Històries

Rics amb les butxaques buides

La Ross Mary, el Driss i el Juan Jesús són els tres avis d’aquesta història. Les seves vides han estat fragmentades per una de les malalties de la gent gran: la pobresa. I, d’aquesta trencadissa, ells han agafat el millor fragment per tirar endavant

per Cristina Garde, Judit Domènech, Mar Barberà

Rics amb les butxaques buides
Aquestes són les mans del Driss. Com les seves, les mans de la gent gran que pateixen la pobresa són sofrides, aguanten, es cansen, es marceixen però no deixen mai d'aferrar-se a la vida. (Fotos de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La Ross Mary, el Driss i el Juan Jesús són els tres avis d’aquesta història. Ho expliquen tot sense revelar els cognoms. Prefereixen no fer-ho perquè les seves vides han estat fragmentades per la pobresa. Una de les malalties de la gent gran. Entre moltes altres coses, la pobresa també és estigma. D’aquesta trencadissa, però, ells han agafat el millor fragment per tirar endavant. Tots tres tenen més de 65 anys i fan jocs d’equilibri per viure, o sobreviure.

Com ells, a Catalunya un 17,4% de la gent gran està en risc de pobresa, segons les xifres de l’Idescat del 2017. Això suposa que unes 478.000 persones més grans de 65 anys pateixen algun tipus de privació material, tal com recull la darrera Enquesta de Condicions de Vida, amb dades del 2015. I què es considera una privació? No poder comprar carn o peix cada dos dies, no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada o no poder pagar despeses imprevistes, entre moltes altres situacions. Enmig d’aquests neguits es troba la Ross Mary, que està fins al capdamunt de pagaments dels subministraments d’aigua, de llum i de gas. Pagaments i pagaments. Factures i més factures.

Ni els percentatges ni les xifres de la gent gran, però, són excepcionals respecte a la resta de la població, al contrari: els catalans en edat laborable o els joves tenen moltes més probabilitats de caure en la pobresa. Tanmateix, com recorden des d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), la federació que aplega les principals organitzacions de suport als col·lectius més vulnerables, la gent gran en situació de pobresa és molt més fràgil. Els efectes de la pobresa en les persones més grans de 65 anys obren esquerdes que difícilment es tancaran.

Un 17,4% de la gent gran està en risc de pobresa, segons l’Idescat del 2017. Això suposa que unes 478.000 persones més grans de 65 anys pateixen algun tipus de privació material

En alguns casos, com en el del Driss o el Juan Jesús, la pobresa es tornarà tan extrema que els obligarà a viure de les ajudes d’entitats com Càritas. De fet, l’encariment de la vida no ha anat acompanyat els darrers anys d’un increment de les pensions: ni de les de viudetat, ni de les no contributives, ni de les jubilacions. La soledat no desitjada, que afecta unes 175.000 persones més grans de 65 anys, segons estimacions d’Amics de la Gent Gran, ha fet la resta. L’aïllament, al final, repercuteix en la salut dels nostres avis i àvies i predisposa a situacions d’exclusió social. Arribar a ser gran perquè et condemnin a ser petit.

A més, com que l'esperança de vida augmenta any rere any, les places d'habitatge que ofereixen tant les entitats com l’administració són insuficients. “S'haurien de multiplicar per quatre les places. Els serveis a domicili també s'haurien de multiplicar per quatre”, ens explica Imma Fernàndez, tècnica del programa de Gent Gran de Càritas Barcelona, a qui preguntem per com han canviat les mesures per afrontar i combatre la pobresa.

Fernàndez recorda que l’entitat on treballa va començar a destinar recursos específics a les persones grans l’any 1980. “En aquell moment hi havia moltes persones que cobraven el fons d'assistència social, que era una quantitat molt baixa, de 70 pessetes, en el seu inici. Aquestes persones no tenien seguretat social ni res. És llavors quan ens plantegem ajudar aquest col·lectiu que vivia tancat en les cases i dels quals no sabíem massa. En aquell moment vam crear el Caliu, un centre de dia. Vam ser pioners”, recorda satisfeta.

Fernàndez reconeix que per pal·liar les situacions de pobresa en persones grans “és més senzill trobar recursos per menjar, perquè hi ha els bancs dels aliments, els menjadors socials, els menjadors de barri, entre altres, que cobrir les necessitats en habitatge, una tasca molt més més complexa”. Per això, Càritas disposa de les unitats de convivència, que són pisos compartits per a persones més grans de 65 anys, on ofereixen serveis. En una d’aquestes unitats de convivència, la de la ronda d’Universitat, en ple centre de Barcelona, hi viu el Driss.

El Driss va deixar la família al Marroc, a qui enviava els pocs diners que aconseguia amb una feina que li pagaven “en negre”. Ara, però, ja no hi voldria tornar, al seu país d’origen.

Driss: “La vida és la tranquil·litat, no són els diners”

El Driss té l’habitació ordenadíssima. És la primera que veiem només entrar a la unitat de convivència que té Càritas al bell mig de Barcelona. Hi té un llit doble, un armari gran, una tauleta, un escriptori i, fins i tot, un petit balcó interior. A l’habitació hi ha penjat fotografies. En una d’elles hi surt ell, amb una càmera davant del mar.

– Que t’agrada fer fotografies?

– Sí, aquesta fotografia és de quan vaig participar en un taller amb la gent de Càritas.

El Driss té més de 65 anys i en fa 26 que viu a Catalunya. “No he causat mai cap problema. El meu expedient està blanc i net com aquest paper”, ens diu en un castellà precari, però suficient, recolzant el palmell sobre el foli. Les mans les té robustes de tant treballar. Somriu i ens explica que va arribar a Badalona amb la voluntat de trobar una feina i “tenir tranquil·litat”. I l’ha trobat? “Sí, molt, molt”. Abaixa la mirada i ens diu, entre riures: “Ara jo soc català!”. Què fa que algú com el Driss acabi vivint en una unitat de convivència de Càritas?

“Vaig acabar dormint al carrer. Havia de recollir menjar i roba del carrer. Ara tinc molts problemes d’ossos i el metge m’ha dit que no em puc operar”

Al Marroc, el seu país d’origen, hi té la dona, però estan separats, quatre fills i sis nets. Tota la família viu allí. Fa vuit anys que no hi ha tornat. Abans sí que hi anava sovint. Al Marroc, però, no voldria viure-hi més. “Quan jo treballava i enviava diners, era molt bo, però ara que soc gran i no tinc feina, ningú no pregunta per mi. Només la meva filla petita em truca cada mes”, ens explica. “Els fills no els vaig poder portar aquí. No tenia els papers en regla ni una casa”, es lamenta.

El 2013 va ser el seu any dolent. “Vaig acabar dormint al carrer. Havia de recollir menjar i roba del carrer. Ara tinc molts problemes d’ossos i el metge m’ha dit que no em puc operar”, comença a explicar-nos. Aleshores, li sona el mòbil. “És meu, sí”, ens diu sense modificar el to de veu, com si intentés fer-nos veure que, de fet, avui dia, per acabar vivint al ras pots tenir un mòbil. “Així és la vida. La vida és dura, però és bona”, es consola.

El Driss va treballar durant molts anys sense parar. “A la confecció”, detalla, però reconeix que el fet de treballar “sense drets, en negre” no el va ajudar a obtenir els permisos de residència i treball. “Mai vaig tenir un pis per a mi. No podia pagar-lo. Pagava pel lloguer d’un llit”, ens explica amb el cap cot. Després va treballar al mercat dels Encants de vigilant. “Vigilava a fora i el meu cap tenia una botiga a dins. Els dies de mercat sortia a vendre a la parada”, ens diu. Després de l’experiència al mercat ja no va trobar més feines. Va ser el 2017. Com que ja havia viscut al carrer i la tasca del magatzem era massa dura, va acabar amb el cos “molt cansat” i sense recursos.

El Driss passa moltes estones al pati de la unitat de convivència de Càritas, al bell mig de Barcelona, on els usuaris com ell tenen cura d’un taronger i altres plantes. 

De la unitat de convivència en va tenir notícia al menjador social on dinava habitualment, al barri del Raval. Després de dinar, el Driss no tenia on dormir, i la directora del centre i una voluntària el van ajudar a trobar un lloc on estar-se. “La senyoreta Paula, la voluntària, la tinc gravada al cor. M’ha ajudat molt”, ens diu. De tant en tant, encara el visita. Va ser ella qui li va recomanar d’anar a “una casa petita” a Badalona, una de les unitats de convivència que té Càritas. “Allà dormíem tres persones a la mateixa habitació, però al cap d’un poc temps em van donar una habitació lliure per a mi sol”, recorda. Quan la casa de Badalona van començar a reformar-la, al Driss el van traslladar a la unitat de convivència del centre de Barcelona on s’està ara.

–El barri és molt gran per a nosaltres. Hi ha coses més cares i molts turistes, però hi estic molt bé. El pis està al cor de Barcelona.

De la unitat de convivència en va tenir notícia al menjador social on dinava habitualment, al barri del Raval. Després de dinar, el Driss no tenia on dormir

Durant el matí, el Driss va al metge quan li toca, assisteix a algunes classes quan n’hi ha i ajuda a les tasques de neteja de l’espai quan és el seu torn. Si no té cap activitat, dona conversa als seus companys o fa un passeig. “Faig classes de castellà dues vegades per setmana. També n’he fet de català”, explica. A l’hora de dinar, va al menjador social. “Sí que sopem junts, sempre. Cada dia hi ha una persona que prepara el menjar i una altra que neteja. I fem dos torns. Ho fem tot entre tots”, ens explica. Quan va arribar al pis de Barcelona, li van assignar una habitació i les tasques les feia el divendres. Ara que té una altra habitació, li toca el dilluns. “Al final, entre una cosa i altra, només em queden dos dies lliures”, ens diu. “Som més que una família, és la família de veritat, perquè és la que veus cada dia”, admet.

Com a únic ingrés rep la Renda Mínima d’Inserció i ara està fent els tràmits per obtenir la Renda Garantida, però encara no ha tingut sort. “De moment m’ho han denegat, m’ha dit la meva advocada. Fa un any que m’espero…”, reconeix una mica desconcertat. És una de les persones sense llar que, com que reben una ajuda residencial pública a través d’alguna entitat, no té dret a rebre la prestació fins que no s’aprovi el reglament de la llei. De moment, però, assegura que segueix cobrant la renda que ha rebut tants anys, d’uns 500 euros.

Com a únic ingrés rep la Renda Mínima d’Inserció i ara està fent els tràmits per obtenir la Renda Garantida, però encara no ha tingut sort

A l’estiu, el Driss fins i tot fa vacances. Cada any, Càritas organitza unes colònies a Vic. Allà, fan visites i turisme. “Paguem una miqueta de diners només, però m’ho passo molt bé, uns 60 euros”, diu. Per poder viure a la unitat residencial, ens explica el Driss, paga 100 euros cada mes. El preu és el màxim que, segons els ingressos, cadascun d’ells pot pagar. Quan li demanem sobre la situació econòmica del país o de la seva pròpia, el Driss no sembla que tingui massa opinió. “El que rebo és suficient. A Catalunya es viu bé”, es limita a respondre.

De xarxa d’amics n’hi queda de quan treballava, però no és prou forta per ajudar-lo a fer una vida autònoma. “Sí que en tinc, d’amics. A Badalona hi ha un bar on puc anar a fer un te i xerrar. I també tinc alguns amics catalans, sí”, explica. Es declara seguidor incondicional del Futbol Club Barcelona des que tenia 12 anys i vivia al barri espanyol de Tànger. “A dins el camp, en directe, hi he anat a veure partits. També anem al teatre. He anat al Liceu tres vegades”, ens explica. Quan va haver de decidir a quin lloc del món buscar feina després d’obtenir els permisos al consolat, no s’ho va pensar dos cops i va venir a Barcelona. Era el 1992, en ple Jocs Olímpics. Recorda com la ciutat i també Badalona van canviar, amb els pisos per a esportistes. “Abans no hi havia més que muntanya”, recorda.

Quan el Driss s’acomiada, a la porta de la seva habitació, que ens acaba d’ensenyar, ens diu: “La vida és la tranquil·litat, no són els diners”. I ho repeteix encara un parell de vegades més. Després, ens somriu i acota el cap.

La Ross Mary assegura que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca li va treure “la por” i que l’Aliança contra la Pobresa Energètica la va ensenyar “a caminar”.

Ross Mary: “Pobra, però digna”

La Ross Mary és pensionista i “vulnerable severa”. Si la mires, no ho endevinaries mai. És l’elegància feta persona. “Pobra, però digna”. Aquesta és la seva màxima.

Quantes cares té la pobresa? La Ross Mary té 73 anys acabats de fer i en fa 45 que va arribar del seu Xile natal. És infermera de formació, té “molts estudis”, però mai va treballar. Estava casada amb un metge i va tenir quatre fills. No li va faltar mai de res fins que es va separar i van començar els entrebancs. Arran d’aquesta separació, va tenir problemes per conservar el seu habitatge.

La Ross Mary té 73 anys acabats de fer. No li va faltar mai de res fins que es va separar. Arran de la separació, va tenir problemes per conservar el seu habitatge

Decidida, se’n va anar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Ara com ara, ha aconseguit aturar dos desnonaments, però prefereix no entrar en detalls sobre les desventures que ha viscut per salvar el seu habitatge. De moment, ha aconseguit una moratòria i podrà estar a casa seva fins al 2020. La PAH li ha ensenyat moltes coses. “D’entrada, m'ha tret la por”, diu amb energia. El cas de la Ross Mary no és aïllat.

– Quina és la seva lluita, Ross Mary?

– La meva manera de lluitar cada dia és dirigir-me a tots els organismes que em puguin ajudar però amb actitud. Mira, la vellesa també és actitud.

La mateixa empenta de la Ross Mary la va dur fins a l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) de seguida que la plataforma va començar a caminar, ara fa dos anys. I ho va fer perquè tenia factures impagades i necessitava assessorament energètic. “Tenia una potència de 8,8. Això vol dir que cada vegada pagava 129 euros de llum”.

“Plataformes com la PAH o l’APE ens ha donat eines per parlar amb propietat i entendre el llenguatge tècnic, perquè hi ha gent a qui li costa molt parlar”

La Ross Mary cobra l’anomenada pensió no contributiva, que equival a 254,4 euros mensuals. “Se suposa que el meu ex-marit hauria de passar-me 200 euros, però no ha fet mai”. Els fills de la Ross Mary viuen repartits pel món i ocupen “càrrecs importants” i, per això, no vol entrar en detall sobre la seva situació. El denominador comú de la pobresa és la tendència a mantenir-la amagada. “No vull molestar-los. No he tingut fills perquè em mantinguin. Soc així”, ens diu amb mig somriure sempre dibuixat.

“Plataformes com la PAH o l’APE ens ha donat eines per parlar amb propietat i entendre el llenguatge tècnic, perquè hi ha gent a qui li costa molt parlar”, assegura. La Ross Mary ha estat presidenta, durant 36 anys, d'una associació de dones, la societat del Socorro, “la més antiga del món!”, exclama.

Tot i que la implicació en les causes socials de la Ross Mary segueix intacta, assegura que ja no va als desnonaments perquè ha passat per dos infarts i “la policia pega i ella ha d'estar bé per continuar amb la seva lluita”. Amb tot, comparteix tota la informació que ha anat adquirint en els seus anys d’implicació i lluita social amb altres persones que, com ella, viuen en una situació de pobresa.

“Jo no explico massa la meva situació perquè abans vivia bé econòmicament. No vull perjudicar els meus fills perquè ens coneix molta gent”, reconeix. La pobresa també arrossega vergonya. Des de l’APE, assessoren incansablement. “Ells em van dir tots els passos a seguir i em van acompanyar a una oficina d'Endesa. Vam baixar potència; de 8,8 a 3,4 i clar, només amb aquest fet ja vaig començar a pagar molt menys. Ara tinc una potència contractada de 2,3 a casa meva”.

La portaveu de la plataforma Aliança contra la Pobresa Energètica assessora cada divendres a la tarda aquells veïns que no poden pagar els subministraments. 

A més, tal com explica la portaveu de la plataforma, Maria Campuzano, les estafes a les persones grans són “molt habituals”. “És molt possible que els hagin fet el porta a porta i hagin canviat de companyia. Potser abans tenien el bo social i estaven en mercat regulat i ara ha vingut un comercial i els ha canviat. En aquest cas, fem totes les gestions per acompanyar-los a canviar-ho tot un altre cop on estaven abans i a fer la denúncia per l'estafa”.

La pobresa energètica impacta directament en la salut de les persones grans. “A l’Estat espanyol hi ha unes 7.000 morts prematures l'any associades a situació de pobresa energètica, i la majoria són persones grans”, explica Campuzano, i assegura que la gent gran és més vulnerable a situacions de pobresa energètica, sobretot, “perquè passa molt més temps a casa, es mouen menys i, per tant, necessiten més confort tèrmic”. Per aquest motiu, de cara a aquest any que comença, el seu públic objectiu és la gent gran. “Començarem a fer xerrades en centres de dia. Volem arribar més a aquest col·lectiu que és més vulnerable”.

“A l’Estat espanyol hi ha unes 7.000 morts prematures l'any associades a situació de pobresa energètica, i la majoria són persones grans”

Hi ha molts factors que entren en joc en una situació de pobresa perquè, d’entrada, hi ha un bloqueig de la persona que no pot cobrir les necessitats més bàsiques. “A vegades les persones no volen escoltar la informació que els dones, hi ha gent que s'atabala. Altres vegades és qüestió d'orgull, un orgull estúpid”, assegura la Ross Mary. “Però tant se val, quan venen a les plataformes jo els dono tota la informació que tinc perquè és l’única manera d’apoderar-los”, explica amb determinació.

– Què li diries a una persona que viu en situació de vulnerabilitat?

– El primer que han de fer és anar a l'assistenta social del seu barri. Però amb bona actitud. Que parlin amb propietat i amb educació. També els dic que portin una llibreta i un bolígraf perquè ho han d'anotar tot.

Malgrat els deutes que arrossega i els pocs diners que li arriben al cap del mes la Ross Mary està decidida a continuar amb la lluita, perquè té clar que “la gent només s'apodera a través de la lluita”.

L’entrada de la unitat de convivència de Càritas on viu el Juan Jesús és al costat de l’Obra Social San Camilo, que es ven com un “club de la tercera edat”.

Juan Jesús: “El sistema m’ha fet pobre, però jo soc ric”

“No li interessa a ningú la meva vida personal”, engega el Juan Jesús, quan li demanem com va arribar a una altra de les unitats de convivència que té Càritas a Barcelona, aquesta situada al carrer de Sant Pere Mitjà. En una sola persona ens trobem, d’entrada, les dues cares d’una moneda. Un Juan Jesús amable i disposat a parlar i un Juan Jesús reticent a explicar-se.

El Juan Jesús té 74 anys, tres carreres i cobra, entre la pensió no contributiva i un suplement de la Generalitat, poc més de 500 euros

Un Juan Jesús de 74 anys, amb tres carreres i que també cobra, entre la pensió no contributiva i un suplement de la Generalitat, poc més de 500 euros, 146 euros dels quals els destina al lloguer de l’habitació i al sopar diari, que fan en comunitat. Per dinar, va a un menjador social. Què s’hi amaga darrere d’aquestes ulleres rectangulars i de vidre prim? Qui és el Juan Jesús? Ens ho explica tot a mitges i sempre, sempre, barreja la reflexió amb una pinzellada de la seva història personal que tot sovint ens porta a interpretar la part que oculta. 

– He fet moltes coses, però l'ofici més difícil és el d'aprendre a ser home o dona. La resta són circumstancials. A què m'he dedicat? És difícil. A molts oficis. Jo soc metge.

– I quina ha estat la seva trajectòria?

– He viatjat per tot el món. Si et sents ciutadà del món comences a respectar on estàs. Soc internacionalista. A vegades em reuneixo amb la gent de les Brigades Internacionals al monument que hi ha prop d'Horta. Jo sempre m'emociono. Vaig estar en conflictes armats de refilón i la veritat és que és tremendo. Les guerres no serveixen per a res. Serveixen per interessos d'alguns.

De conflictes, a la unitat de convivència de Càritas (per fi) en té pocs. “En aquest pis hi estic còmode, i segueixo tenint activitat. Faig rentadores, vaig a la biblioteca o faig qualsevol altra cosa. Però segueixo tenint activitat perquè si no les neurones s’atrofien. Tota la meva vida he estat en contacte amb llibres”, afirma. No hi ha dubte, d’això. El Juan Jesús té tota una paret de la seva habitació plena de llibres, la majoria científics, i assegura que estan a disposició de tothom qui vulgui. “Jo sempre he viscut en cases obertes i, per tant, la meva mentalitat segueix sent oberta”. També té la finestra oberta, tot i ser un matí de tardor.

De conflictes, a la unitat de convivència de Càritas (per fi) en té pocs. “En aquest pis hi estic còmode, i segueixo tenint activitat. Faig rentadores, vaig a la biblioteca, llegeixo”

– Hi estàs bé, aquí?

– Sempre estic bé. Ja ho he passat prou malament a molts llocs. Els meus pares eren republicans, van perdre la guerra, van aguantar tant com van poder aquí a Espanya i després van marxar a Uruguai, “la Suïssa d’Amèrica”, que aleshores era un dels països on hi havia més democràcia. Jo vaig quedar-me a Madrid, amb els meus avis, i més tard hi vaig anar. Els pares provenien de famílies de diners, benestants, no iban con alpargatas. Per això se’n van anar a Uruguai. Allà el meu pare va morir i jo vaig venir a Barcelona. Van matar la meva dona i els meus dos fills, que tenien tres i sis anys, entre altres coses perquè no em van trobar a mi. La meva mare va venir amb mi a Barcelona, també. En aquella època ser jove era delicte, i no exagero. Nosaltres teníem l’espasa de Dàmocles. A l’escola d’Uruguai sabia qui era Rosa Sensat. Aquesta és la diferència d’educar-te en llibertat. Ara tinc dos fills de vint-i-poc anys, però fixa’t –ens diu mentre assenyala la foto dels seus fills, quan eren petits, arrepenjada sobre una prestatgeria–, no en tinc cap foto d’adults, perquè a l’Amèrica Llatina vivíem en la clandestinitat. Aquesta és la meva realitat.

En un minut, sense fer durar massa els silencis i sense que li canviï la cara ens explica el que ha estat, probablement, la història més crua de la seva vida. Ell, que no ens volia explicar res. Això sí, ho fa a mitges. Sempre. Com s’ho fa, per mantenir la compostura? Com s’ho fa, ell que sap tots els detalls de la seva història, per resumir-nos-la d’una forma tan sòbria i natural? És que ha relativitzat la vida i la mort?

Al pis on viu el Juan Jesús cadascú té la seva habitació, la seva tassa i, fins i tot, la seva caixa de menjar. Un grup de gent gran comparteix espai, però manté el seu.

– Jo tinc càncer i altres problemes de la meva edat. A mi la vida em portarà a la tomba, com a tothom. Avui en dia es busca la immortalitat… Això és un disbarat! –s’expressa–. I la societat d’avui és com el càncer, el sistema és injust. L’home és el llop de l’home i la persona que treballa és pobra. La gran contradicció del món capitalista és que ja no se’n pot extreure més, de la riquesa. El 90% dels diners del món va a l’economia especulativa. L’especulació és un fracàs del capitalisme que cal combatre amb una força social organitzada.

– Malgrat el capitalisme, però, també hi ha solidaritat.

“Sempre he rebut i he donat solidaritat. I si ara soc pobre és per la insolidaritat dels governs. De fet, si no formo part dels Iaioflautes o de la Marea Pensionista és per coqueteria”

– Sí, jo crec en la humanitat i la meva part solidària segueix existint. A tot arreu on he estat he participat de la part més progressista de la societat. No puc estar a un lloc i estar al marge del seu procés social. Jo vaig acampar el 15-M. Sempre he rebut i he donat solidaritat. I si ara soc pobre és per la insolidaritat dels governs. De fet, si no formo part dels Iaioflautes o de la Marea Pensionista és per coqueteria. Jo vaig ser a la irrupció de Comissions Obreres. Va ser una fita a la història d’Espanya. Va ser una organització de la gent del treball. Cal que la gent que estigui treballant s’aprengui a organitzar per coses que són molt bàsiques. I tendir cap a la unitat de les lluites, perquè aquest és el mal endèmic de l’esquerra.

El Juan Jesús ha viscut pel progrés de les societats, i això ha fet que quedés fora del sistema, en moltes ocasions. El capitalisme només et dona una opció de vida, i ell no l’ha triat. “El meu objectiu no ha estat mai aconseguir diners, sinó aconseguir persones lliures. Per aconseguir-ho es necessita ben poc; menjar, dormir i tenir un sostre. Per això el sistema m’ha fet pobre. Però jo soc ric, perquè el ric és el que menys necessita”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Cristina Garde

Col·laboradora de LA MIRA

Firma
Foto de perfil

Mar Barberà

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris