Històries

Metges pacients

Hi ha metges que mai tornaran a veure la medicina de la mateixa manera. Hi ha metges que també es posen malalts. Conèixer els dos costats els ha permès replantejar-se la feina, la vida

per Magda Gregori

Metges pacients
Darrere l'Àlvar, l'Esther, el Domingo i el Manel hi ha una cosa en comú: són metges que han estat pacients. Coneixen els dos costats i fan propostes per millorar la relació que estableix el professional amb el malalt. (Fotografies de Jordi Borràs i Sira Esclasans)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Tenim damunt de la taula quatre casos, quatre diagnòstics, quatre pacients.

Cas 1. L’Àlvar Agustí va patir la síndrome de Guillain-Barré. Una malaltia poc habitual que provoca que el sistema immunitari reaccioni contra el propi cos, paralitza la conducció nerviosa i els músculs deixen de funcionar. Va estar ingressat nou setmanes i mitja a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Clínic.

Cas 2. L’Esther Pallisa, fa 10 anys, es va notar un mugró diferent i després d’una mamografia es va confirmar que patia un càncer de mama. El va superar, però fa tot just un any es va produir una recaiguda, ara amb metàstasi. La seva és una malaltia incurable.

Cas 3. El Domingo Escudero va patir una encefalitis autoimmune, una malaltia neurològica que quan se li va manifestar encara no s’havia descobert. En un primer moment, va ser tractat com un malalt psiquiàtric: no raonava, tenia la percepció alterada, estava molt agitat.

Cas 4. El Manel Escobar es va autodignosticar un càncer de pàncrees, un dels tipus més resistents als tractaments. Després de mesos de lluita va aconseguir plantar-li cara.

Quatre pacients que tenen una cosa en comú: tots ells són metges. Pacients que són metges o metges que han estat pacients. Com ha canviat la seva manera de veure la medicina, i la vida, després d’emmalaltir? Els metges són persones. Les persones som vulnerables. I això és el que expliquen l’Àlvar, l’Esther, el Domingo i el Manel. El doctor Agustí, la doctora Pallisa, el doctor Escudero i el doctor Escobar.

El doctor Escobar està convençut que l’actitud positiva el va ajudar a plantar cara al càncer. Tot i així, critica que alguns companys metges li regalaven mirades de llàstima i compassió. 

“Els metges som un desastre, som els pitjors pacients que hi ha. No busquem ajuda de forma ordenada i reglada”, explica el Manel. Els metges acostumen a fer, adoptant el seu argot, consultes de passadís. Si es troben malament pregunten a un company o companya quan se’l troben per l’hospital, però no acostumen a demanar dia i hora per fer una visita completa. I, fins i tot, hi ha dies que ells mateixos s’autodiagnostiquen. El Manel és radiòleg, per això, després de notar una sèrie de símptomes va decidir fer-se un escànner. I la imatge va parlar. No va necessitar res més. Com si d’una fiblada es tractés, va veure el que temia: càncer de pàncrees. Aquí comença la lluita, un viacrucis que va decidir afrontar amb tota l’energia. Sabia que la situació era difícil, que la malaltia tenia un pronòstic dolent, però la lluita depenia d’ell mateix.

La lluita sempre depèn d’un mateix, i dels professionals sanitaris. Els que hi són quan sembla que s’acaba qualsevol ball. Un dia l’Àlvar va entrar per la porta del seu hospital, es va estirar en una llitera i, de sobte, s’apagaren les llums. Es va despertar dos mesos després. “Fins que no em vaig posar malalt, no sabia que la part de l’hospital que veu més un pacient és el sostre. Em vaig adonar que mirant-lo, estava descobrint un altre hospital”, assegura el pneumòleg. I va proposar pintar-lo, decorar-lo. Posar color i esperança a la vida.

El sostre, l’espai que més veuen els pacients en un hospital. Els metges caminen, es mouen sempre en posició vertical, els malalts veuen la vida en horitzontal. Les perspectives de metges i malalts ho fan veure tot de manera diferent.  
“No es pregunta als pacients què és el que realment els preocupa, ningú els dona la mà per acompanyar-los. Un gest potser no cura, però hi ajuda”

Endinsar-se en la divisió horitzontal-vertical, que defineix i situa cadascú en un hospital, és també el que li va passar al Domingo. “Vaig estar ingressat al meu servei, on portava els meus pacients. Després de mesos malalt m’adono que potser als hospitals hi hauria d’haver un departament d’Antropologia i Filosofia”, explica el neuròleg. El professional que ha articulat la seva vida a través de la ciència i la recerca reclama impregnar d’humanitat la feina dels metges: “No es pregunta als pacients què és el que realment els preocupa, ningú els dona la mà per acompanyar-los. Un gest potser no cura, però hi ajuda”. I l’Esther afegeix: “Necessites pau com a malalt”. I, aleshores, gairebé per defecte professional, fa un gir, torna a fer de radiòloga: “De vegades, no havia xerrat amb un pacient abans d’una biòpsia. No li havia explicat què li anàvem a fer, per falta de temps. Potser la meva primera missió havia de ser tranquil·litzar, segur que aquella persona és el que més hauria agraït”. La malaltia li ha permès veure les biòpsies d’una altra manera? No, aquestes són només una prova. Han canviat la pacient, l’Esther. El càncer, com qualsevol ferida, deixa cicatriu.

I, segons tots quatre, les cicatrius només poden fer-se imperceptibles als ulls d’una manera: replantejant algunes coses que, després d’haver estat a l’altre costat, han vist que no funcionen o que es poden millorar de la sanitat pública. Un sistema excel·lent i capdavanter en molts aspectes, però que necessita actualitzacions. O, fins i tot, un reset. Per això, aquests metges-pacients han creat el grup Janus, en honor al Déu romà de les dues cares. El seu objectiu: canalitzar i ordenar propostes, perquè la llista és llarga.

“Els metges passem visita lluny, sempre ens separa una taula amb el nostre pacient. En canvi, els infermers t’agafen, són molt més propers”, critica l’Àlvar. I ho diu des de l’altre costat de la taula. Se n’adona. Agafa la cadira. Se situa a la meva vora i deixa anar: “Oi que la percepció és diferent? Només hem tret la taula, però hem eliminat una barrera”. Després d’haver estat pacient, ha tret la taula de la seva consulta. El tracte és de tu a tu, més proper. Un canvi que ha sorprès a alguns dels seus pacients. “La distància entre el metge i el pacient no és tan gran, però depèn molt de les barreres que ens autoimposem”, afegeix l’Esther.

Costat per costat. Cara a cara. Sense cap taula que separi el metge del pacient. Així és com el doctor Agustí atén els seus malalts. 
“Vaig trobar-me un oncòleg molt jove i li vaig dir: ‘Escolta’m, encara em curareu. Has vist el resultat de la ressonància?’. I ell va respondre: ‘Bé, bé, ja ho veurem’. Allò em va enfonsar en la misèria”

De les barreres però també del tracte, de les mirades, de les paraules que poden ser encertades, o no. D’això en parla el Manel amb un somriure que barreja sinceritat i crítica: “Després de la primera tanda de quimio, que era vital per veure si el tumor s’havia reduït, em vaig fer una prova d’imatge, una ressonància magnètica. La vaig interpretar juntament amb els meus companys i vam veure que hi havia una disminució del tumor. Això era molt bona senyal, perquè els tumors de pàncrees són bastant resistents al tractament. I vaig anar a la següent tanda de quimio supercontent, emocionat i dient ‘Ho aconseguirem’. Aleshores, vaig trobar-me un oncòleg molt jove i li vaig dir: ‘Escolta’m, encara em curareu. Has vist el resultat de la ressonància?’. I ell va respondre: ‘Bé, bé, ja ho veurem’. Allò em va enfonsar en la misèria”. Tot i que va decidir no parlar mai més amb aquell oncòleg, aquella resposta es va convertir en aprenentatge: havia entès que un pacient no és immune a un diagnòstic gris.

“Només et parlen de l’aprofitament del temps. No sé quina cultura ha d’impregnar la medicina, però no crec que sigui aquesta. Potser cal retornar als convents del segle XVI per recuperar l’empatia que ens falta”

Són metges però, si cal, jutgen i fiscalitzen la seva feina. Per això, el Domingo n’està fins al capdamunt d’anar a cursos de gestió mèdica i que l’exemple que li posin sigui el d’una empresa automobilística, de fàbriques de muntatges de cotxes. “Només et parlen de l’aprofitament del temps. Un entra al quiròfan, l’altre surt. No sé quina cultura ha d’impregnar la medicina, però no crec que sigui aquesta. Potser cal retornar als convents del segle XVI per recuperar l’empatia que ens falta”, reivindica. Té molt clar que els hospitals no poden convertir-se en “un lloc de flors i violes”, però sí en un espai on els professionals –també els metges– sàpiguen què necessita, en cada moment, un pacient: “Que només veient-te la cara, facin la pregunta o el gest adequat, més enllà del diagnòstic”. I el Manel afegeix, aclareix: “Un tracte més humà no vol dir que ens hàgim d’abraçar al pacient o plorar amb ell. No! Però tant costa quan el reps mirar-lo als ulls, en lloc de a l’ordinador? Tant costa presentar-se cada cop que reps un malalt? Dir-li qui ets, quin és el teu nom. Tant costa fer-li un somriure?”.

Segons expliquen, als metges, això de vegades els manca. En canvi, reivindiquen l’actitud d’altres professionals, com els infermers, els auxiliars o els zeladors. “La majoria d’aquests sanitaris, en això, ens guanyen de golejada”, diu el doctor Escobar. És evident que, sovint, la capacitat d’empatia, de comunicació és innata, però també es pot aprendre. I rebla: “Seria important que prenguéssim consciència que hem de millorar i que hi ha eines que ens ajudarien a relacionar-nos amb els pacients. Els metges ens hauríem d’ensinistrar una mica, hauríem de ser capaços de posar l’accent en la comunicació, segur que això tindria un efecte en l’evolució dels nostres pacients, de la seva malaltia”.

Fer el millor diagnòstic, aquesta és l'obsessió de qualsevol metge. Però, a més a més, la doctora Pallisa reclama millorar elements materials que poden facilitar i acomodar la vida dels pacients. 
Algú s’ha plantejat per què els malalts porten bates obertes per l’esquena i caminen per l’hospital ensenyant el cul?

La comunicació és important, diuen, però hi ha elements ergonòmics que també creuen que els ajudarien a millorar. La taula, com proposa el doctor Agustí, o la senyalització, com explica la doctora Pallisa: “No pots venir angoixat a l’hospital, que no t’aguantis amb la quimio i que no sàpigues a quin lloc has d’anar. De vegades, et fan anar a les tres de la matinada a fer un escànner en una habitació que es troba en un soterrani, en passadissos que impressionen. Això no pot ser!”. I les bates. Algú s’ha plantejat per què els malalts porten bates obertes per l’esquena i caminen per l’hospital ensenyant el cul? Sí, en sentit literal. No, aquests metges no hi veuen cap raó. Els quatre s’exclamen perquè –com que ho han estat– saben que els malalts són éssers vulnerables, però persones que mereixen ser tractades amb dignitat. Elles i els seus familiars, perquè un pacient no és una cosa que existeixi aïlladament. Forma part d’un entorn social, educatiu, econòmic, cultural que s’ha d’identificar, entendre i atendre.

“Als hospitals, una conversa molt típica entre metges és: ‘I tu, com estàs? Perfecte, no he de veure cap malalt en tota la setmana, el dispensari que tenia el dimarts, que em donava tant pel sac, me l'han tret i ara puc fer el que em doni la gana’. És a dir, pot publicar, anar a congressos, llegir. Com si estigués penalitzat el pacient!”

Els pacients i la seva família, com els metges, han de ser éssers respectats, compresos, escoltats. I els quatre protagonistes tenen clar que, de vegades, ells haurien de “baixar els fums”, en paraules del doctor Escobar. “No som Déus. I tant de bo aprenguem a ser més terrenals, ens aniria bé”, sentencia el doctor Agustí. Un sentiment paternalista ha impregnat la medicina durant molts anys i consideren que ha arribat el moment de capgirar-ho. “La carrera de medicina és una de les més elitistes. S’exigeix una nota molt alta per accedir-hi, però aquest és l’únic filtre que es fa. Potser també caldria valorar altres aspectes, que no tenen a veure amb el rendiment acadèmic, que ens ajudarien a trobar millors perfils pel nostre sistema sanitari”, explica el Manel. Alhora, segons el Domingo la clau també està en el focus, en els elements que valoritzen la feina dels metges. I s’explica: “Als hospitals, una conversa molt típica entre metges és: ‘I tu, com estàs? Perfecte, no he de veure cap malalt en tota la setmana, el dispensari que tenia el dimarts, que em donava tant pel sac, me l'han tret i ara puc fer el que em doni la gana’. És a dir, pot publicar, anar a congressos, llegir. Com si estigués penalitzat el pacient! Ho he caricaturitzat una mica, però passa”.

"Potser estem seleccionant psicòpates per fer medicina quan potser caldria seleccionar unes habilitats una mica diferents, més humanes”

El metge d’hospital que veu malalts està poc valorat, desconsiderat. I moltes vegades és aquell que van a veure tots els professionals de l’hospital quan tenen el pare o la mare malalta, ell i no el que dona conferències però que fa 20 anys que no veu malalts. “La carrera de medicina la pot fer tothom, no és física quàntica, has d’estudiar però no és extremadament difícil. En canvi, els alumnes de batxillerat han de treure una supernota. Potser estem seleccionant psicòpates per fer medicina quan caldria seleccionar unes habilitats una mica diferents, més humanes”, afegeix el Domingo. Veuen que els metges poden millorar el sistema sanitari, i que el primer pas és la crítica constructiva.

Quan el Domingo Escudero va patir una encefalitis autoimmune, aquesta malaltia encara no s’havia descobert. Ara es dedica a la investigació i recerca d’aquesta patologia. 

Hi ha un diagnòstic comú, final. Tots quatre diuen que, després d’haver estat a l’altre costat, són més bones persones. Per tant, potser també més bons metges. El professional és una combinació de la persona i el coneixement tècnic. La seva malaltia s’ha convertit en medicina. En la medicina que ha de permetre curar allò que encara es pot millorar. L’Àlvar, l’Esther, el Domingo i el Manel ens hi poden ajudar. El doctor Agustí, la doctora Pallisa, el doctor Escudero i el doctor Escobar treballen per fer-ho possible. Si emmalaltim, esperem trobar-los. Com ells s’han trobat.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.