Històries

Quan el gos perd la innocència digital

Internet fa 50 anys per als acadèmics i 25 per a la resta del món. Passada la infantesa innocent i la il·lusa adolescència, l’adultesa de la xarxa viu en un ambient d’ebullició. Tot és possible i tot està per fer; per fer el bé, sí, però també el mal

per David de Montserrat Nonó

Quan el gos perd la innocència digital
Internet, la xarxa, ha canviat la vida de tothom, també dels gossos. Als anys noranta es va fer famós un acudit on un gos deia a l'altre: “A Internet, ningú sap que ets un gos”. (Kelly Bell - CC BY 2.0)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan va néixer Internet... Un moment, posem-hi interrogant: quan va néixer Internet? Teòricament el 21 de novembre de 1969, quan es va crear el primer node a la Universitat de Califòrnia d’una xarxa anomenada ARPANET (Advanced Research Projects Agency Network), actual Defense Advanced Research Projects Agencyper encàrrec del Departament de Defensa dels Estats Units. Però tal com l’entenem la majoria de mortals, podem dir que no en fa 50, d’anys, sinó 25, del moment en què el que avui coneixem com a World Wide Web, la pàgina web, es va començar a popularitzar entre la població tot i haver-se desenvolupat uns anys abans— amb la creació del World Wide Consortium (W3C) per part del seu inventor, l’enginyer informàtic britànic Tim Berners-Lee, l’octubre de 1994. Un any abans, el 1993, havia sorgit el primer navegador, el Mosaic, que es considera un pas determinant també per facilitar l’ús d’Internet en massa. 

“Des del neolític, els canvis bruscs del progrés cada vegada van més de pressa. No és que ara siguem més intel·ligents que abans, la diferència és que abans un només ho podia explicar al de la seva tribu”

Precisament aquell 1993 la revista The New Yorker publicava un acudit del ninotaire Peter Steiner molt revelador sobre les sensacions que provocava aleshores aquell invent i que, vist un quart de segle més tard, és ideal per veure d’on venim i cap a on anem, ara que Internet ja forma part absolutament indestriable de les nostres vides. En aquest dibuix cèlebre s’hi veu un gos assegut en una cadira, davant d’un ordinador de taula, i diu a un altre gos que té allà al costat: “A Internet, ningú sap que ets un gos”. En efecte, en aquells primers temps tots els usuaris se sentien poderosos, els amos del món, capacitats per fer el que fos i empoderant-se en una arcàdia feliç per la sensació que els que manaven no sabien ni podien controlar qui eren ni què feien en l’entorn digital. 

L'enginyer informàtic Jordi Iparraguirre va tenir clar des del primer moment que va descobrir Internet que volia dedicar-hi la seva carrera professional. (Fotografia: Jordi Borràs)

El temps passa ràpid. Cap novetat. De la primera llavor que ens ha portat a aquesta civilització o incivilització enxarxada ja en fa 50 anys. LA MIRA parla amb l’advocat Amadeu Abril, exmembre del consell (board of directors) de la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) i exrepresentant de la Domain Name Supporting Organizations (DNSO), i amb l’enginyer informàtic Jordi Iparraguirre, ex-director general de la Fundació puntCAT, que també ha estat membre de diversos grups de treball de la ICANN i treballa com a director d’innovació del domini de la Unió Europea .eu.

“Pensar, com als anys vuitanta, que a Internet s’hi faria un espai amb què els estats no tindrien res a veure és ingenu. Potser al segle XVI ho podies fer en una illa al mig del Pacífic. Canvia l’escenari però la lluita és la mateixa”

Ambdós són veus autoritzades, coneixen les entranyes que han governat i governen Internet des de la creació de la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), l’organisme amb seu a Califòrnia que regula i controla els dominis a Internet, i al seu dia van viure en primera persona tant la creació com la implantació del domini .cat. Deixem mòbils, ordinadors i tauletes tranquils una estona. Ho posem tot en mode d’avió i encetem una conversa molt analògica per respirar, agafar una certa distància i fer balanç d’on venim i cap a on anem en aquest gran sarau planetari provocat per Internet.

