Històries

Els seitons no surten de l’aigua

Segurament encara no heu fet hoquei subaquàtic. Tranquils, anem sota l’aigua amb els jugadors de l’ISB de Sant Adrià de Besòs per descobrir un esport de peixos humans, però sobretot un joc de telepatia d’equip

per Mar Bermúdez Jiménez

Els seitons no surten de l’aigua
Diuen que si proves el hoquei subaquàtic ja no vols sortir de l'aigua. A LA MIRA hem baixant fins al fons de tot per comprovar que és cert. (Fotografies de Jordi Borràs i el Club ISB Sant Adrià del Besòs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Penseu en l’hoquei: imagineu-vos el camp, els jugadors, l’estic, el disc, el casc, els patins… Ja? N’heu estat capaços, oi? Ara penseu en l’hoquei subaquàtic. Més complicat? Segurament. Hem anat sota l’aigua a conèixer els jugadors d’hoquei subaquàtic del club esportiu ISB de Sant Adrià de Besòs. Amb ells hem descobert aquest esport, submergint-nos entre les seves peculiaritats. Perquè un potencial jugador o jugadora d’hoquei subaquàtic no surt mai de l’aigua. Tots els esportistes admeten tenir un vincle especial amb la piscina. A l’aigua se senten com peixos. Potser per això el nom del club, que correspon a les sigles ISB, és Intrèpids Seitons del Barcelonès.

“És més important tenir una recuperació molt ràpida que no pas tenir cinc minuts d’apnea però després necessitar-ne deu de recuperació. El que entrenem és una apnea més o menys llarga, d’uns trenta segons, però que després es recuperi en cinc”

Quin equipament es necessita per ser un seitó? El material indispensable és un casquet, un banyador, un guant de silicona, un tub de snorkel, aletes i un estic curt. L’element principal del joc és un disc de plom d’1,3 kg que s’ha de ficar a la porteria per marcar gols. Els jugadors poden sortir a respirar sempre que volen. La capacitat pulmonar es va desenvolupant amb el temps. Una de les jugadores més veteranes del club, l’Alícia Garcia, de 36 anys i esportista d’alt nivell, explica que “és més important tenir una recuperació molt ràpida que no pas tenir cinc minuts d’apnea però després necessitar-ne deu de recuperació. El que entrenem és una apnea més o menys llarga, d’uns trenta segons, però que després es recuperi en cinc”. Però, a part de no poder respirar, què implica jugar sota l’aigua?

El material que s’utilitza per jugar un esport és la base de la construcció d’aquest esport, si bé són els jugadors els qui donen vida a cada estri.
“Podria jugar amb vosaltres amb els ulls tancats perquè sé exactament on em tirareu el disc”

Aquest esport subaquàtic influeix en el sentit de l’oïda: es veu reduït. “Tu escoltes com molta gent, soroll. A vegades, quan mires algú i et concentres, pots entendre alguna paraula. Des de fora es parla de la tàctica, com funciona, qui va davant, qui va darrere, les posicions; tot es prepara i es mentalitza. També hi ha un previ de fer proves: tu més endavant, tu més endarrere, tira aquí, tira allà...” explica en Saül Quintero, jugador i entrenador del club. L’hoquei subaquàtic és, per tant, l’esport de la confiança telepàtica, de la companyonia sorda, de la connexió cega. L’Oriol Moraleda, seitó júnior de 16 anys, ho resumeix a la perfecció: “Podria jugar amb vosaltres amb els ulls tancats perquè sé exactament on em tirareu el disc”.

Només les piscines olímpiques o amb més recursos poden permetre’s tenir càmeres i pantalles per retransmetre el partit en directe

La responsabilitat recau exclusivament en els jugadors. Durant els partits no hi ha un entrenador que faci apunts i guiï l’equip. En alguns casos, l’entrenador no sap ni què està passant sota l’aigua. Només les piscines olímpiques o amb més recursos poden permetre’s tenir càmeres i pantalles per retransmetre el partit en directe. A Sant Adrià no és el cas. De moment, els pares dels jugadors van a fer un beure i a parlar amb els pares dels altres equips “de qualsevol cosa menys d’hoquei, perquè no en tenim ni idea, mai no l’hem practicat”, i, quan els fills surten de l’aigua els ho expliquen tot, comenta entre riures en Jordi Sastre, president del club esportiu ISB de Sant Adrià i pare de l’Arnau Sastre, jugador júnior.

Hem aconseguit treure alguns seitons de l’aigua, cada un d’ells amb una història que els ha portat a ser aquí i amb un futur que, de ben segur, serà lligat a l’aigua.
“A vegades semblem sardines buscant menjar” asseguren. Diuen que per això és difícil per als àrbitres veure bé què passa

I l’àrbitre com controla el partit, si no el pot veure? Riuen només de sentir la pregunta. L’imaginari de la gent els ha portat a sentir moltes preguntes estrambòtiques. “Hi ha tres àrbitres, dos dins l’aigua i un fora. Quan hi ha una falta es fa sonar una botzina perquè tothom pugi a la superfície, i aleshores els dos àrbitres de l’aigua expliquen les seves versions del que hagi passat, i és el de fora el que pren la decisió final” diu en Saül. Els jugadors aprofiten aquesta explicació per treure els draps bruts del seu esport. “A vegades semblem sardines buscant menjar”, asseguren. Diuen que per això és difícil per als àrbitres veure bé què passa. “És molt fàcil fer faltes, més que en un altre esport”, diu l’Arnau Sastre, jugador de 17 anys. Però, si l’àrbitre les veu, aplica sancions: expulsions d’un, dos i fins a cinc minuts en funció de la gravetat de la falta comesa. En casos extrems, de faltes molt greus, es pot expulsar un jugador.

Si ser àrbitre ja implica complicacions, imagineu un àrbitre subaquàtic que, amb els sentits limitats, ha de gestionar un ambient semblant a les sardines que busquen menjar. 
Com si es tractés de l’ecolocalització de les balenes marines, els jugadors d’hoquei subaquàtic es perceben entre ells

Les peculiaritats de l’esport van sortint a la superfície. Una d’elles és la potent connexió entre jugadors. Com si es tractés de l’ecolocalització de les balenes marines, els jugadors d’hoquei subaquàtic es perceben entre ells. “Notes si un company està cansat, l’estat d’ànim. Tots sabem com està la persona ja només mirant-la. L’únic que tens és la vista, has de mirar molt bé”, assegura en Saül. Fora de l’aigua són coneguts i amics, però no tots tenen una estreta relació. Així ho expliquen l’Alba i la Paula Díez, dues seitons bessones de 15 anys: “No els coneixem gaire, però quan estem jugant és diferent”. És elemental per jugar a hoquei subaquàtic la confiança entre els membres de l’equip i la coneixença de com actua cada un d’ells a la piscina.

“Per què no pot fer un esport normal, el nen?” I, només de sentir-ho, l’Alícia respon: “Som anormals!”

Els pregunto com van conèixer un esport tan invisible com l’hoquei subaquàtic. Les històries tenen un denominador comú: els esquitxa de sobte. A través d’un cartell que els crida l’atenció, d’un entrenament o d’una persona que els introdueix a l’esport. És el cas d'en Saül. D’adolescent, agafa el tramvia cada dia per anar a l’institut i té “l’amic del tramvia”, que es diu Lucas. Un dia, l’amic del transport li pregunta: “Tu quin esport practiques?” Ell respon que cap, i és aleshores quan en Lucas li presenta el seu desconegut esport: l’Hoquei Subaquàtic. Es decideix a provar un dia i s’hi queda. D’això fa ja uns 11 anys. La Yolanda López, mare d’un dels seitons, explica que a la família li pregunten: “Per què no pot fer un esport normal, el nen?” I, només de sentir-ho l’Alícia respon: “Som anormals!” Entre riures deixen veure l’orgull pel seu esport, independentment del que els digui ningú.

Sota l’aigua, l’exterior s’esvaeix. Existeix només l’equip i el joc. Concentració i connexió.  

El president del club, en Jordi Sastre, remarca que una de les tasques més importants que fan és donar visibilitat a l’hoquei subaquàtic. Intenten “fer publicitat i que la gent, quan pensi a fer un esport, igual que pensa en el rugbi, que potser no l’ha provat mai però sap què és, o en l’handbol, que tampoc no l’ha provat mai però sap què és, doncs que, com a mínim, sàpiguen què és l’hoquei subaquàtic”. Tot i la desconeixença, l’esport no és pas nou.

L’any 1995 Lauren Alquier, un jugador de la selecció francesa d’hoquei subaquàtic, importa l’esport a Catalunya i en crea el primer club. Però l’origen d’aquesta activitat és a la Gran Bretanya, l’any 1954, quan uns aficionats de la pesca subaquàtica decideixen llançar una pilota a l’aigua i començar a jugar amb la finalitat de mantenir-se actius durant l’hivern. Seixant-cinc anys després, l’esport ha evolucionat i crescut molt. A la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques (FECDAS) hi ha actualment cinc clubs esportius, a Catalunya, on es practica l’hoquei subaquàtic. Els jugadors confessen que senten que el seu esport no està prou reconegut.

L’equip unit celebra la victòria, una representació de la unió, el vincle i la família que són.  

El club procura marcar objectius i participar en tornejos per motivar els equips. Un avantatge de l’hoquei subaquàtic és que és un esport que no separa per gèneres: els equips són mixts i en algunes competicions barregen, fins i tot, persones d’edats molt diferents. Una de les competicions més importants on participen els seitons és el mundial. En l’últim, celebrat l’agost de 2019, l’equip de Sant Adrià queda tercer classificat i aconsegueix una victòria sobre França, de la qual se senten especialment orgullosos. Els partits es poden visualitzar a través de Youtube. De fet, ensenyar vídeos dels partits és una manera habitual que els jugadors utilitzen per ensenyar quin és el seu esport.

“És l’únic esport que em treu tota l’adrenalina que tinc del dia i em tranquil·litza, i després ja puc dormir bé, relaxar-me”

Més enllà de la passió per la piscina i el vincle amb l’aigua, què és allò de l’hoquei subaquàtic que «enganxa», com diu l’Alícia? Per a ella, és la calma que sent sota l’aigua: “És l’únic esport que em treu tota l’adrenalina que tinc del dia i em tranquil·litza, i després ja puc dormir bé, relaxar-me”. L’Oriol afegeix que, per a ell, la motivació està en la relació entre els jugadors: “Sento que estem més units, que ens entenem entre tots; sento que cada vegada el vincle es reforça més”. És la màgia de l’aigua: crea dreceres emocionals entre jugadors, que s’entenen fins i tot sense paraules. Els coordina superar els reptes de l’atmosfera. És adrenalina relaxada. Profunditat emocional.

Torneu a pensar en l’hoquei subaquàtic. Què us ve, ara, al cap? Segurament aigua, jugadors equipats nadant en un ambient profund, de silenci sorollós. Penseu en confiança i en connexions. L’hoquei subaquàtic és un esport desconegut però que, un cop es prova, diuen que ja no vols tornar a la superfície. Vols sentir-te seitó.

Qui s’anima a ser seitó? El club us espera amb els braços oberts.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mar Bermúdez Jiménez

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris