Històries

La Lluna a Catalunya

Viatgem mig segle enrere per explicar, des del nostre país, l’arribada a la Lluna de la missió Apol·lo 11, el 20 de juliol de 1969. Com ho viuen els catalans? Què en pensen? Volen anar a la Lluna?

per Elena Yeste

La Lluna a Catalunya
La Terra vista des de la Lluna. Una instantània captada pel major Anders des de l'Apol·lo 8, primera missió tripulada que va arribar a l'òrbita lunar, sense trepitjar la Lluna. (Font: 'Destino', 26 de juliol de 1969)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Caminar amb la Lluna

“El caminar amb la Lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és la llaminadura del caminador, el més grat a l’ànima, el que fa del viatge un seguit de misteri i d’encantaments. Amb la Lluna tots els camins vos semblen curts i tots són decorats d’ensomni”.

Prudenci Bertrana. D’Ací d’allà, 10 d’octubre de 1918.
 

Dimarts, 22 de juliol de 1969. La Lluna és notícia després de la missió triomfant de l’Apol·lo 11. El diari Tele/eXpres pregunta als barcelonins com han seguit els fets des de Catalunya.

Felip Ordovás Núñez (mecànic):
“–Ha seguit a través de la TV els esdeveniments lunars?
–No senyor. Treballo i no ha pogut ser. Em vaig quedar una estona a veure què passava diumenge a la nit, però com em semblava que anava per llarg em vaig ficar al llit perquè havia de treballar.
–Si hagués estat dissabte en lloc de diumenge, s’hauria quedat?
–I tant.
–Què és el que més li interessa d’aquesta aventura que està vivint la humanitat?
–Home, m’agrada veure que hi ha gent valenta i decidida. La gent gran diu moltes vegades que estem en decadència, que no som capaços de fer res i aquí es prova que no és veritat”.

“Per això de la Lluna? Em sentiria més orgullosa si es preocupessin que la gent mengés, no hi hagués malalties, ni guerres i tot això. Em sembla que malgasten molta intel·ligència i diners”

Asunción García Estévez (modista):
“–Ha anat veient per TV això de la Lluna?
–Al taller només tenim ràdio i ens n’hem anat assabentant. Però és igual, perquè com després passen tantes coses en diferit, és com si ho haguessis vist.
–Se sent vostè orgullosa de viure en aquesta època?
–Per això de la Lluna? Em sentiria més orgullosa si es preocupessin que la gent mengés, no hi hagués malalties, ni guerres i tot això. Em sembla que malgasten molta intel·ligència i diners. Les coses de fora cal fer-les quan no falta res a casa”.

“A mi em sembla que això no és veritat. I jo sempre havia sentit que no es podia anar a la Lluna”

Sílvia Baños Prieto (mestressa de casa):
“–Va seguir vostè el viatge de l’Apol·lo?
–No.
–No li interessava?
–Calia quedar-se fins molt tard per veure-ho i jo havia de matinar. A més, a mi em sembla que això no és veritat.
–Que no és veritat que hagin arribat a la Lluna?
–Això és. A mi em sembla molt difícil anar tan lluny. I jo sempre havia sentit que no es podia anar a la Lluna.
–I el testimoni de la TV? Vull dir: si no és veritat, com ha pogut veure’s per TV?
–També es veuen moltes coses a la TV que no són veritat, com pel·lícules de gent d’altres planetes i coses per l’estil”.

Els astronautes nord-americans Michael Collins, Neil A. Armstrong i Edwin E. Aldrin, tripulants de l’Apol·lo 11. (Font: Destino, 19 de juliol de 1969).
“Des d’ara no em sembla ja impossible que l’home colonitzi els planetes més pròxims. Si és capaç de sobreviure artificialment en un medi absolutament hostil com el de la Lluna, sense atmosfera ni gairebé gravetat, pot emprendre altres empreses similars. Per què no?”

Carmen Adán Sancho (llicenciada en Filosofia i Lletres):
“–Ha seguit vostè la peripècia dels astronautes?
–Sí. En general, no sóc gaire aficionada a la TV, però aquesta aventura m’ha interessat fins al punt que diumenge em vaig quedar fins a dos quarts de sis, quan em va guanyar el somni i me’n vaig anar al llit. I ahir no vaig sortir de casa per presenciar la tornada. Encara que aquesta vegada la transmissió em va defraudar.
–Quina dimensió té per a vostè aquesta experiència?
–Fins ara, tot em semblava bastant remot. Des d’ara no em sembla ja impossible que l’home colonitzi els planetes més pròxims. Si és capaç de sobreviure artificialment en un medi absolutament hostil com el de la Lluna, sense atmosfera ni gairebé gravetat, pot emprendre altres empreses similars. Per què no?”.

Amb motiu de l’allunatge, Televisión Española ha previst una programació especial per a les retransmissions, en directe, del viatge espacial. Diumenge 20 de juliol, a un quart de 10 de la nit, comença la retransmissió de l’allunatge i les imatges del control de la missió de la NASA a Houston, durant la fase final del descens del mòdul lunar a la Lluna. Les connexions són comentades pel corresponsal Jesús Hermida. La matinada del dia 21, a les 3.40 h, Neil Armstrong inicia el seu descens a la Lluna. A les 3.56 h, Armstrong posa el peu esquerre sobre la superfície lunar.

“Però podien haver donat imatges de la Lluna des del mòdul de comandament i, si no era possible, haver passejat la càmera pels rostres dels operadors i la gent de Houston, que podia haver donat bastant la mesura de la tensió d’aquells moments. Tot menys enfocar una paret, com van fer”

Herminio Pallás Gou (funcionari):
“–Ha seguit vostè l’aventura al minut?
–Fins on m’ha estat possible, sí. Per cert, que, encara que és cert que el més important és la missió en si i després, accessòriament, la transmissió de la imatge, penso que els tècnics, o millor els realitzadors de TV americans, han hagut de quedar-se molt descansats després de la retransmissió de l’enlairament lunar. Els espectadors han estat veient sense interrupció la poc suggestiva sala de control del centre espacial de Houston, des del primer a l’últim minut. Gràcies a les explicacions d’Hermida, però per a mi això serà, en tot cas, ràdio, però mai televisió.
–Bé, és que, segons sembla, era impossible prendre les imatges de l’enlairament.
–Però podien haver donat imatges de la Lluna des del mòdul de comandament i, si no era possible, haver passejat la càmera pels rostres dels operadors i la gent de Houston, que podia haver donat bastant la mesura de la tensió d’aquells moments. Tot menys enfocar una paret, com van fer.
–Li agradaria anar a la Lluna?
–Miri vostè, cadascú naixem per a una cosa. Jo no crec tenir facultats per a això”.

Neil Armstrong, a l’interior d’un simulador de mòdul lunar. (Font: Destino, 26 de juliol de 1969). 
“La gent, i jo entre ella, no s’ha esbalaït tant com la gesta es mereix potser per l’excessiu bombo que anava envoltant l’esdeveniment”

L’esdeveniment de l’anada a la Lluna és àmpliament publicitat. Hi ha expectació, però alhora es parla molt dels detalls: “Es parlava del que es faria a cada minut, a cada segon [...] I amb tanta matemàtica precisió i seguretat la cosa va perdre interès per a molts”, remarca el cronista de Los Sitios de Gerona. L’escriptor Francisco Candel insisteix sobre això en declaracions a El Noticiero Universal: “La gent, i jo entre ella, no s’ha esbalaït tant com la gesta es mereix potser per l’excessiu bombo que anava envoltant l’esdeveniment [...] De tota manera es tracta d’una fita de la història de la humanitat”. Tant és així que fins i tot els anuncis porten la Lluna al paper: “Demà és festa! La Humanitat arribarà a la Lluna. Celebri-ho amb Delapierre (Se sentirà transportat. Com si acompanyés als Astronautes...)”. Omega es ven com el primer rellotge utilitzat a la Lluna. El cronògraf Omega Speedmaster és l’únic rellotge que la NASA ha seleccionat per a totes les missions dels seus astronautes: “El primer a l’espai, el primer a la Lluna, el primer quan el temps compta”. També IBM dedica una plana sencera als exploradors: “Avui, IBM saluda tots els astronautes que van donar els primers passos històrics en el programa espacial, als qui treballant a la NASA els van guiar i a les gairebé 20.000 empreses que van aportar la seva contribució al Programa Apol·lo. Ens sentim orgullosos de ser una d’elles”.

L’astronauta Michael Collins, dins del mòdul de comandament d’un simulador. (Font: Destino, 26 de juliol de 1969).
Joan Fuster: “Hores i hores de televisió i de ràdio, milers de quilòmetres quadrats de paper imprès, unes i altres desbordant verborrea político-cientificoide, han caigut sobre les innocents multituds del món occidental [...] S’han posat en joc els pitjors recursos del sensacionalisme. I amb èxit, és clar”

L’escriptor de Sueca Joan Fuster encara diu més des del seu mirador a Tele/eXpres: “Hores i hores de televisió i de ràdio, milers de quilòmetres quadrats de paper imprès, unes i altres desbordant verborrea político-cientificoide, han caigut sobre les innocents multituds del món occidental [...] S’han posat en joc els pitjors recursos del sensacionalisme. I amb èxit, és clar”. El seguiment de la missió de l’Apol·lo 11 és un fenomen global. A Manhattan (Nova York), la multitud es concentra a Central Park per veure, des de la gran pantalla de televisió allí col·locada, el primer home a la Lluna. A Londres, una gegantina pantalla televisiva presideix Trafalgar Square, molt concorreguda. Els habitants de França consumeixen més de 600.000 quilowatts en la matinada del 21, a causa dels receptors de televisió, que es mantenen encesos, en vetlla, tota la nit. Aquest consum d’energia elèctrica supera amb escreix el de la nit del 14 de juliol, festa nacional a França, d’aquell any, i nit de celebració fins a altes hores de la matinada.

Barcelona i Catalunya sencera passen, també, la nit sense dormir. És estiu i el soroll dels aparells de televisió arriba als carrers a través de les finestres obertes de les cases

Segons el Diario de Barcelona, Barcelona i Catalunya sencera passen, també, la nit sense dormir. És estiu i el soroll dels aparells de televisió arriba als carrers a través de les finestres obertes de les cases. La Vanguardia comenta que s’organitzen petites reunions familiars, “festes d’ocasió en honor dels viatgers espacials”. Els hi ha qui, en tornar del cinema, ja no acluquen l’ull en tota la nit, i segueixen amatents l’esdeveniment, a l’espera de les inèdites imatges, que es fa llarga. S’eternitza. Hi ha qui va adormint-se, despertant i somiant de forma intermitent, amb el transistor damunt de la tauleta de nit.

La majoria es mostren decebuts pel programa ofert per televisió a dos quarts de deu de la nit, hora de l’allunatge. Mentre el locutor crida “¡Ha tocado! ¡Ha tocado! ¡Ha tocado…!”, en la petita pantalla només es veuen gràfics i una dotzena d’homes amb posat seriós i inexpressiu

Algunes persones han anat a dormir, pensant que l’esdeveniment es produirà a les set del matí. Més tard, s’anuncia que serà a les cinc, i hores després que a les dues de la matinada de dilluns. A Castelldefels, els visitants alemanys, francesos, italians, belgues i holandesos es barregen amb els habitants locals, i munten guàrdia davant del televisors d’hotels, pensions i bars. La majoria es mostren decebuts pel programa ofert per televisió a dos quarts de deu de la nit, hora de l’allunatge. Mentre el locutor crida “¡Ha tocado! ¡Ha tocado! ¡Ha tocado…!”, en la petita pantalla només es veuen gràfics i una dotzena d’homes amb posat seriós i inexpressiu. “Fins i tot algun d’ells badallava i s’estirava, com si estigués sol a la sala d’estar de casa seva, escoltant un sorteig de Loteria”, descriu Enrique Rubio, cronista de Diario Femenino.

Zona del Mar de la Tranquil·litat objectiu de la missió de l’Apol·lo 11. (Font: Destino, 7 de juny de 1969).
La gent jove “no hi era. Ni creiem que davant de cap petita pantalla. Passejava o parlava de les seves coses. De coses importants per a ells, entre les quals, segons constatem, no es troba la Lluna”

La gent fa broma: “–Això ho estan donant des dels estudis de Hollywood…”. “–Ai, si Cristóbal Colón hagués tingut televisió… Allò sí que va ser valor! Sense tècnics, sense exploracions, sense saber ni on anaven…!”. Les rialles i els acudits amenitzen el temps d’espera. Fins que arriba el moment decisiu: Armstrong, cap de la missió, posa el peu a la Lluna, al Mar de la Tranquil·litat. Segons el cronista de Diario Femenino, els més grans es mostren entusiasmats amb la fita històrica. Els joves, amb menys romanticisme, o se n’han anat a dormir deixant el visionat de les imatges per a més tard, en diferit, o bé han estat comentant que en el carrer 21 de La Pineda han vist, jugant al tenis, la parella del moment: el centrecampista del Reial Madrid Pirri i l’actriu Sonia Bruno.

El cronista de Los Sitios de Gerona assegura que la gent jove “no hi era. Ni creiem que davant de cap petita pantalla. Passejava o parlava de les seves coses. De coses importants per a ells, entre les quals, segons constatem, no es troba la Lluna”. I quan li demanen pel viatge a la Lluna? Respon que “Ah sí... és veritat, quines coses. Però el que realment em preocupa és que han tornat a pujar els preus de tot”.

“És una pena que les dones hàgim arribat tard a aquesta primera cursa estel·lar, una altra més que hem perdut, però fonamentalment el que ha estat un lamentable malbaratament de temps: tard o d’hora arribarem a les estrelles”

Diario Femenino lamenta que qui ha resultat derrotada en la carrera de l’espai no és només la URSS, “sinó la dona de tots els països”. “No es tractava ni de bon tros que graciablement, com qui cedeix el seu seient, un astronauta masculí d’aquest troleibús estel·lar s’hagués aixecat per deixar pas a una del nostre sexe, sinó que la dona hagués competit en les mateixes condicions que l’home per omplir la quota de tripulants dels espais [...] És una pena que les dones hàgim arribat tard a aquesta primera cursa estel·lar, una altra més que hem perdut, però fonamentalment el que ha estat un lamentable malbaratament de temps: tard o d’hora arribarem a les estrelles”, manifesta.

L’alcalde de Mataró, Pedro Crespo, amb el Cònsul General dels EUA, James N. Cortada, en l’acte d’inauguració del carrer de l’Astronauta Armstrong. (Font: Mataró. Periódico del Maresme, 9 d’agost de 1969).

El carrer de l’Astronauta Armstrong

L’agost del 69, Mataró és la primera ciutat que posa una placa amb el nom del primer home en trepitjar la Lluna a un dels seus carrers: el carrer de l’astronauta Armstrong. L’inaugura l’alcalde de la població, Pedro Crespo, en presència del Cònsul General dels Estats Units, Mr. James N. Cortada, com explica Mataró. Periódico del Maresme.

El setembre de 1969, la revista Serra d’Or publica una enquesta a algunes personalitats. Els demana per la significació de la gesta dels nord-americans. L’escriptor Pere Calders adverteix que “l’anada a la Lluna ha fet evident la disminució de la nostra capacitat de sorpresa. Estem a punt d’acceptar-ho tot amb una naturalitat, i no sé si això constitueix un guany”.

Maria-Aurèlia Capmany comenta que “és clar que m’agrada que els homes es passegin entorn de la Terra, ara un ianqui, ara un soviètic, com al circuit de Monza”

Maria-Aurèlia Capmany comenta que “és clar que m’agrada que els homes es passegin entorn de la Terra, ara un ianqui, ara un soviètic, com al circuit de Monza”. Sobre la carrera espacial en plena Guerra Freda, Capmany apunta que “mentre malgastin els seus milions en viatges interplanetaris i converteixin la guerra de canons en una guerra de prestigis, tot això que hi guanyarem”. “Imagineu si en serà, de feliç, la Humanitat, el dia que ja no signifiqui cap mena de prestigi mantenir la guerra de cap Vietnam, ni produeixi cap benefici rendible conservar la fam i la misèria a Biafra”, afegeix la novel·lista. I conclou que no gosa fer cap retret ni als russos ni als americans pels diners invertits en els viatges a la Lluna: “Els homes fan sempre més por quan estalvien que quan malgasten”. En aquests dies de joia, confessa, “m’he deixat endur per la propaganda, he mirat la televisió i he mirat la Lluna, i he parlat de ciència-ficció, i m’he escoltat els discursos, admirada, un cop més, que, en general, els homes diguin les mateixes coses tant si es tracta d’inaugurar la font de la plaça com de posar el peu a la Lluna”.

Una de les fases del vol de l'Apol·lo 10, que es torna a repetir en el viatge de l'Apol·lo 11. El mòdul lunar amb els seus dos tripulants se separa del mòdul de comandament i del de servei, i es prepara per a l'arribada a la superfície lunar. (Font: Destino, 7 de juny de 1969).
“La deficiència infrastructural que pateix Catalunya es trobaria en gran manera alleugerida si hi fos feta una inversió de l’ordre de la portada a terme per al viatge de l’Apol·lo 11”

Jaume Carner, financer, es pregunta sobre les inversions que es podrien arribar a fer si els diners que ha costat el viatge a la Lluna es destinessin a Catalunya. “La deficiència infrastructural que pateix Catalunya es trobaria en gran manera alleugerida si hi fos feta una inversió de l’ordre de la portada a terme per al viatge de l’Apol·lo 11”, assenyala. Només l’Apol·lo 11 suposa un cost de 1.000 milions de dòlars, és a dir 70.000 milions de les antigues pessetes, “que podem comparar amb el que costaria completar les autopistes fins a Tarragona per un costat i fins a la Jonquera per l’altre, uns 18.000 milions de pessetes”. A tall de mostra, Carner aporta més xifres: el cost estimat d’uns 5.230 milions de pessetes previst per als 25 quilòmetres de noves línies de metro a Barcelona que seran contractades durant el quatrienni 1968-1971.

L’escriptor Joan Oliver observa que els milers de milions de dòlars que ha costat l’anada a la Lluna, “em desassosseguen i m’entristeixen. Perquè jo voldria que, d’antuvi, tots aquests mitjans només fossin directament aplicats a la lluita contra el dolor i la misèria, al sanejament d’immenses regions encara inhabitables del nostre planeta […] i, per aquests camins, a l’eliminació màxima dels odis i la violència. En definitiva, al progrés moral de l’home”.

Salvador Espriu: “Em temo molt que la resta del sistema solar, per a ser explorat, necessitarà molt de temps, molts bilions d’inversió, molts esforços, i que ens trobarem que no hi ha vestigis de vida, de manera que no deixa de ser una cosa una mica desconsoladora des d’aquest punt de vista”

Salvador Espriu valora que científicament l’arribada de l’home a la Lluna és un fet magnífic, “però és un pas de puça per al descobriment del cosmos. […] Em temo molt que la resta del sistema solar, per a ser explorat, necessitarà molt de temps, molts bilions d’inversió, molts esforços, i que ens trobarem que no hi ha vestigis de vida, de manera que no deixa de ser una cosa una mica desconsoladora des d’aquest punt de vista”. L’escriptor també comenta que, pel que fa a una suposada desmitificació de la Lluna com a tema d’inspiració poètica, “de la possibilitat que l’hàgim perduda com a imatge i com a punt de referència d’una certa poesia”, no creu que l’esdeveniment tingui gaire transcendència: “Faria molt de temps que hauríem deixat de parlar de la rosa, o del temps, o del mar”.

La Lluna com a motiu d’inspiració poètica. (Font: Destino, 22 de febrer de 1969).

Miquel Masriera, home de ciència, destaca que la transmissió televisiva d’aquell 21 de juliol, de quatre a cinc de la matinada, “no ha estat superada, ni ho serà mai, per cap pel·lícula, tant pel valor intrínsec com pel valor humà”.

Manuel de Pedrolo: “Hi ha tots els pobles subdesenvolupats i tots els països subjugats, en un sentit o en un altre, que no senten, no poden sentir la Terra com la seva veritable casa. I això és greu, perquè no en tenen cap més”

L’escriptor Manuel de Pedrolo, revela que, com tothom, va viure “pendent de les darreres etapes d’aquesta gesta” i es va passar “la nit en blanc esperant el moment que Armstrong posaria el peu a la Lluna”. “No hi ha dubte, em sembla, que es tractava d’una cosa impressionant”, admet. El creador del Mecanoscrit del segon origen comenta que potser perquè és lector de llibres de ficció científica, “i, per tant, estic acostumat a pensar d’una manera diguem-ne imaginativa”, considera “perfectament factible” que en un futur els humans puguem habitar altres planetes. 

Tanmateix, abans li sembla més important fer habitable la Terra: “No oblidem que, per a centenars de milers, per a milions de persones, encara no ho és. Hi ha tots els pobles subdesenvolupats i tots els països subjugats, en un sentit o en un altre, que no senten, no poden sentir la Terra com la seva veritable casa. I això és greu, perquè no en tenen cap més”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.