“Internet ens ha canviat la manera d’interactuar a títol individual i també com a societat. Des del neolític, els canvis bruscs cada vegada s’han escurçat més. El progrés cada vegada va més de pressa. No és que ara siguem més intel·ligents que abans, la diferència és que abans un ho podia explicar al de la seva tribu, poble, vall..., i ara arriba a tot el món en un segon. Abans tot avançava lent perquè el flux d’informació circulava lent. Primer hi ha cavalls, després carros, el correu, els cotxes, el tren, l’avió... Però amb Internet arriba el gran multiplicador total per rapidesa i abast que ha condensat la humanitat. I això costa de digerir per la sobredosi d’informació, per la sorpresa, per l’al·lucinació que tot això ens provoca”, reflexiona Jordi Iparraguirre.

L’advocat Amadeu Abril és un gran coneixedor de les entitats que regulen l’organització dels dominis d’Internet. (Fotografia: Jordi Borràs)

Apel·lem als dos interlocutors sobre la pèrdua de la innocència de la xarxa. Aquell gos del The New Yorker continua davant de l’ordinador, però en els darrers 25 anys ha vist que si mossega i borda massa potser li tallen la connexió.

“La història de la governança a Internet és que els governs la volen governar. Som al mateix lloc on érem. La visió ingènua de molta gent dels anys vuitanta que deia que a Internet s’hi faria un espai amb què els estats no tindrien res a veure no és lògica. Potser al segle XVI ho podies fer en una illa al mig del Pacífic. En tot cas, són noves tensions, noves batalles. Canvia l’escenari però la lluita és la mateixa”, explica Amadeu Abril.

Jordi Iparraguirre adverteix que no es pot anar amb el lliri a la mà. “La teoria sobre l’espai lliure d’Internet i la seva governança és molt bonica, però els estats tenen molt a tallar i si en un moment determinat volen tallar, es talla Internet, i si s’han de tancar determinats webs es tanquen, com hem vist malauradament a Catalunya la tardor de 2017.” Però Amadeu Abril matisa: “Sí, sabem que això passa però també sabem que no passa com amb el cens universal en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. A mi em preocupa més avui la governança internacional que la de fa 25 anys. Les democràcies semblaven més sòlides que no pas ara. Mira els Estats Units, el Brasil, la Xina... Vols dir que hem millorat gaire?”.

“Sempre hi haurà algú volent abusar de la seva posició a Internet i estarem com sempre, en un debat entre apocalíptics i integrats, com deia Umberto Eco. Ni bonistes, ni alarmistes. El que cal és prendre consciència i actuar”

I Jordi Iparraguirre rebla el clau: “El cas Snowden ha estat el paradigma de fins a quin punt som vulnerables. Sempre hi haurà algú volent abusar de la seva posició a Internet i estarem com sempre, en un debat entre apocalíptics i integrats, com deia Umberto Eco. Però el debat està molt bé si la societat és madura, i hem d’ajudar que maduri. Ni bonistes, ni alarmistes. El que cal és prendre’n consciència i actuar en conseqüència”. 

Prenguem-ne consciència, doncs.

“La situació no és menys tensa”, apunta Abril, per al qual “la situació de les llibertats individuals és millor perquè el món és molt gran, però no és millor a tot arreu. Potser ha millorat a Botswana, a l’Argentina o a Sud-àfrica, però no en alguns llocs que ens preocupen. L’avantatge és que hi ha diversos poders i al final és un diàleg entre governs i empreses”. Diàleg? Més aviat sembla una pugna. Amadeu Abril cita el cas de les pressions de la Xina que han obligat Apple a retirar l’aplicació HKmap.live, que els manifestants de Hong Kong feien servir per tenir la policia localitzada en tot moment. Al final tot és un gran magma policèntric, on afortunadament no tot el poder es concentra en un sol lloc i, tot i la voluntat de domini, els interessos no sempre van alineats; en definitiva, la vida per als poderosos que es volen aprofitar d’Internet també és molt dura. “Podem discutir tot el que vulguis sobre la governança a Internet i posar totes les normes que vulguis però si al final et venen a casa quinze ‘piolins’ i t’apunten amb la metralleta i et diuen ‘Desconnecta!’, la majoria de gent raonable desconnecta. A Turquia o a Egipte tallen Internet, sí, però també els dura el que els dura”, remata l’advocat barceloní.

Iparraguirre, ex-director general de la Fundació puntCAT, considera que el domini .cat ha estat un cas únic i paradigmàtic a Internet. (Fotografia: Jordi Borràs)

El repte és ingent i l’anuncia Jordi Iparraguirre. “Hi ha dues curses en paral·lel: una, la de civilitzar definitivament la humanitat en el sentit de democratitzar-la—, i l’altra, que Internet realment sigui un espai per a ciutadans lliures, i amb unes estructures de poder que han d’afrontar la voluntat d’aquests ciutadans de ser més lliures i responsables sobre la manera com volen viure. Si a l’Iran volen tenir una Internet restringida està molt bé, però ho han de decidir els ciutadans, no pas els mandataris. Aquesta és la qüestió.”

El quisso de Steiner segueix xatejant, però ja no és com abans. A vegades té la temptació de fer-se passar per gat, però sap perfectament que ara ja saben que és un gos, la raça, el tipus de collar i quantes puces tragina.

“A mi em preocupa molt més la privacitat que la governança. A Internet hi ha un problema de seguretat, efectivament, però la solució no és la paranoia”, aconsella l’advocat. I què respon l’enginyer Iparraguirre? “Comença a haver-hi una certa reflexió filosòfica sobre com Internet ens ha canviat com a societat. I aquesta reflexió ens pot portar a tot l’alarmisme que vulguis però l’hem de fer. Sobre l’ètica de la intel·ligència artificial, la Internet de les coses, el paper dels robots”, explica Iparraguirre en la mateixa línia d’Abril sobre la necessitat d’estar alerta però no deixar-se aclaparar.

“A Internet, menteix; és el millor que pots fer, perquè la temptació dels governs de pressionar aquestes empreses per obtenir tot el que saben de tu és molt gran”

“Visa sap perfectament si a mi m’agrada la cuina japonesa i quins mesos en menjo més i jo ni ho recordo. Sap més de mi que jo mateix. Sembla que estiguem al Big Brother, i el que hem de fer és prendre mesures i posar-ho difícil”, aconsella Amadeu Abril. “Quan parlem de l’escàndol de Cambridge Analytica l’empresa que va gestionar la campanya electoral digital i televisiva de Donald Trump a la presidència dels Estats Units de 2016 a partir de les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook sense la seva autorització—, és evident que els russos s’han gastat diners per fer soroll, però algú es creu de debò que en Trump va guanyar pels russos o que l’1 d’octubre el varen muntar els russos? Evidentment, no. Que el fet d’intentar-ho és preocupant? Sí. Que alterar un 0,8% o un 1% unes eleccions marca la diferència? D’acord. Aleshores el que hem de fer és dividir la nostra personalitat digital i que Facebook, Apple o Google no ho sàpiguen tot de tu. Jo no tinc gos però al súper alguna vegada he comprat menjar de gos per despistar-los o he comprat on line llibres de zoroastrisme i arts marcials que no m’importen gens però vull que s’ho pensin perquè deixem traces de la nostra identitat, intimitat i perfil, i molt especialment en serveis gratuïts, que cobren venent les nostres dades. A Internet, menteix; és el millor que pots fer, perquè la temptació dels governs de pressionar aquestes empreses per obtenir tot el que saben de tu és molt gran.” 

“Fins ara només t’han parlat dels espanyols i a darrere hi ha una cultura invisible, tapada, que som nosaltres, els catalans, i és una realitat que sorprèn quan veieu l’ús públic del ‘.cat’”

En ple cinquantenari d’Internet els catalans tenim molt a celebrar. Sense Internet no hi hauria hagut .cat i no aniríem pel món, encara que sigui el virtual, amb la nostra pròpia matrícula sense intermediaris ni representants de sensibilitat plurinacional dubtosa. Tenim més de 100.000 dominis .cat que ens donen una certa rellevància. De fet, hi ha res més simbòlic aquest primer quart de segle XXI que poder escriure al teu navegador www.google.cat? Però per conservar la llengua cal potenciar al màxim les possibilitats que ofereix Internet i la digitalització.

Iparraguirre destaca el domini .cat com “un cas de diplomàcia pública, de softpower, en els seus inicis, per donar a conèixer la realitat nacional catalana arreu del món a través dels contactes amb altres entitats gestores de dominis d’arreu del món. El que veníem a dir és ‘Ei, fins ara només t’han parlat dels espanyols i a darrere hi ha una cultura invisible, tapada, que som nosaltres, els catalans, i és una realitat que sorprèn quan veieu l’ús públic del .cat’. Si tu crees determinats dominis d’Internet sense una realitat social al darrere, no et funcionaran, i això s’ha vist, i a tantes nacions sense estat els ho hem recordat. El .cat ha ajudat a destapar la realitat catalana a la indústria d’Internet i juga a la Primera Divisió mundial. Som petits, sí, però juguem a la mateixa lliga que els grans”. 

Amadeu Abril va trobar l’escletxa per aconseguir que el domini .cat fos una realitat identificant a Internet una comunitat cultural i lingüística més enllà dels estats independents. (Fotografia: Jordi Borràs)

Amadeu Abril hi està plenament d’acord. “El .cat és molt important des de la perspectiva simbòlica i de la visibilització. Nosaltres existim perquè existim, però no perquè algú estigui pendent de nosaltres. No som una prioritat per a ningú tret de per a nosaltres mateixos, i no som visibles. No per mala fe del món, sinó per ignorància. I el .cat ha estat molt útil, però ara tenim dues batalles que no hem afrontat gens bé. A Internet hi ha dues prioritats ara mateix per a nosaltres.” 

“Després del ‘.cat’, el català té dues prioritats: ser present a les plataformes de continguts, i que els sistemes de reconeixement de veu el reconeguin”

Per uns instants imaginem que el gos de l’acudit és un gos d’atura i que porta un .cat gravat a la medalla del collar. On hauria d’ensumar?, què caldria bordar? “El problema de ser català és molt pesat perquè no acabes mai”, bromeja Abril, abans de marcar les prioritats. “Una prioritat ha de ser la de les plataformes de continguts, és a dir, què falta en català i la manera de trobar-los, perquè no puc filtrar-los per una llengua que a fora no es coneix i, per tant, no s’incorpora. A mi el que m’interessa és que a Netflix hi hagi molts continguts en català, i a Netflix li és absolutament igual tenir-los en català o subtitulats en català. I en segon lloc, que els sistemes de reconeixement de veu reconeguin el català, i no veig una tasca organitzada al voltant de tot això. La Siri no em llegeix en català i hi ha mala fe d’Apple? Segur que no. Ningú hi ha caigut i hem d’explicar-nos i fins i tot oferir solucionar-ho nosaltres mateixos per posar-ho a la seva disposició. Aquestes són les batalles que tenim ara. Tenim televisió en català però hem de parlar amb l’Alexa en castellà. Anem una mica tard en això.” 

El gos es rasca, fa uns estiraments i jau una estona. Barrina i es promet a si mateix que farà creure a tothom que és un gos d’atura. Es configura el navegador en català i registra un domini .cat que farà servir a partir d’ara per al seu blog sobre puces i al seu compte de correu. I si l’ataquen bordarà en català. Bub-bub.cat!

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris