Els Martisants s’usaven per fer rogatives, perquè plogués, i deien que els de Peramea i Peracalç anaven a l’estany de Montcortès i que posaven l’arqueta a l’aigua per fer aquesta pregària, però no els devia funcionar gaire perquè els faltava vinagre...”. Com? Vinagre? I ara obrim la caixa del tresor de la riquíssima i seductora mitologia pallaresa.... Preparats? Comencem. Diuen que Peramea i Peracalç (poble de la vora) sempre han estat entremig dels Martisants. A veure, stop. Perquè a partir d’aquest inici hi ha mil nusos i desenllaços de la història, eh. Continuem. Es veu que és clar que des de sempre els Martisants han viscut a Peramea, però, però... Que si durant una guerra, perquè no caiguessin en mans de l’enemic, l’arqueta va ser amagada i oblidada a la serra de Sant Aventí de Peracalç. Que si un dia un bou que gratava la terra la troba i el pastor la du al poble. Que si se n’assabenten els de Peramea i reclamen els Martisants. I els de Peracalç s’hi neguen. I que si el final és de gir de guió per a tots els gustos... Continuem per aquí. En temps de cels ganduls era costum de dur les relíquies a l’estany de Montcortès (un dels grans miralls reals i mitològics del Pallars). Allà els pobles de Peramea i Peracalç pregaven junts perquè plogués i escombrés la sequera. Per això enfonsaven realment i esperançadament la caixa dels Martisants a l’estany mentre els veïns dinaven plegats amb picades d’ullet a l’atmosfera. I en una d’aquestes trobades, els de Peracalç s’adonen que s’han oblidat el vinagre per amanir l’enciam. “No sé què donaria per un porró de vinagre!”, crida un de Peracalç. “Ens voleu donar els Martisants?”, convida un de Peramea. I així es fa l’intercanvi. Un porró de vinagre per la caixa del temps sagrat. Efímer versus Etern. I d’aquí en surt aquesta banda sonora corranda: “Màrtirs Sants de Peramea, Cossos Sants de Peracalç, per un porró de vinagre vos vau vendre els Màrtirs Sants”. Ens intercanviem mirades amb mossèn Joan i en Jaume. Així?

Així és com els Martisants estan a l’entremig d’una explicació. Així? Són un interrogant que viu al Pallars. Un misteri a Peramea

Sí, la realitat és que “es feien processons fins a Montcortès per fer pregàries perquè plogués, i aquí també sortien en processó els Martisants”. Han voltat, han voltat. I s’han comunicat. Els Martisants com a telèfon espiritual per demanar sobretot canvis de temps favorables a la pagesia, a la vida duríssima del Pallars, a l’existència, al destí. I ara també la realitat és que la mitologia, com l’energia, es transforma, i avui existeixen els homes i les dones dels temps, i la meteorologia és la missatgeria instantània, directa, amb el cel. Així és que els Martisants estan a l’entremig d’una explicació. Així? Són un interrogant que viu al Pallars. Un misteri a Peramea. Una incògnita, un enigma, un secret. Aquesta és la realitat total. Com afirmen i repeteixen les paraules de l’escamot d’historiadors que són dins l’església: no hi cap estudi sobre els Martisants. Sobre la seva història. Sobre com han arribat aquí. Són un baf encriptat. Fins quan? “Doncs que se’ls ha de fer la prova del carboni 14, als Martisants. A veure des de quin any són aquí!”, diu una veu de darrere. El passat encara ha de parlar. El present és viu. El futur, també. “Jo crec que es mantindrà la tradició i res més. La gent l’ha anat mantenint. Més que una devoció és una tradició i la gent canta els goigs dels Martisants”, afirma en Jaume. Eterns en vida? Ding-dong. Ding-dong...

Mossèn Joan Dies i Joan Pau Esteban a punt de començar la cerimònia que presidirà l’arqueta dels Martisants. 

Sonen les campanes de la realitat. Ding-dong, ding-dong, ding-dong... I arriba, puntual, silent, amb baf cortès, mossèn Joan Pau Esteban, arxipreste del Pallars Sobirà i rector de Sort. Traginant amunt i avall de l’església gairebé invisiblement, àgilment, determinadament, en un fora de camp permanent. Es fan un gest amb mossèn Joan Dies. És l’hora. Els dos capellans caminen cap a l’altar principal. Els bafs de les desenes de boques premen el botó per enlairar-se en el temps: “Puig del rei la tirania / vos manà matar Infants, / ajudeu-nos cada dia / gloriosos màrtirs sants. / Per sa infinita bondat / nos ha fet Déu mercès tantes, / y en aquesta Vila ha dat, / estas Relíquias tant Sants; / veneremlas nit i dia / adorant los Cossos Sants, / ajudeu-nos cada dia / gloriosos màrtirs sants”. El temple s’envasa al buit amb els goigs dels Martisants. En Jaume i un altre veí agafen l’arqueta per les nanses. Algú se m’apropa i em xiuxiueja a l’orella: “L’urna només la porta la gent que s’ho mereix”. I tot agafa velocitat de destí. La caixa arriba fins a les vores de l’altar. L’obre en Jaume. Com un alè. Com una respiració. Com una resurrecció. Màquina del temps amb tots dins. L’arqueta magnetitza tots els ulls. El ritual és un passaport. La missa és un viatge. Pilota mossèn Joan Pau Esteban. Copilot: mossèn Joan Dies. Seiem. Agafeu-vos.

L’església de Sant Cristòfol és una màquina del temps: del ròmanic a avui. I cada 28 de desembre, amb els Martisants, és un viatge dins una càpsula a un temps sense temps. 

El silenci del celler espiritual. La tos de les goles com un recordatori de la vida mortal. Les sabates fredoliques esgarrapant la fusta dels reclinatoris. Les mans bellugadisses són cassigalls de fresca. Som lluny. Molt lluny. A l’edat mitjana. Mossèn Joan Esteban comença el sermó citant la sèrie de televisió nord-americana d’arxifama, popularitat i celebritat mundial: Joc de trons. Lluites de regnes amb espases eternes. Realitat i fantasia. I així la compara, la porta als temps d’Herodes, a la matança dels Innocents. A la tristesa i l’alegria, al dolor i l’esperança, a la mort i a la vida. “Sempre s’han de defugir els totalitarismes”, sentencia el mossèn. Ho diu aquí: a la pàtria del “joc de trons” real. Perquè, a diferència dels Estats Units, que expliquen a tot el planeta l’edat mitjana sense haver tingut i viscut l’edat mitjana, sense haver existit com a país i des de la ficció, aquí, el Pallars, Catalunya, són la terra de l’edat mitjana: de veritat, gloriosa, apassionant, misteriosa, i no expliquem res i no sabem res. Som reals i ens diuen que som ficció. Mireu les sèries de la realitat. 

No és la caixa dels Martisants una màquina del temps? Una càpsula d’aquell temps, d’aquest temps, de tots els temps sense temps? Sentiu les palpitacions del temps?

El comtat del Pallars, des del segle X. I dividit al segle XI entre el comtat del Pallars Jussà i el del Pallars Sobirà. I l’últim alè, baf, el darrer comte del Pallars, Hug Roger III, arriba fins a finals del segle XV, quan, precisament, estan documentats, almenys fins avui, per primer cop, els Martisants. La gènesi, el carboni 14, la poma d’Adam i Eva, la pedra de Rosetta de tot és aquest país, aquesta Catalunya comtat, de comtats, de trencaclosques, de puzles, de trencadís, de macedònia, de coca de recapte. No és la caixa dels Martisants una màquina del temps? Una càpsula d’aquell temps, d’aquest temps, de tots els temps sense temps? Sentiu les palpitacions del temps?

“Puig del rei la tirania / vos manà matar Infants, / ajudeu-nos cada dia / gloriosos màrtirs sants. / Per sa infinita bondat / nos ha fet Déu mercès tantes, / y en aquesta Vila ha dat, / estas Relíquias tant Sants; / veneremlas nit i dia / adorant los Cossos Sants, / ajudeu-nos cada dia / gloriosos màrtirs sants.”

El petó final: la veneració dels Martisants, a Peramea es fa des de fa segles. 

I dels bancs en surt tothom. Vells, joves, nens. Una filera amb destí. Amb els ulls hipnòtics. Amb les cames descongelant-se. Amb els cossos esperant. Que arribi el moment. L’instant. Que arribi el torn. Un a un. S’apropen a l’arqueta. Amb un cap que cau com la llei de la gravetat existencial. I en besen el vidre. Un petó fugaç. Una estimació als Martisants. Un bes a ells mateixos. Fins al petó final. Sense temps, sense espai. Una veu llunyana... “Herodes iratus occidit multos pueros in Bethlem Juedae Civitatis David.” Recita amb eco primitiu mossen Joan Dies. Silenci de silenci. Peus. Mans. Dits. Clac. Nyic-nyic, nyic-nyic...

Grans, joves, tots passen per aquest ritual que homenatja uns pallaresos gairebé eterns. 

Les claus tanquen la caixa. En Jaume i un altre veí l’agafen. Caminen pel passadís mut. Arriben a l’altar de reixes. Retornen l’arqueta. Fins l’any vinent. Fins aviat. Aquí, a Peramea. Nascuda, batejada, dita Petramedia: pedra situada enmig. Entre. Entremig. Entre tot. Entre el cel i la terra. Entre la fe, la mitologia i la realitat, la veritat. Entre el passat i el futur. Aquí, entremig, és on viu el misteri dins d’una caixa.

I fins l’any vinent. Dins la caixa, el secret, el misteri, una explicació del que no té explicació. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris