Històries

Els ossos no menteixen

Marta Pujol va exhumar la primera fossa de Catalunya farà 20 anys. No era la d’un esquelet qualsevol: Ramon Vila Capdevila (també conegut com a Caracremada) va ser l’últim maqui català. Ella va llegir les seves veritats i va humanitzar la llegenda

per Paula Ericsson

Els ossos no menteixen
Restes òssies de Ramon Vila Capdevila en el moment de la seva localització. (Fotografies cedides per Marta Pujol i Antoni González)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Marta Pujol (Barcelona, 19 de novembre de 1971) era a Sant Pau de Segúries (Camprodon) quan va rebre la trucada del director de l’exhumació de Ramon Vila Capdevila, l’Antoni González. Era juny de 1999. Aleshores ella col·laborava com a paleoantropòloga autònoma per al Servei de Patrimoni Local Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. “Jo no coneixia en Caracremada”, reconeix amb mirada inquisitiva. Tot i això, sabia que alguna cosa passava: tothom estava molt nerviós per desenterrar les restes del guerriller anarquista.

“Em van venir a buscar molt aviat, al matí. Hi havia molta boira i em van fer jurar i perjurar que no ho explicaria a ningú. Semblava que anéssim a cometre un assassinat!”

Li demanaven discreció i secretisme absolut. “Volien restaurar l’església de Castellnou del Bages. Abans havien de fer una excavació, i allà van trobar molts morts. No podien tornar a construir un cop vistes totes les restes que hi havia, i més tenint en compte el cos de Caracremada”, constata.

El repte d'exhumar un personatge històric

Ella tenia 27 anys. No havia dirigit mai una exhumació d'un personatge històric. De fet, a Espanya no hi havia encara cap protocol a seguir per a fer una exhumació com la que anaven a fer. Però va arraconar la por i es va endinsar en el passat del maqui. Va anar a Barcelona i allà la va anar a buscar l'arqueòleg responsable de la unitat d'investigació històrica del Servei de Patrimoni Local i Arquitectònic de Diputació de Barcelona (SPAL), el Dr. Alberto López Mullor. “Em van venir a buscar molt aviat, al matí. Hi havia molta boira i em van fer jurar i perjurar que no ho explicaria a ningú. Semblava que anéssim a cometre un assassinat!”, recorda. Amb aquesta tensió i clandestinitat, l'exhumació de les restes esquelètiques de Ramon Vila Capdevila es va dur a terme el 8 de juny de 1999 a l'església romànica de Sant Andreu de Castellnou de Bages.

Vista del temple on es va trobar la sepultura de Ramon Vila Capdevila, on ara hi ha el Museu dels Maquis.

A part de l'equip que va proporcionar la Diputació de Barcelona, durant l'exhumació també hi havia l'alcalde de Castellnou de Bages de 1963, Domingo Vilaseca, i el de 1999, Josep Maria Baraldés, que era un nen quan va veure l'enterrament. Ambdós van ser testimonis presencials de la inhumació del guerriller. “Van indicar de manera molt ferma on eren les restes. Sabien on era. Vam trigar un dia a trobar-lo”.

Era una persona que tenien moltes ganes de matar, li tenien por. El van enterrar embolcallat amb un plàstic, llençant-lo després de balancejar el cos d'una banda a l’altre"

Entre les desenes d'ossos de segles anteriors entre els quals bussejava l'arqueòloga, va trobar una fossa individual en el qual hi havia un esquelet enterrat bocaterrosa. La resta que havia vist estaven panxa enlaire. En canvi, en paral·lel al seu crani, les botes estaven ben posades. “L'autòpsia la van fer de pressa. Li van serrar el crani de qualsevol manera. Era una persona a qui tenien moltes ganes de matar, li tenien por. El van enterrar embolcallat amb un plàstic, llençant-lo després de balancejar el cos d'una banda a l'altre. Es va fer l'enterrament amb nocturnitat i traïdoria. Possiblement la persona que va col·locar les botes li tenia més respecte”, sospita Pujol.

La mort de Ramon Vila Capdevila estava submergida en la llarga ombra del franquisme. No va ser fins a la rehabilitació de l'església romànica que es van trobar les restes del maqui. El primer exhumat amb mètodes científics al territori català va ser en Caracremada, a qui la Guàrdia Civil va matar el 1963 i va enterrar embolcallat amb un plàstic fora del cementiri de Castellnou de Bages, a uns quatre quilòmetres –en línia recta– del lloc dels fets, segons apunta la biografia escrita per Josep Clara, Ramon Vila, Caracremada: el darrer maqui català (Rafael Dalmau, Editor). Tot i que ja se sabia que la Guàrdia Civil n’havia llençat les restes fora del mur de l'església (no hi havia lloc per als rojos ni les prostitutes dins de la casa del Senyor), no va ser fins llavors que es van trobar els ossos (i les botes) de l’anarquista.

Les lluites de Caracremada

La vida de Ramon Vila Capdevila (Peguera, 1 d’abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d’agost de 1963) està marcada pel foc. Nascut a Cal Peron, en el si d’una família humil de la Catalunya interior, els seus pares eren Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé, qui va morir el 14 de maig de 1922, a causa de la caiguda d’un llamp. Tot i que van tenir quatre o cinc fills, només van sobreviure en Ramon, la Josefa (Cercs, 21 d’octubre de 1919) i la Carme. La darrera va morir abans que la mare en un incendi a casa de Peguera. Va ser en aquest accident on el foc va consumir part de la pell del seu rostre, el qual va marcar el seu futur com a enemic del feixisme i que va donar origen al sobrenom que l’acompanyà per sempre: Caracremada.

Boxador amateur, es va afiliar a la CNT i el 1932 va participar en la proclamació del comunisme llibertari

Per a l’escriptor i historiador Ricard de Vargas, que va ser militant Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), els Guàrdies Civils el van enterrar d’aquesta forma perquè li tenien “por, menyspreu i odi”. Anomenat “Maroto”, “Passes Llargues”, i “Home del Bosc”, entre d’altres, Ramon Vila de Capdevila va lluitar contra les injustícies abans de l’arribada de la dictadura franquista. Boxador amateur, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser un dels participants en la proclamació del comunisme llibertari que es va dur a terme per part de l’anarcosindicalisme el 1932. A causa d’aquesta insurrecció, ell va ser empresonat a Manresa. Però la repressió mai va ser un impediment per a Ramon Vila, qui va combatre contra els nacionals afegint-se a la columna de Ferro, organitzada pels llibertaris valencians, i posteriorment a la columna 153 brigada mixta, la qual aplegava militants llibertaris de la zona fabril del Bages i del Berguedà.

Un cop Franco pren el poder, el guerriller marxa al cap de pocs mesos a França, on combatrà el nazisme. Allà va ser internat al camp de concentració d'Argelers, el primer dels que es van habilitar a França per acollir els republicans que fugiren de la dictadura franquista. Era un quadrilàter envoltat de filferros sobre la platja, on van arribar a tancar a 70.000 persones. Però l’Home del Bosc només hi va estar un any. Va saltar la tanca. Un cop lliure, es va incorporar a la lluita clandestina francesa i va organitzar grups que travessaren els Pirineus. Tot i que va ser tornat a empresonar a França i Alemanya, sempre va aconseguir escapar-se’n.

Les accions de Vila, també anomenat “Capità Raymond” pels francesos, són recordades en la utilització d’explosius, en la destrucció de ponts i viaductes

L’abril de 1944 va iniciar la seva activitat com a maqui incorporant-se a un grup del Franc-Tireurs et Partisans (FRP) i de l’Armée Secrète. Sota el nom de Ramon Llaugí Pons (cognom de la seva àvia paterna), es va guanyar la fama de “dimoni espanyol” per les accions de sabotatge que cometia contra els nazis al bosc de Rochechouart (Alta Viena). Les accions de Vila, també anomenat Capità Raymond pels francesos, són recordades en la utilització d’explosius, en la destrucció de ponts i viaductes. Quan va tornar a Espanya, de fet, es va fer conegut per fer caure torres d’alta tensió, acció amb la qual volia danyar econòmicament el règim i que va ensenyar a altres maquis, com ara en Quico Sabaté.

“Ell no volia ser cap heroi. Ell es dedicava, després del desembarcament de Normandia dels aliats, a que els trens blindats dels nazis no arribessin enlloc”

A part, però, també va ser conegut per l'actitud contrària a les violències envers els enemics capturats. “Quan ells agafaven presoners alemanys o francesos feixistes no va permetre mai que se'ls afusellés. En el camp de batalla és permesa la lluita en la defensa contra l'enemic. Ara, un cop es rendeixen ja no són combatents i s'ha de respectar la seva vida”, manifesta De Vargas. Un cop va acabar la Segona Guerra Mundial i van guanyar els aliats, Caracremada va tornar a Espanya per seguir combatent el feixisme, aquest cop a casa. Abans de marxar, els francesos van voler donar-li la medalla a la legió d'honor, la qual ell va rebutjar. “Ell no volia ser cap heroi. Era gent que lluitava per uns ideals i no volien ni renoms, ni medalles ni honors. Ell es dedicava, després del desembarcament de Normandia dels aliats, a que els trens blindats dels nazis no arribessin enlloc”, remarca l'historiador.

Vila era un guia i un gran coneixedor de la zona muntanyosa i fronterera. L'enginy i el coneixement el van mantenir viu (i en llibertat) des de 1945 fins a 1963. Un dels milers de trucs que tenia per escapar-se de la benemèrita el revelen les botes que estaven enterrades amb els seus ossos. “Tenien la puntera en forma de taló i el taló en forma de punta, així confonia als grisos que l'enxampaven”, apunta Pujol amb un discret somriure. Els seus ossos, però, revelen una vida molt més dura del que ens poden explicar les paraules.

L’equip de SPAL, format també per l’arqueòloga i fotògrafa Montserrat Baldomà, el dibuixant José Javier Sanz i l’equip del constructor Javier Valls, durant l’excavació del guerriller antifranquista.

“Tenia els metatarsians trencats. Tenia una infecció brutal a la boca i fractures en els ossos dels dits dels peus que indica que mai va anar al metge a revisar-se-les. Les articulacions estaven fetes caldo. Era un salvatge. Aquestes lesions no te les fas si no fas grans salts, és per això que deien que alguns no s'atrevien a anar a segons quins llocs amb ell, perquè no tenia por de res”, resumeix la paleoantropòloga. A més a més, segons l’exmilitant del MIL, era un home molt auster. “Ell podia estar 15 dies per la muntanya sobrevivint. I no es moria de gana", afirma.

Però, en contra de la imatge de llop solitari, De Vargas explica que, si cap al final de la seva vida es va refugiar més a les muntanyes i va actuar sense ningú, va ser a causa de la repressió franquista. Del 39 al 44 es comença a articular la guerrilla, del 45 al 49 s'estén als barris i les ciutats, però a partir del 49 el franquisme ja té més suport internacional i la repressió elimina gran part de les guerrilles. “A finals del 50, principis dels 60, podríem dir que l’Home del Bosc moltes vegades actuava sol o acompanyat perquè ja no hi havia guerrilles”, puntualitza l'historiador d'ulls cansats.

El final de l’últim maqui català

El que segurament va provocar la mort del guerriller va ser un impacte de bala al terç proximal, a la cara anterior de la cama esquerra

Després d'anys buscant-lo i intentant capturar-lo, Ramon Vila Capdevila va ser abatut per una emboscada de la Guàrdia Civil a la matinada del 7 d'agost de 1963. Segons l'exhumació i estudi dirigits per Marta Pujol, el que segurament va provocar la mort del guerriller va ser un impacte de bala al terç proximal, a la cara anterior de la cama esquerra. La zona afectada està relacionada amb els principals vasos femorals, l'artèria i la vena femoral, que haurien provocat un xoc hemorràgic i la mort en uns 20 o 30 segons. “No ho puc afirmar totalment perquè no hi vam trobar restes de plom, però el trencament de la diàfisi del fèmur esquerre coincidiria amb un impacte de bala”, assegura la paleoantropòloga.

"Va morir dessagnat perquè segurament ningú no s’atrevia a anar a veure si estava viu o mort”

La seva mort va ser la protagonista de desenes de portades nacionals. Solidaridad Nacional: “Peligroso terrorista sorprendido por la Benemérita. Hizo fuego contra la Guardia Civil y ésta, al repeler la agresión, le dio muerte”. La Vanguardia Española: “El peligroso malhechor ‘Cara quemada’, muerto en un tiroteo con la Guardia Civil. La Benemérita de Berga le sorprendió cuando realizaba actos de sabotaje”. La Prensa: “Peligroso terrorista muerto a tiros por la Guardia Civil. El pasado día 2 voló unos postes de alta tensión en Rajadell. Se dirigía a la frontera francesa cuando le sorprendió la benemérita”. Davant d’alguns titulars que sembla que parlin d’una escena de western, Pujol somriu: “Estaven cagats. Va morir dessagnat perquè segurament ningú no s’atrevia a anar a veure si estava viu o mort”, subratlla.

La Guàrdia Civil i alguna premsa li van adjudicar crims que mai va executar, entre d'altres perquè estava a la presó o a l'exili quan es van dur a terme. Per a Ricard de Vargas, només hi ha una mort que sí que va cometre en Ramon Vila fora del camp de batalla. “Ell mata un Guàrdia Civil. Això passa l'any 1948 a Banyoles, un lloc on Quico Sabaté i altres guerrillers catalans tenien grups que els ajudaven, resistents. Es veu que la Guàrdia Civil va descobrir-ne algun, van emboscar a Sabaté i a en Ramon, i ell va salvar la vida al seu company disparant contra el Guàrdia Civil”, apunta.

Un mort incòmode

36 anys després, Ramon Vila Capdevila continuava sent un mort incòmode. Tot i que l’excavació es va dur a terme amb molta professionalitat, el secretisme amb el qual es va fer l’informe era absolut

El seu assassinat i enterrament es van fer amb rapidesa i en la clandestinitat. Havien abatut l'últim maqui català actiu, un anarquista que havia fet patir el règim, un home del bosc que no era tan solitari. 36 anys després, Ramon Vila Capdevila continuava sent un mort incòmode. Tot i que l'excavació es va dur a terme amb molta professionalitat, el secretisme amb el qual es va fer l'informe era absolut. Un dels motius, sospita Pujol, és perquè no volien que hi hagués manifestacions comunistes o anarquistes durant l'exhumació, atès que era un personatge que despertava molta admiració en aquests sectors.

El pressupost destinat a l'excavació no era gaire, intueix la paleoantropòloga: només va poder prendre mostres de la presència de plom, limitació que va provocar que no pogués investigar amb més temps el territori en el qual estava enterrat. Com que era autònoma i no treballava a cap universitat, i que en aquells moments no hi havia protocol sobre com actuar davant de l'exhumació d'un personatge històric, va haver d'endur-se els ossos de Caracremada a un despatx familiar. “Era una gran responsabilitat tenir els seus ossos sobre aquella taula”, rememora.

Davant de la seva inexperiència, ja que ella estava acostumada a desenterrar només morts anònims, la Marta va demanar enviar els ossos del guerriller al famós antropòleg forense Francisco Etxeberria perquè l'ajudés, però li van denegar. El secret havia de ser absolut. Per sort, per poder confirmar la hipòtesi que provava que va ser una ferida de bala el que li va causar la mort, va comptar amb el paleoantropòleg del laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona de Biologia, el Dr. Albert Isidre. Tot i que no li van demanar celeritat per entregar-li l'informe, ella va tenir la necessitat d'entregar-lo al més aviat possible. La investigació era tan incòmoda que necessitava acabar-la ràpidament.

Fotografia dels treballs de localització de la tomba de Ramon Vila Capdevila. Tot i que al principi fou un treball en equip, Marta Pujol (a l’esquerra) va ser l’encarregada principal d’elaborar l’informe sobre els ossos de l’últim maqui català.
Tot i la nocturnitat, tot i la rapidesa, tot i la incomoditat, va ser González qui va posar un dels primers maons per a la reconstrucció de la memòria històrica de Catalunya

Un cop entregat l'informe, Antoni González es va assegurar que les restes de Ramon Vila Capdevila tinguessin un espai reservat en el Museu dels Maquis, situat a Castellnou del Bages, just on es va enterrar l'últim maqui català. En una vitrina descansen els seus ossos i les seves botes, restaurades amb una cura que una altra persona hagués preferit obviar. González potser no ho sap, però tot i la nocturnitat, tot i la rapidesa, tot i la incomoditat, va ser ell qui va posar un dels primers maons per la reconstrucció de la memòria històrica de Catalunya. El que potser tampoc sap és que, deixant les restes allà, rodejat d'una natura tranquil·la i salvatge alhora, complia el desig de Ramon Vila Capdevila, qui suposadament ho va deixar escrit en un poema el 1949.

En Caracremada portava moltes coses a sobre quan va morir, entre elles dues pistoles, una bomba de mà tipus pinya embolicada amb un drap, 33 claus, un recipient de Nescafè amb pols, un petit transistor de marca Sony, un mapa de Catalunya molt deteriorat i dos parells de mitjons blancs i roses, segons van signar el 7 d'agost de 1963 els Guàrdies Civils Antonio Ruiz Aguado i Domingo Hernández. L'última foto d'en Caracremada, capturada moments després de la seva mort, mostra els dos cordills que tenia lligats al voltant del cinturó, dels quals penjaven dues pistoles. Amb aquesta imatge penjant del coll, Marta Pujol excavava i examinava els ossos de l'últim maqui català. “A totes les portades es parlava d'ell com un criminal, com un home dolent. Però tothom que l'havia conegut parlava d'ell com un home senzill, íntegre, i que donava sempre tots els diners que tenia. Desenterrar-lo va ser tot un honor”, reconeix la paleoantropòloga.

Després d'anys de viure (i morir) en l'ombra, en Ramon Vila és el primer mort a Catalunya al qual se l'ha tret d'una fossa i se l'ha identificat. El ministeri de Justícia xifra en 2.246 el total de fosses comunes localitzades a l'estat espanyol, de les quals 151 són a Catalunya. Les dades en l'àmbit estatal no s'actualitzen des de 2011, ja que es van paralitzar les actuacions relacionades amb la llei de Memòria Històrica i es van deixar de repartir subvencions per a buscar i exhumar les víctimes de fosses. La Generalitat, en canvi, documenta que hi ha 501 fosses comunes localitzades al territori català, segons l'última actualització del 20 de novembre de 2018.

Quiero que mi cuerpo repose lejos del bullicio humano, junto al pino grande que hay en el barranco solitario”, diu l'última estrofa del poema atribuït a Ramon Vila Capdevila. A la seva tomba no hi ha cap pi gran, tampoc un barranc, però sí que està en un lloc ben llunyà del bullici dels rumors, dels grans homenatges, d'un protagonisme que ell sempre va rebutjar en vida. Com a companys, els animals, la pluja, la boira, els arbres, i una torre d'alta tensió en diagonal a la tomba de pedres. Irònic? Potser. Com diria el filòsof Josep Maria Esquirol, “El cel no té memòria. En ell, el temps dorm”. Però nosaltres vivim a la terra, i nosaltres sí que tenim memòria, i fins que tots els morts (de tots els bàndols) no surtin de les seves fosses, no dormiran (ni dormirem) en pau. Perquè la història pot mentir, però els ossos no.

“Aquí reposen les restes de Ramon Vila Capdevila. Militant de la CNT i últim maqui anarquista català. Va participar en la proclamació del comunisme llibertari (1932), la Guerra Civil (1936-1939), la Resistència Francesa (1939-1945) i, durant 18 anys més, en la lluita contra el franquisme. En la seva memòria i en la de tots els que van donar la vida per la llibertat i per l’ideal anarquista”. El moviment llibertari, Castellnou, 15 de juliol del 2000.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris