Històries

La petita capital de la botifarra

L’atzar, un joc de cartes, vertebra tots els Països Catalans. La botifarra és una geografia real i emocional, però també és alguna cosa més. Aterrem al menut país de les cartes voladores i espirituals

per Francesc Canosa

La petita capital de la botifarra
El Centre Comarcal Lleidatà, a Barcelona, amb més de 90 anys d'història és un dels llocs claus per on ha passat la història del país, i també és la petita capital del dia a dia de la botifarra. Un joc que aquí és més que un joc: és un celler anímic. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Les cartes van fent un vol rasant i aterren derrapant a l’estoreta verda. Una, dues, tres, quatre. Les recullen amb la mà com un bumerang. Ningú diu res. Ningú es mou. Com autòmats. Com éssers hipnotitzats. Com si estiguessin programats només per tirar cartes. “Controlen molt!”, em llença a l’orella en Blai Garcia. “En aquesta taula amb pocs minuts acaben una basa”, hi torna. “És la taula de la Champions League!”, tira la darrera frase. Surt un crit disparat, amplificat, glaçat de la taula que guaitem: “Copes, t’he dit copes!”. Champions?

La botifarra és una pàtria real i emocional feta de cartes. Cada dia milers de taules hi juguen com un exèrcit fidel, constant, invencible. Però hi ha una petita capital de la botifarra diària: El Centre Comarcal Lleidatà

Des de darrere de la barra de bar de fusta color taula de xocolata d’infantesa d’abans en Blai passa del pla detall, de la gerra metàl·lica fent el salt de la llet calenta al vaset de tallat, al pla general de tota la sala. “Mira, aquí hi ha tres tipus de taules: les de la Champions, les de Segona Divisió i les de Regional”, diu fent una panoràmica d’ulls de cambrer que tot ho controla. Davant tenim una vuitantena llarga de robots humans llençant cartes sense parar. Gairebé tots (menys uns vuit) juguen al mateix: a la botifarra. El joc de cartes. De parelles. Aquí, a l’estoreta verda broten oros, espases, bastons, copes. Aquí hi ha batalles de reis, cavalls, asos, manilles, sotes. Aquí les cartes parlen: delego, contro, recontro, botifarra! Aquí darrere de cada partida (fins arribar a l’objectiu final d’arribar als 101 punts) hi ha paraules pròpies, llenguatges singulars, indesxifrables, encriptats, jeroglífics. Aquí cada taula és un mapa, una geografia, un país. Aquí les taules són una confederació que vertebra amb cartes la corona catalano-aragonesa, els països catalans, els tres països i una nació. Es juga a la botifarra de la Catalunya Nord al País Valencià. De la Franja de Ponent a les Illes. La botifarra és una pàtria real i emocional feta de cartes. Cada dia milers de taules d’arreu de la confederació hi juguen com un exèrcit fidel, constant, invencible. Però hi ha una petita capital de la botifarra diària: el Centre Comarcal Lleidatà, a Barcelona. Aquí, a l’ambaixada ilerget, a la hiper mega ciutat urbana. Aquí, al rebost de l’occident català, la botifarra és un joc que no és cap joc. Aquí es desmenteix el tòpic que la botifarra se la van inventar un mut (perquè no està ben vist parlar durant la partida) i un manc (perquè no es permet fer senyes amb el company). Aquí es juga a alguna cosa més. I en Blai encén la metxa: “Mira aquell, quan està jugant li canvia el caràcter. Si fa una mala jugada s’esvalota”. I comença la partida: “Copes!”

Els jugadors sempre pendents de les cartes i de l’estoreta verda on es compta el destí.
“Això vol dir que falta un trumfo i aviat serà botifarra”. Les cartes fan un darrer vol. “Trumfo menut, trumfo perdut”, dicta l’observador

Les cartes volen. En Toni Vives, gira la cara com una bufetada de pel·lícula de comèdia i em diu: “Ara veuràs els crits que fot”. En Joan Fayos bufa i rebufa cridant: “No et posis nerviós!”. Llença cartes i paraules, sense aixecar el cap de l’estoreta verda i auto servant-se el cos a la cadira amb pegament d’auto disciplina. Davant seu, el company de joc, en Joan Pedemonte (àlies El nerviós), dissimulant amb gestos formals, ordenats, que no està nerviós. Recullen. En Vives se’n fot movent el cap: “Sobretot no et posis nerviós”. Davant, la seva parella de partida, en Ramon Niubó: regi, de ferro, gairebé ni respira. Les cartes volen. Ningú diu res i tot comença a volar pels aires. Veu en off, veu fora de camp, veu d’un espectador amb cadira arran de pista verda: “Això vol dir que falta un trumfo i aviat serà botifarra”. Les cartes fan un darrer vol. “Trumfo menut, trumfo perdut”, dicta l’observador. Bum! “Això fa olor de xamusquina”, salta en Fayos. “T’ho he dit!”, salta en Pedemonte. I ja no paren: “Ha de fer bastos, això és una desgràcia, si no el cap accelera”, s’afua Fayos. I s’hi afegeixen els altres com una cursa de paraules: “T’arrastro”, sentencia misteriosament en Vives. “No tens més petit per arrastrar?” parla per primer cop en Ramon Niubó. “No volia quedar l’amo”, respon en Vives. “Té, home, té”, mou, amb espasmes les mans un Ramon irreconeixible. S’ha acabat.

Aquesta és la taula de la Champions: amb samarreta blava i tirant el crac Joan Fayos, i a la seva dreta l’altre crac, Carles Calvet.
En Fayos és el Messi del Centre. Però també sembla un Guardiola entrenador: “Lo important no és jugar amb bons o dolents, lo important és jugar bé”

Han acabat la basa a una velocitat súper sònica, sideral, galàctica. En minuts. És la taula de la Champions. Tots són cracs. També de la ironia: “Som una mica més bons, però dolents igual”, diu en Vives. Tots estan d’acord que en Fayos és el Messi del Centre. Però també sembla un Guardiola entrenador: “Lo important no és jugar amb bons o dolents, lo important és jugar bé”. Aplaudiments de mirades furtives. Fan l’acordió amb les cartes. Enfoquem a Pedemonte: “Influeix la sort, la distribució de les cartes.”. Reparteixen. Niubó no diu res i només mira la mà que endreça austerament les cartes com un vano. Col·locant les cartes en Vives li roba càmera: “Distribució, és un joc de distribució”. I en Fayos distribueix: “Has de tenir puteria, malícia, és un joc que es basa molt amb la confiança en el company. S’aprèn mirant a la gent que en sap. Això sí, crits i soroll, i bon rotllo. Fots uns crits de Déu. Això estimula a la gent”. Miren hipnòticament les cartes. I en Pedamonte, amb els nervis ben agafats de la mà, diu: “És un joc excitant, hi ha gent que crida, que passa de tot, d’aquí 10 minuts aquest fotrà uns crits...!”. I en Fayos riu seriós. Tots riuen per sota el nas. Sense mirar-se. Vigilant l’estoreta verda. Ensinistrant les cartes. Encarrilant el cap. A punt de pitjar el botó que dona ordres a la mà per llençar el destí de paper. “Va, oros!”

La distribució de les cartes, l’agilitat mental, la compenetració amb la parella són claus bàsiques perquè la partida, i la fortuna, acabin amb victòria.
En Vives no reprimeix el subconscient: “La botifarra és el bridge del poble”. I el poble, fet taula, s’esbellega, riu, somriu i troba or i el que faci falta

Tots llueixen perquè tots són diferents. Cada jugador és únic, brillant, espurnejant: el seu humor, la seva broma, la seva burla, la seva paraula, la seva sortida, el seu gest... Pur psicoanàlisi de cartes. Pur divan estirats a l’estoreta verda. Pura teràpia pública. En Vives no reprimeix el subconscient: “La botifarra és el bridge del poble”. I el poble, fet taula, s’esbellega, riu, somriu i troba or i el que faci falta... “S’ha acabat el petroli, s’ha acabat el petroli...” canten, improvisadament, mentre pentinen les cartes amb els dits. Fayos no es frena: “Ets un artista...”. Vives s’accelera: “Artista, artista...”. “Ara sí que ve un artista de cine”, deixa anar Fayos. “Joan, vine, que m’explicaràs les teves penes”, resa amb veu fluixeta en Francesc Ventura apropant-se-li a càmera lenta. I en Fayos li arrossega la cadira: “Seu home, seu”. En Francesc té 97 anys i cada dia ve al Centre a jugar a la botifarra. I seu.

Cada tarda, el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’omple amb desenes de jugadors de botifarra que passen hores tirant cartes.
Persones que s’esfumen unes hores de la realitat per aparèixer al diminut país de la botifarra. Pilots de cartes aèries. Conductors de bromes. Xofers d’amistat. Professionals de la vida

Ell és un d’ells. Un d’aquests jornalers d’estones de l’atzar. Un d’aquests treballadors diaris de la fortuna que a partir de les quatre, i fins a les vuit, senten un timbre imaginari que els fa seure ràpidament, ordenadament a les taules de treball del Centre per fer la botifarra. Cada dia són 60, 70, 80, 90... Com menestrals del destí amb la mà i l’eina a punt de la feina. El hardware i el software. Cap i peus. El poder dels dits i la màgia de la ment. La majoria són jubilats però també hi ha advocats, estudiants, professors, historiadors, comercials... Persones que s’esfumen unes hores de la realitat per aparèixer al diminut país de la botifarra. Pilots de cartes aèries. Conductors de bromes. Xofers d’amistat. Professionals de la vida. Cada taula és un disc dur. Cada taula és una caixa negra. Cada taula és una petita fàbrica de memòria. I en Francesc Ventura riu a trossos, a bocins, a pedaços, a queixalades de postguerra. L’autobús que agafa cada dia a Urgell-Mallorca per baixar a plaça Universitat, al Centre, s’ha retardat. Arriba i ha d’esperar a desembarcar a taula. Riu a cassigalls. No té pressa. Neix el 1922 a Mediona.

I les cartes volen, volen... No paren de volar i aterren a l’estoreta verda mentre els jugadors, hipnòtics, no els hi treuen els ulls de sobre.
Les cartes, parsimonioses, volant, aterrant, volant, aterrant... “La vida és un joc de cartes, cal saber-se-la agafar”

Volen les cartes com un rellotge que mossega el temps. “Has de tenir molta memòria. El joc és molt bonic, té moltes combinacions”, parla amb veu de silenciador en Francesc. De família pagesa. De vinyes. De poble. De terra. “Mira, en Ramon, en sap molt. Té una serenitat. No es posa mai nerviós. Ell era pagès, com jo, i això dona caràcter, serenitat. El que han sofert els avis, els besavis, treballant la terra. El meu avi als 50 anys anava corbat i total per menjar un cap d’arengada”. I en Francesc guaita en Ramon. I vetlla la taula. Les cartes van gronxant-se. “La botifarra dona calma i a la botifarra tens el contacte amb les persones”, mussita en Francesc mirant el destí a l’estoreta. A la taula recullen les cartes amb una escombra de mà. Ell arriba a Barcelona amb 28 anys perquè a la terra “no tenia futur” i “un pagès ha de tenir futur”. El futur el construeix muntant una botiga de queviures al Poblenou de postguerra. El demà, poc a poc, es va omplint de carxofes, plàtans, sardines, tonyina, sopa... Es va mastegant la misèria: “Érem pobres, però érem rics”. La vida és una paradoxa que galopa volant. Algú crida: “Hi ha oros!” I les cartes ensenyen les cares. “Aquí es com si fos la meua família. Aquí trobes bona gent, calma. Ells m’aprecien, jo els aprecio. Els dos Joans (Fayos i Pedemonte) s’avenen molt. M’agrada fer broma amb ells. Estan com el gat i la rata”, i ell no deixa de mirar l’estoreta verda, les cartes, parsimonioses, volant, aterrant, volant, aterrant... “La vida és un joc de cartes, cal saber-se-la agafar”, subratlla en silenci en Francesc. Recol·lecten les cartes. Compten. “8 i 10, 18, 18 i 4, 22... tinc quatre copes d’as”, acaba de calcular en Pedemonte. En Fayos crida: “Peix acabat!” I en Carles Calvet seu a taula. Agafa les cartes i remena el futur.

A punt de començar: remenar, remenar... Aquí l’atzar construeix una part de la partida.
La col·locació de cartes. L’estudi detallat del que el destí ens dona a les mans. I a punt perquè la ment pitgi el botó per fer volar les cartes. 

Mentre aquest advocat estira les cartes com un arc també recorda al seu pare, Joaquim Calvet, que abans de morir cada dia jugava a la botifarra. Ara ell s’escapa de la feina per fer volar les mateixes cartes en aquest menuda capital de moments: “Això enganxa, ens piquem, fem broma. L’humor és important. Cadascú té el seu humor i la seva broma. I enganxa més amb persones que coneixes. És una bona psicoanàlisi”, i ho diu sense fugir la vista de la geografia de l’estoreta verda. Volen les cartes sense saber el futur. En Joan Fayos llença en veu alta: “No puja gent, no hi ha pedrera. Aquí no es juguen diners però sí l’honor”. Aquí, a la petita capital de la botifarra. Aquí, al Centre Comarcal Lleidatà. Nascut el 1927. Aquí a la plaça de la Universitat. On el Centre ha vist la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra, el franquisme... I on el Centre sempre ha estat una petita capital del país. Del que no es veu però hi és. Del que pica sota taula. De la Catalunya iceberg. El Centre central nuclear de l’antifranquisme. Aquí es feien classes de català, de literatura, d’història... clandestines, a les fosques, porticons endins, al búnquer.

Humor, bromes, ironia, amistat, confidències... La botifarra és un joc que canta i fa volar la vida. Els jugadors tenen una relació, invisible, que va més enllà del joc.
A la petita geografia de l’atzar. Aquí, on en Francesc parla fluix, breu, clar: “Tots necessitem sort a la vida. La sort cal buscar-la i trobar-la”

Aquí hi havia un país viu quan al carrer el país era moribund. Aquí el 1958 es comença a publicar un butlletí en català i castellà que supleix l’absència de publicacions en català. I fan màgia. Cada número té més paraules, més ratlles, més pàgines en català... Dissimulat, encobert, fins que tot apareix, es llegeix en català de manera natural. Aquí professors i alumnes es tanquen al rebost de la llengua per sobreviure. Aquí el primer diumenge de febrer del 1961 neixen els Setze Jutges. Aquí, al refugi inicial de la Nova Cançó. Aquí, al petit país de xerrades, conferències, debats per on passen totes les persones del món de la cultura i la societat d’una Catalunya sota terra. Aquí, a la Catalunya pop: cursos de sardanes, esbarts, tallers de cultura popular, escoltisme, cinefòrums... Aquí, a la petita capital de la botifarra. Al petit país d’hores. Al petit celler espiritual. A la petita geografia de l’atzar. Aquí, on en Francesc parla fluix, breu, clar: “Tots necessitem sort a la vida. La sort cal buscar-la i trobar-la”. I pensa en la seva dona, la Maria, que l’acompanya des que es van casar el 20 de maig de 1950. Està a casa, té 90 anys. L’espera: “Tinc sort d’ella”. I se senten sorollets microscòpics, xics, de formiga, de puça, com si algú rosegués paper, I en Carles Calvet canta: “Va, fem l’última”? I en Francesc diu: “Sí”. I les cartes volen...

I les cartes, com el futur, com el destí, com la vida, volen, volen, volen... 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.