Històries

El català a la carretera

El 1969 la llengua i la cultura catalanes reben l’impuls de les campanyes populars “Català a l’escola”, amb l’adhesió de més de 2.500 entitats, i “Llegiu llibres en català”, tret de sortida del bibliobús “Cultura en ruta”. El català en marxa

per Elena Yeste Piquer

El català a la carretera
El bibliobús “Cultura en ruta” comença a circular el 19 de març de 1970 a Terrassa. (Fotografia: 'Solc', 1 de setembre de 1970)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“El llicenciat en Lletres no disposa de massa opcions professionals, però el qui ho és, per exemple, en llengua o literatura espanyola disposa d’alguna: la càtedra d’universitat, la de segon ensenyament i paral·leles, com les de Magisteri, la recerca científica en la mínima expressió que és subvencionada i la feina estrictament editorial. L’especialista en llengua o literatura catalana, però, no disposa, com a tal especialista, de cap lloc en l’ensenyament universitari ni en el secundari. I tampoc no disposa de cap en la recerca científica oficial i, només des de fa tres o quatre anys, disposa d’algun en el sector editorial privat.” L’any 1968, al número d’agost de Serra d’Or, Joaquim Molas formula aquesta reflexió, que inspiraria la lluita de dos joves estudiants universitaris, de dinou anys, de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot just aquell any, l’Autònoma comença la seva activitat docent. “Estudiàvem al monestir de Sant Cugat, a Lletres érem uns cent només”, explica a LA MIRA un d’aquells dos joves, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes. “Jo m’hi vaig afegir al segon curs, el primer any el vaig fer al que se’n deia la Central, o sigui a la Universitat de Barcelona”, comenta el seu company de promoció Guillem-Jordi Graells, autor i director teatral.

L’any 1969, Molas s’incorpora com a professor de la Universitat Autònoma. Els dos joves mantenen converses amb el professor sobre la discussió de la Llei general d’educació a les Corts franquistes. Ben aviat, l’Oriol i en Guillem-Jordi esdevindran impulsors de la campanya “Català a l’escola”, iniciada amb la publicació d’un manifest a la premsa el 14 de desembre de l’any 69.

Guillem-Jordi Graells (esquerra) i Oriol Pi de Cabanyes (dreta) l’abril de 1971, quan van publicar el seu llibre La generació literària dels 70. (Fotografia: Pilar Aymerich)
“Vostès sortiran llicenciats en català i no podran exercir oficialment, no podran aspirar a donar classes oficialment. Per tant, vostès, que en són els principals afectats, haurien de fer-hi alguna cosa”

“Vostès sortiran llicenciats en català i no podran exercir oficialment, no podran aspirar a donar classes oficialment. Per tant, vostès, que en són els principals afectats, haurien de fer-hi alguna cosa”, els esperona Molas. Graells i Pi de Cabanyes ideen una estratègia. “Vam dir: doncs fem una campanya de cartes al director a la premsa, que era l’únic que en aquells moments se’ns va acudir i que teníem possibilitats de fer. I bé, ens vam repartir entre diversos de la Facultat els diaris i vam escriure unes cartes exposant la situació. Cartes que algunes van sortir. La meva va sortir a Destino i a El Noticiero Universal”, refereix Graells. “Tot era entre estudiants de l’Autònoma. Sí, nosaltres vam tenir la iniciativa després de parlar-ne amb el professor Molas. Llavors en Molas va dir: «Envieu cartes al director, però a cada diari o a cada revista que l’enviï algú diferent, que la faci una mica diferent perquè, si no, no la publicaran així que n’hagi sortit una».” Aquesta va ser l’arrencada de la campanya.

“Te’n puc dir la data, tinc els retalls de les meves: a Destino va sortir el 15 de novembre del 69, una carta que es deia «La enseñanza del catalán». El que passa és que van trigar quasi dos mesos a publicar-la. I a El Noticiero Universal la van publicar el 23 de desembre”, tres mesos després d’haver estat enviada, precisa. “D’entrada els feia por. Només va ser quan van començar a veure que el diari Tele/eXprés n’havia publicat una i que començava a circular el manifest de la campanya que es van decidir a publicar-ho”, esmenta.

Carnet universitari de Guillem-Jordi Graells del curs 1969-1970. (Font: arxiu personal de Guillem-Jordi Graells)
Com s’absorbiran aquests llicenciats, es pregunta, si oficialment la llengua catalana en l’ensenyament només es considera “facultativa”?

En la carta de Destino, Graells es fa ressò del gran interès que ha suscitat entre els estudiants la recent publicació del projecte de llei sobre educació, conegut a través dels resums de la premsa diària, “puesto que conformará el futuro de nuestros estudios, y en algunos su posterior actividad profesional”. La carta apunta que, en els plans d’estudi en vigor de les facultats de lletres de les dues universitats de Barcelona, es preveu l’obtenció a la fi de la carrera del títol de llicenciat en Filologia Catalana.

Tanmateix, com s’absorbiran aquests llicenciats, es pregunta, si oficialment la llengua catalana en l’ensenyament només es considera “facultativa”, “y no se incluye la decisión de enseñarla oficialmente en los institutos? Creo, francamente, que sería interesante la reglamentación por parte del Ministerio de que en el Bachillerato básico se enseñe obligatoriamente el catalán, en las zonas en que se habla esta lengua. Así, los aspectos literarios y artísticos podrían ser tratados, partiendo de un conocimiento previo del catalán en un nivel superior (preferentemente en el Bachillerato)”.

Expedient del primer any universitari d’Oriol Pi de Cabanyes a la Facultat de Lletres. (Font: arxiu personal d’Oriol Pi de Cabanyes)
“I aleshores, en Benet, que és el gran estadista sense estat, impulsor de tota mena d’iniciatives de resistència cultural durant el franquisme, va agafar aquesta escletxa, aquesta possibilitat, i, a l’empara d’Òmnium, vam engegar la campanya del català a l’escola”

En aquest context de fons, “l’Oriol i jo vam entrar en contacte amb en Josep Benet i l’Albert Manent, que eren una mica els nostres mentors extrauniversitaris”, afirma Graells. “Ells ho van veure molt bé i van dir que s’hi havia de donar una altra volada i provocar d’alguna manera que hi comencés a haver adhesions, i que amb uns estudiants que publicaven unes cartes al director no s’hi adheriria ningú i que provéssim a fer-ho amb Òmnium Cultural”, relata. “I aleshores, en Benet, que és el gran estadista sense estat, impulsor de tota mena d’iniciatives de resistència cultural durant el franquisme, va agafar aquesta escletxa, aquesta possibilitat, i, a l’empara d’Òmnium, vam engegar la campanya del català a l’escola”, afegeix Pi de Cabanyes.

D’esquerra a dreta, Guillem-Jordi Graells, Josep Canals (company de l’Autònoma) i Oriol Pi de Cabanyes, viatjant en vaixell a Israel l’estiu de 1969. (Font: arxiu personal de Guillem-Jordi Graells)
El manifest s’adreça al ministre d’Educació i Ciència, per tal que “en el proyecto de Ley General de Educación, próximo a aprobarse, la enseñanza de la lengua catalana en su área lingüística, encuentre un cauce adecuado, en todos los niveles educativos”

Llavors, explica Graells, “amb en Manent i en Benet vam redactar una mena de manifest i es va anar un per un a tots els presidents dels col·legis professionals per tal que el signessin, perquè semblava que era la cosa més neutra però al mateix temps la pressió més forta. Vam haver d’anar un per un a plantejar-ho. Tots ho havien de consultar amb la junta però finalment tothom s’hi va avenir. Mentrestant, nosaltres anàvem fent gestions amb la premsa”. I així és com un 14 de desembre de l’any 69 la premsa barcelonina difon el manifest de la campanya “Català a l’escola”, amb les signatures del president d’Òmnium Cultural, Pau Riera; dels degans dels col·legis de Llicenciats en Lletres i Ciències, d’Enginyers Industrials, d’Advocats i d’Arquitectes, i dels presidents del Centre Excursionista de Catalunya, de l’Orfeó Gracienc i de l’Orfeó Català. El manifest s’adreça al ministre d’Educació i Ciència, José Luis Villar Palasí, per tal que “en el proyecto de Ley General de Educación, próximo a aprobarse, la enseñanza de la lengua catalana en su área lingüística, encuentre un cauce adecuado, en todos los niveles educativos”. D’aquesta manera, es fa una crida a totes les corporacions i entitats de Catalunya perquè participin “en esta gestión en favor de la enseñanza normal de la lengua catalana”.

Graells expressa que la seva implicació en la campanya comença al setembre, “des que vam tenir la primera conversa amb en Joaquim Molas fins que després en vam parlar amb en Benet i en Manent, les visites als diaris perquè publiquessin les cartes i després les visites als presidents dels col·legis, que els col·legis, les juntes, s’havien de pronunciar... Tot això va ocupar tota la tardor” d’aquell 1969.

Òmnium Cultural s’anuncia a les pàgines de la revista Destino, el 21 de març de 1970.
“Tothom mirava de reüll a veure què feien els altres per no comprometre’s massa. I, per part d’en Manent i d’en Benet, ens ho havien deixat clar: si no hi és tothom, no es pot fer perquè es notaran més les absències que no les presències”

El secretariat que gestiona la campanya treballa en un servei d’oficina instal·lat a la seu d’Òmnium Cultural del Palau Dalmases de Barcelona, al carrer Montcada, 20. “Érem poca gent, recordo que hi havia en Jaume Planas, que era el secretari d’Òmnium; hi havia en Benet, en Guillem-Jordi Graells; hi era jo, i recordo un senyor gran, en Felip Graugés, que era un poeta de la guerra que havia vingut de l’exili. No hi havia tampoc gaires recursos. Bàsicament es tractava d’això, d’enviar cartes amb una proposta d’adhesió a centenars d’entitats, i llavors quan s’enviava la carta es movien fils; la gent mirava de trobar la manera que tota mena d’entitats s’hi anessin adherint”, assenyala Oriol Pi de Cabanyes. “No ens inventàvem res: simplement buscàvem adreces, trucàvem, enviàvem, reclamàvem, les juntes es reunien, i ho havien de decidir... És a dir, tot això va ser un procés de democràcia de base, vist des d’ara, perquè va provocar els seus conflictes a vegades en el si d’institucions i d’associacions”, il·lustra. “Diguéssim que una mica tothom mirava de reüll a veure què feien els altres per no comprometre’s massa. I, per part d’en Manent i d’en Benet, ens ho havien deixat clar: si no hi és tothom, no es pot fer perquè es notaran més les absències que no les presències”, puntualitza Graells.

“A vegades, a la segona o a la tercera acabaven signant, sobretot perquè cada vegada els enviaves una versió en què el text era el mateix però la llista de firmants era més espectacular”

La primera fase de la campanya explica que va ser anar a visitar l’un i l’altre, en ocasions més d’una vegada, “fins i tot per una cosa tan simple com portar l’original del paper perquè el firmés el president en el moment que la seva junta ho havia aprovat. Després, la cosa va ser més a través d’anar fent com una base de dades, que no era tal base de dades perquè no existien, sinó un fitxer. Quan rebíem l’adhesió ho marcàvem a la fitxa i si de tant en tant feies un repàs al fitxer i veies que hi havia entitats que no havien contestat doncs els tornaves a enviar un nou formulari i hi insisties. I, a vegades, a la segona o a la tercera acabaven signant, sobretot perquè cada vegada els enviaves una versió en què el text era el mateix però la llista de firmants era més espectacular”.

Graells comenta que les primeres llistes es confeccionen a partir de la guia telefònica: “Com que a la guia de telèfons de l’època, a més del número, hi havia l’adreça del telefonat, doncs fèiem servir allò”. El que es buscava amb la campanya era que els que signessin fossin col·lectius: “La idea jo diria que va venir d’en Josep Benet i de l’Albert Manent, que havien estat en temptatives anteriors, i era dir: «No, convé que siguin colles sardanistes, que siguin clubs esportius, que siguin col·lectius», perquè llavors, una xifra com aquesta que es va arribar a assolir, de més d’un miler, doncs ja era una cosa significativa, perquè volia dir que aquestes entitats les podies multiplicar per tota una sèrie de gent que contenien”. Eren adhesions que arribaven en formats molt diversos: “Un telegrama, una carta més oficial, més o menys solemne, alguna trucada… A més, s’havia d’enviar per correu”, indica Pi de Cabanyes. Va ser “una mobilització ciutadana d’ampli abast, important”.

Segons documenta el ‘Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium’, en començar el mes de març de 1970, ja eren 800 les entitats que s’havien sumat a la causa

Segons documenta el Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium, en començar el mes de març de 1970, ja eren 800 les entitats que s’havien sumat a la causa. “Després va signar tothom”, conclou Graells. “A partir d’un moment determinat va ser fàcil relativament perquè les adhesions queien més en cascada”, i l’única feina que tenien era descobrir entitats d’altres indrets de Catalunya, “perquè, deies, que no sigui una iniciativa només barcelonina. I com que quan enviaves la carta cada vegada podies anar enviant una llista adjunta de firmants cada cop més àmplia, doncs la cosa tenia un efecte multiplicador bastant assegurat”. Hi va haver un moment, expressa, que arribaven adhesions “que no havíem sol·licitat, per entendre’ns. Perquè no se’ns havien acudit o perquè no imaginàvem que s’hi afegissin”. Com diu Graells, l’èxit va sorprendre la mateixa empresa.

Entre el 26 de desembre i el 9 d’abril de 1970, la premsa barcelonina publica en diferents dates les relacions nominals amb les adhesions oficials a la campanya del català a l’escola. Les difonen els rotatius Tele/eXprés, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, La Vanguardia Española, La Prensa i Diario de Barcelona. “Quan hi havia un cert gruix enviàvem un comunicat als diaris, que sabíem que alguns ho publicarien i altres no”, addueix Graells. En total, de relacions de noms se n’arriben a comptabilitzar tretze. La campanya compta amb la complicitat d’una gran diversitat d’actors de tot l’espectre social i de tot el territori català: col·legis professionals, agrupacions sardanistes, esbarts, clubs esportius —entre els quals, el Barça i també l’Espanyol—, agrupaments d’escoltes, seccions excursionistes, societats de cant coral, museus, ateneus, centres culturals, organitzacions científiques i econòmiques, congregacions i associacions religioses, instituts i col·legis, associacions de pares d’alumnes i de veïns.

A tall d’exemple, com es constata en la relació nominal publicada a La Vanguardia Española el 4 de gener de 1970, s’hi adhereixen el Casino de Granollers; l’Agrupació Científico-Excursionista del Cercle Catòlic de Mataró; el Patronato Cultural Recreativo de Cornellà; l’Agrupament Escolta Prat de la Riba, de la Parròquia de Sant Josep d’Hospitalet de Llobregat; l’Ateneo Arenyense; el Centre Excursionista Puigcastellar de Santa Coloma de Gramenet, i els Amics de la Sardana de Vilanova i la Geltrú.

A finals de gener, la relació publicada el dia 28 suma l’adhesió de Radio Barcelona, del Colegio Oficial de Peritos e Ingenieros Técnicos e Industriales de Barcelona, de la Federación de Coros de Clavé

El 22 de gener ho fan el Real Club Marítimo, l’Asociación de Amigos de las Naciones Unidas en España, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, les Juventudes Musicales de Granollers, el Seminario Conciliar de la Diócesis de Vic, l’Agrupación Astronómica de Sabadell, la Coral de l’Arboç, el Patronat de “La Passió” d’Esparreguera, l’Orfeó Popular Olotí i els Amics de la Muntanya de Tremp. A finals de gener, la relació publicada el dia 28 suma l’adhesió de Radio Barcelona, del Colegio Oficial de Peritos e Ingenieros Técnicos e Industriales de Barcelona, de la Federación de Coros de Clavé, del Centro Comarcal Leridano, de la Cooperativa de Tejedores a Mano (Barcelona), del Cine Club de Sallent, del Centro Católico de Blanes, de l’Agrupación Cultural Sardanista de la Sagrada Familia (Terrassa), de la revista Recull (Blanes), de les Escuelas Laietana (Barcelona) i de l’Escuela de Perafort.

El 10 de febrer s’hi afegeixen el Club de Fútbol Barcelona, l’Instituto Nacional de Enseñanza Media “Torras y Bages” (Hospitalet de Llobregat), la Gran Enciclopèdia Catalana, el Gremio Sindical de Libreros i la Confradía Sindical de Pescadores de l’Escala. I el dia 25 de febrer, l’Escolania de Montserrat, l’Agrupación de Antiguos Jugadores del Club de Fútbol Barcelona, els Colegios Oficiales de Médicos de Cataluña y Baleares (Barcelona), el Casal Cultural Dansaires Manresencs i la Comissió Organitzadora de l’Aplec de Cassà de la Selva.

Cartell del dibuixant Cesc per a la campanya “Català a l’escola”. (Font: Destino, 2 de maig de 1970)

En la relació del 6 de març s’hi adhereixen l’Asociación de la Prensa, l’Alianza Escolar (Barcelona), l’Escuela Talitha (Barcelona), el Club Natación Cataluña, la Comunidad Parroquial de San José de Calasanz de Barcelona, la Parroquia de San Martín (Cerdanyola), la Parroquia de Santa María de Capafons, o associacions de veïns barcelonines dels carrers Pelai, Hospital i Petritxol. Altres escoles consten en la relació nominal del 14 de març, com les barcelonines Ton i Guida o Escuelas Guimerá, o el 9 d’abril, l’Escuela Mowgli de Reus, el Colegio de la Sagrada Familia de Santa Coloma de Gramenet o el Colegio San Ramón de Penyafort de Vilafranca del Penedès.

L’11 d’abril de 1970, La Vanguardia Española informa que el bisbe de Barcelona, Marcelo González Martín, i el bisbe de Girona, Narcís Jubany, visiten el ministre d’Educació en nom de la Conferència de Bisbes de Catalunya amb la petició “que en la futura Ley se conceda a la lengua catalana, mediante las debidas determinaciones jurídicas, el reconocimiento que merece como valor cultural propio, atendidas las exigencias bilingües de Cataluña, por entender que ello estaría de acuerdo con lo que Juan XXIII proclamó en la encíclica «Pacem in Terris»”. 

El diari ‘ABC’ publica un article a favor del català, de José María Pemán, titulat “El catalán: un vaso de agua clara”

El 13 d’abril, Òmnium publica un fullet en què apareixen les primeres 1.500 adhesions. Dies més tard, el dia 19, el diari ABC publica un article a favor del català, de José María Pemán, titulat “El catalán: un vaso de agua clara”. “Va figurar que era un gran èxit”, rememora Pi de Cabanyes. Graells contextualitza que Pemán “era un personatge tan important en el món del franquisme com en el món del monarquisme, perquè era del Consejo Privado de Don Juan de Borbón”.

El maig de 1970 ja són més de 2.200 entitats, les adherides a la campanya “Català a l’escola”; al juliol ja en són més de 2.500. “Va tenir un gran èxit perquè tot s’havia preparat. S’havia fet una xarxa clandestina”

El 23 de maig, La Vanguardia Española recull que ja són més de 2.200 entitats, les adherides a la campanya «Català a l’escola», xifra que es veu superada el 5 de juliol, quan el rotatiu publica que ja en són més de 2.500. “Aquest «Català a l’escola» va tenir un gran èxit perquè tot s’havia preparat. S’havia fet una xarxa clandestina. L’any 68 es va fer l’Any Fabra, i el colofó de l’Any Fabra, com si fos un homenatge al mateix mestre, va ser la campanya «Català a l’escola». I això va condicionar la redacció de la Llei general bàsica del ministre Villar Palasí”, que reconeixeria “la incorporación de las peculiaridades regionales y del cultivo de las lenguas nativas”. “Va ser un gran pas, amb la qual cosa acabava la prohibició del català a l’escola l’any 70”, afirma a LA MIRA el mestre i pedagog Joaquim Arenas.

Promoció dels cursos de formació de la Delegació d’Ensenyament de Català d’Òmnium. (Font: Destino, 23 de maig de 1975)
“Hi havia la garantia d’una acadèmia, que era la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), d’Òmnium. I que, a més a més, a través d’aquesta acadèmia el que es volia era crear un cos de professors de català”

Arenas recorda que també es va donar un fet molt important: “Hi havia la garantia d’una acadèmia, que era la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), d’Òmnium. I que, a més a més, a través d’aquesta acadèmia el que es volia era crear un cos de professors de català”. A finals de desembre de 1969, la Delegació d’Ensenyament de Català d’Òmnium disposava de 400 professors, dels quals 143 tenien títol de professor de grau mitjà i 265, de grau elemental. Són dades recollides pel Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium de març de 1970. Pel que fa als cursos de català per correspondència organitzats per la Delegació, durant el curs 1968-1969 les xifres parlen de 349 alumnes inscrits, i 137 més durant el primer trimestre del curs 1969-1970. “Si mirem endavant, constatem que s’han posat les arrels d’unes activitats de gran transcendència que han de créixer i desenvolupar-se en els pròxims mesos i anys”, valora el Butlletí

El 10 d’octubre de 1970, un comunicat a la premsa dona per acabada la campanya de recollida d’adhesions: “Discutida y aprobada la nueva Ley General de Educación hemos podido comprobar que no recoge la totalidad de nuestras aspiraciones. El texto aprobado significa, sin embargo, un paso positivo, al abrir un cauce legal a la enseñanza de la lengua catalana en todos los centros oficiales y privados”. Signen el text el president d’Òmnium, Pau Riera; els degans del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències per Catalunya i Balears, del Col·legi d’Enginyers Industrials, d’Advocats de Barcelona, d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i els presidents del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Orfeó Català.

El bibliobús de “Cultura en ruta” arribant a una localitat. (Font: Ressorgiment, novembre de 1972)

“Cultura en ruta”

En paral·lel amb la campanya pel català a l’escola, el 20 de desembre del 69 Òmnium celebra el concurs de cartells “Llegiu llibres en català”. S’hi presenten gairebé 300 propostes. Tanmateix, es lliura un premi únic dotat amb 50.000 pessetes i tres accèssits de 10.000 pessetes cada un. Les guanyadores són Mariona Aguirre i Tònia Miserachs, de Barcelona. Una selecció dels cartells participants s’exposa a l’estatge social d’Òmnium. Aquests cartells han de servir per promocionar el llançament de la iniciativa “Cultura en ruta”, amb el projecte d’una “Biblioteca rodant”.

El bibliobús “Cultura en ruta” comença a rodar el 19 de març de 1970 a Terrassa. “Feia dos anys, però, com sabeu, que s’hi estava treballant, construint el vehicle i muntant l’organització necessària”, informa el Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium l’abril de 1971.

Perspectiva dels taulells expositors del bibliobús “Cultura en ruta”. (Font: Solc, 1 de setembre de 1970)

A finals de 1968, la casa Sarquella, de Banyoles, acaba la construcció del bus, de dotze metres de llarg i més de setze tones de pes. “Cultura en ruta” és un tràiler “que actua com a llibreria circulant en visita continuada per les localitats de Catalunya” de més de 3.000 habitants, per fer exposició i venda de llibres i discos editats en català. “Exhibeix 1.000 llibres i 600 discos en 12 armaris i 12 taulells expositors a l’exterior, a banda i banda del vehicle. Al magatzem porta 8.500 llibres per a reposició de vendes. Té un saló que permet d’atendre cinc visitants”, detalla la publicitat comercial que publica la premsa. A l’interior del bibliobús hi viatja una tripulació comandada per un director, un encarregat i un mantenidor de serveis.

“Per primera vegada després de la Guerra Civil, un element propagandístic de gran envergadura portava el català al carrer de forma no clandestina ni vergonyant, sinó amb audàcia i agressivitat comercial aparent”

Com explicava Lluís Carulla en el llibre Òmnium Cultural 1961-1986, “per primera vegada després de la Guerra Civil, un element propagandístic de gran envergadura portava el català al carrer de forma no clandestina ni vergonyant, sinó amb audàcia i agressivitat comercial aparent”.

Anunci de la iniciativa “Cultura en ruta” publicat a Vida...: Revista de la Familia Igualadina el 9 de juliol de 1970.

Des que el bibliobús comença la seva singladura, la mitjana general de vendes és de 8.680 pessetes per cada dia d’activitat de la llibreria circulant. La memòria recollida en el Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium dona fe que, en deu mesos, el bibliobús ha obert 235 de 293 dies possibles, per tant amb “una utilització del 80%”. L’experiència d’aquest primer any fa concloure “la necessitat d’arribar a la màxima utilització i a la total agilització de les vendes”, i per això s’opta per “introduir transformacions radicals al vehicle, automatitzant al màxim el seu funcionament”. Gràcies a això, les operacions de canvi de poble, que abans requerien set hores, ara es feien en poc més de mitja hora. D’aquesta manera, com deia Carulla, “fou possible d’augmentar considerablement el nombre de pobles visitats al cap de l’any, que era el resultat que més desitjàvem”.

Anunci a pàgina sencera de la campanya “Llegiu llibres en català”. (Font: Solc, 1 de novembre de 1971)
“Les «filloles» són unes parades, no motoritzades, però molt atractives i de fàcil muntatge. Llur objectiu és vendre llibres a les localitats més petites”

Fins a finals de maig, la definició de la ruta del bibliobús es feia en funció de la importància de la localitat i de la seva proximitat geogràfica. Posteriorment, “l’experiència de Banyoles (Festa del Llibre) i de Figueres (Fires de la Santa Creu) aconsellà de buscar les festes majors, les fires i els mercats, moments en què l’afluència de forasters i gent de la comarca és més gran”. Relacionat amb això, durant els anys 1971 i 1972, es posa en funcionament una “fillola” del bibliobús. “Les «filloles» són unes parades, no motoritzades, però molt atractives i de fàcil muntatge. Llur objectiu és vendre llibres a les localitats més petites, aquelles on l’espai que demana el bibliobús i l’exigència d’autofinanciació no permet de visitar”, s’explica en el citat butlletí informatiu d’Òmnium.

El bibliobús recorre 55.987 quilòmetres, “una vegada i mitja la volta al món”. Es fan 782 visites a pobles i es venen 380.815 llibres catalans i 26.413 discos

Des del primer trajecte, iniciat a Terrassa el març del 70, fins a la darrera visita, a la Roca del Vallès, el maig del 1978, el bibliobús recorre 55.987 quilòmetres, “una vegada i mitja la volta al món”, apunta Lluís Carulla. Es fan 782 visites a pobles i es venen 380.815 llibres catalans i 26.413 discos. Un bibliobús que funciona amb l’afany d’esdevenir un autèntic reclam promocional del llibre i del disc en català, “un veritable esclat publicitari”, com s’anuncia a la premsa: “És com un crit que desvetlla tots aquells que, d’altra manera, no havien tingut ocasió encara de prendre consciència de l’esforç editorial que honora la nostra cultura”. Una presència, un missatge i un encoratjament que posen, de nou, el català en marxa.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris