Històries

Quan el català s’aprèn per correspondència

Durant el franquisme, des de Barcelona i Reus s’impulsa una nova modalitat per aprendre el català mitjançant trameses per correu postal

per Elena Yeste

Quan el català s’aprèn per correspondència
Prospecte informatiu i d’inscripció al curset elemental per correspondència de l’abril del 1962. (Fotografies del fons de Robert Miralles)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Quina obligació tan meravellosa”, pensa Robert Miralles, de Reus, en llegir la primera circular del curs preparatori per a professors de català que està a punt de començar. La carta, datada de gener de 1961, porta la signatura de Josep Tremoleda, deixeble de l’escriptor i pedagog Joan Triadú: “Per poc que hom conegui la realitat del país sabrà que el desig d’iniciar-se en el coneixement de la nostra llengua topa sovint amb el fet que a la pròpia ciutat, població o al nucli rural corresponent no hi ha ningú preparat per a donar classe o disposat a fer-ho […]. Això ens ha empès a organitzar un curset per correspondència destinat a formar professors de català elemental, i és això també que als qui s’han inscrit els posem una condició, només una, però ineludible: que un cop acabat amb èxit el curset, estiguin fermament disposats a donar classes”.

Per al desenvolupament del curs són necessaris dos llibres de text: el Curs pràctic de gramàtica catalana, de Jeroni Marvà, i Les principals faltes de gramàtica, de Pompeu Fabra. Els exemplars es poden comprar per correu contra reembossament i amb descompte demanant-los a l’Editorial Barcino, ubicada al carrer Portaferrissa, 17, de Barcelona. Al final de la carta es demana als alumnes les seves dades personals, informació sobre els estudis realitzats i en curs i un breu balanç de les possibilitats de l’ensenyament del català al seu lloc de residència. Les respostes s’han d’enviar per correu en els 10 dies immediatament posteriors a la recepció de la carta. Només després d’això es procedeix a l’enviament del programa i les instruccions amb la mecànica del curs. 

“Crec que, a aquell senyor, el vaig esprémer al màxim amb les meves consultes, que vistes ara en la distància semblen puerils però en aquells moments em van ser de molta utilitat”

El febrer del 61, Robert Miralles, de 29 anys, rep la notificació amb l’instructor assignat. Amadeu Roig, de Barcelona, corregirà les seves trameses d’exercicis per correspondència. “El material me l’enviaven per correu; m’enviaven una circular amb uns exercicis, jo havia d’agafar els exercicis i enviar les trameses a l’Amadeu Roig cada 15 dies, i després ell em tornava corregit el que havia fet, senzillament”. Al seu amic Ramon Amigó li assignen com a instructora la Maria Eugènia Dalmau, coautora de la futura gramàtica Signe. “Crec que, a aquell senyor, el vaig esprémer al màxim amb les meves consultes, que vistes ara en la distància semblen puerils però en aquells moments em van ser de molta utilitat”, explica Miralles en el seu opuscle sobre l’ensenyament del català per correspondència a Reus i des de Reus, del 1961 al 1966. “Vam fer un curset per correspondència de 10 o 12 capítols amb els punts més importants del català. En Ramon Amigó ja tenia una base perquè havia sigut alumne de la Teresa Miquel, tots estaven relacionats amb la senyoreta Miquel menys jo. L’únic que no havia sigut alumne seu era jo”, comenta en una conversa amb LA MIRA. “La impressió de llavors era que, clar, ens trobàvem que hi havia molta gent que parlava català però no el sabia escriure, no hi havia mestres de català, els que hi havia tenien el títol del temps de Fabra: la senyoreta Teresa Miquel, la Maria Vallverdú… En canvi, hi havia molta gent que el volia aprendre”, expressa. “Jo sóc mestre nacional. I ho vam fer tot en castellà”. Miralles va aprendre el català llegint, de fet es defineix com un autodidacta del català. “Vaig mirar la gramàtica catalana de Josep Miracle, el curs pràctic de català de Jeroni Marvà, la gramàtica i les converses filològiques de Fabra, diccionaris de barbarismes… I amb tot això em vaig anar ensinistrant”, apunta. Miralles, que dirigia l’Esbart Montserrat del Centre de Lectura de Reus, entra en contacte amb un grup de professors que havien començat a organitzar classes clandestines de català en centres culturals i recreatius de Barcelona, a través de Joan Comas Vicens, director de l’esbart Montserrat de la Institució Folklòrica Montserrat de Barcelona. Entre ells, hi havia Josep Tremoleda. És així com es coneixen.

Trobada familiar el 1962 a can Ramon Amigó. Josep Tremoleda, a l’esquerra; Robert Miralles, a la dreta.

La primera inscripció al curset de català

Després del curs preparatori, el 7 i 8 d’octubre del 61 es convoca el primer examen de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), per a aspirants de fora de Barcelona que volen obtenir el certificat de grau elemental de català. Amigó i Miralles s’examinen al Cercle Sardanista de la plaça del Pi, junt amb Maria Carme Barceló, de Bellmunt, i les germanes Eulàlia i Maria Pallach, de Tarragona. Aquell dia a l’església de la plaça del Pi s’oficia un enterrament. “Aquí a baix fan un enterrament i aquí a dalt celebrem un naixement”, diu Joan Triadú. “Me’n recordo molt d’això. L’únic que recordo d’aquest examen és la frase de Triadú; és d’aquestes coses que te’n recordes tota la vida”, explica Maria Pallach, que aleshores tenia 21 anys, a LA MIRA. “El meu record és que massa gent no érem, tothom molt convençut, això sí… Vaig fer l’examen i vaig aprovar”, evoca Pallach.

“Es donaran lliçons de català en diverses ciutats de Catalunya, però, sobretot, a cadascuna d’aquestes ciutats s’iniciaran també cursets per correspondència per a tots aquells que resideixin en pobles on no es pugui establir una classe de viva veu”

A mitjans d’octubre del 61 i seguint les instruccions de Tremoleda, Miralles i Amigó, que no recorden amb exactitud si es van conèixer el dia de l’examen o abans, comencen a treballar conjuntament per impulsar un curs per correspondència que ha de començar a funcionar des de Barcelona. Miralles i Amigó en redacten la primera carta informativa. Adreçada a una trentena de rectors de la comarca i altres particulars, la circular detalla que “es donaran lliçons de català en diverses ciutats de Catalunya però, sobretot, a cadascuna d’aquestes ciutats s’iniciaran també cursets per correspondència per a tots aquells que resideixin en pobles on no es pugui establir una classe de viva veu”. Per això se’ls demana col·laboració “en el sentit d’informar a tots els nois i noies que s’interessen en aprendre la llengua, o que vós aconseguíssiu de fer-hi interessar, de l’ocasió que tenen ara de realitzar-ho gratuïtament”. La primera inscripció és de mossèn Julià Garcia, vicari de Montroig, i a principis de novembre ja tenen 20 inscrits. Maria Carme Barceló i Eulàlia Pallach participen activament en la campanya del curs per correspondència, i en tres o quatre mesos obtenen 25 inscripcions majoritàriament a Falset i 11 més sobretot de gent de Pira.

Primera carta informativa enviada a una trentena de rectors i particulars el 1961 per captar alumnes per al curset de català per correspondència.

Mentre això passa s’està confeccionant un nou llibre, la gramàtica Signe, sobre la qual pivotarà tota l’acció del curs de català per correspondència. Tremoleda manté una intensa activitat epistolar amb Miralles durant els anys 1961, 1962 i 1963 per organitzar el curs i després més esporàdicament. A més de cartejar-se, celebren diferents trobades amb les respectives famílies i la d’Amigó. “En aquells moments jo actuava clandestinament com a secretari coordinador del nostre grup, en no estar emparats en cap entitat, de la mateixa manera que a Barcelona els devia passar igual, ja que tota la correspondència la generava el Josep Tremoleda Roca, carrer de la Vall d’Hebron, 50”, concreta Miralles en el seu opuscle. Tremoleda li envia un guió amb les 25 lliçons que tindrà Signe. Miralles li explica que Amigó i ell han començat a fer cursos orals en quatre entitats diferents, i que han escrit a molta gent per oferir-los el curset de català per correspondència. Miralles comença a preparar amb la seva portàtil Olivetti Studio 44 la circular que s’enviarà a tots els alumnes de Catalunya interessats en el curs per correspondència. “Amb tot això ens vam anar avançant sense el llibre encara”, observa Miralles. La circular diu així: “Per correu se us trametrà un exemplar del llibre Signe, del qual, ordenadament, estudiareu a fons una lliçó i tot seguit en resoldreu els exercicis. A fi i efecte d’aconseguir una regularitat en les trameses, quan tingueu fets els exercicis corresponents a la lliçó primera, trameteu-los al vostre instructor, i sense esperar que us els retorni corregits, poseu-vos a estudiar el segon tema i així successivament. L’ideal fóra resoldre una lliçó cada 15 dies”. El cost del curset és de 100 pessetes: la meitat es paga en rebre l’exemplar de Signe contra reembossament, i l’altra meitat per gir postal a favor del professor. Barcelona aprova el contingut de la circular, signada per l’Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear, i l’envia a ciclostilar. A partir de novembre del 62, les missives del curs per correspondència que s’envien als alumnes les signen Òmnium Cultural i, en nom de la JAEC, Joan Triadú. 

Primera circular que s’adreçava als alumnes per iniciar el curset de català per correu, febrer de 1962.

La distribució de ‘Signe’

“Esperem el llibre i els exercicis amb veritable fal·lera”, escriu Miralles a Tremoleda el gener del 62. I el llibre arriba. “La primera tramesa del llibre Signe, que tant esperàvem, es va rebre a casa meva en data molt aproximada, entre el 15 i 22 de febrer de 1962”, referencia Miralles. En total, Miralles rep un total de 193 exemplars en diferents tandes, que queden distribuïts així: Robert Miralles, 68; Ramon Amigó, 38; Eulàlia Pallach, 20 i Maria Pallach, 20; Maria Vallverdú, 13; Teresa Miquel i Teresa Vallverdú, 10; Maria Carme Barceló i Mercè Totosaus, 7. “A casa meva teníem una habitació plena de llibres: t’imagines una habitació plena de Signes?”, expressa. “Físicament els llibres dormien a casa meva, al barri Fortuny de Reus. Els primers exemplars van passar tots per casa meva. Jo era l’organitzador, l’encarregat de tots els llibres, el que feia la liquidació de tots els que s’havien venut, i el que els repartia als alumnes. Sóc el que en puc parlar amb més intensitat. També els repartia als professors, i els professors ho repartien als seus alumnes, als que tenien directament a Reus, perquè per als cursos orals sempre es feia servir aquest llibre. Hi havia totes les variants possibles però el repartidor dels llibres era jo”, revela Miralles a LA MIRA.

El primer curset elemental de català per correspondència comença a Reus i comarca l’1 de març de 1962, sense esperar el toc d’arrencada de Barcelona i tot i no disposar encara del solucionari dels exercicis. El curs en l’àmbit nacional s’inicia l’abril de 1962, moment en què apareix també el prospecte de propaganda per inscriure’s-hi. Per tant, “la crida de Reus va ser la primera”, destaca la filòloga Agnès Toda en un article sobre l’ensenyament del català a Reus durant el franquisme publicat a Llengua Nacional, 98. Maria Pallach, que s’havia format a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona entre 1957-1960, i que llavors era bibliotecària a Vilafranca del Penedès, assumeix 20 alumnes. La seva germana Eulàlia Pallach, mestra a la Torre de Fontaubella, Robert Miralles i Maria Carme Barceló, n’assumeixen 15, i Maria Vallverdú, 10. Amb 94 alumnes repartits inicialment entre aquests sis instructors, el grup s’amplia amb la incorporació de tres professores titulades per Fabra: Teresa Miquel, Mercè Totosaus i Teresa Vallverdú. “Estic molt content de saber que mestres de la generació Fabra vulguin treballar amb nosaltres. Els has de dir, però, que no s’enfadin –a les nostres classes no hi ha més altra cosa que desig de treballar, i els aspectes jeràrquics resten ben al marge– i sobretot que tinguin en compte que són les primeres persones d’aquella generació que s’incorporen a la nostra feina […]. Digues a les mestres de Reus que us estem molt agraïts del seu oferiment de treballar plegats i que farem ús de la seva decisió i de la seva experiència. Tant de bo tots els deixebles del gran mestre Fabra prenguessin una decisió semblant”, admet un jove Josep Tremoleda, que aleshores tenia 29 anys, en una carta a Robert Miralles del 18 d’abril del 62.

“La millor prova que a Reus érem els capdavanters del curset per correspondència iniciat a tot Catalunya és que dels mil exemplars editats de ‘Signe’, se n’havien venut 300 a la nostra zona d’influència”

El mes de desembre del 62 s’exhaureixen els 1.000 primers exemplars de Signe. Entre els venuts des de Reus, més els tramesos des de Barcelona directament als alumnes del curs per correspondència, que el juny del 62 ja eren 127, “vam crear a la nostra comarca un moviment de distribució de Signe de més de 300 exemplars”, recull Miralles en el seu opuscle. “La millor prova que a Reus érem els capdavanters del curset per correspondència iniciat a tot Catalunya és que dels 1.000 exemplars editats de Signe, se n’havien venut 300 a la nostra zona d’influència”, corrobora. La segona edició de Signe arriba l’octubre del 63, però explica Miralles que tot i que el segueixen utilitzant per als cursets per correspondència, ja no en reparteixen més des de Reus: “A partir, doncs, que Barcelona agafa el control general, ja va repartint l’alumnat, així com també la distribució dels llibres a tothom. Això passa aproximadament a partir del segon semestre de 1962, en què va quedant tot ja centralitzat”. Els alumnes provenen de fins a 30 localitats diferents, principalment Falset, Riudoms, Reus, Montblanc, Pira, Tortosa, Jesús, Tarragona, les Borges del Camp, entre altres, però també de comarques veïnes i indrets més allunyats com poden ser Barcelona, Centelles, Manlleu, Manresa, Sitges o Vilafranca del Penedès. “Hi ha una voluntat d’anar eixamplant-se, de som poquets que comencen a fer classes de català per correspondència però cada vegada ens estenem més. En definitiva, el que es pretén és que la gent conegui el català, que és una llengua que està perseguida, i que no per això la gent es vol quedar de braços plegats i ja està”, comenta Agnès Toda a LA MIRA.

Primera pàgina de la primera tramesa de 1966 del Fòrum Joventut.

L’encàrrec de Triadú i les trameses del Fòrum Joventut

Amigó i Miralles es tornen a examinar de català a Barcelona per aspirar al nivell de professor de grau mitjà l’octubre del 62. En aquesta ocasió, la prova es fa al Palau Dalmases, seu d’Òmnium Cultural. El 2 desembre del 63, Òmnium és clausurat i no es torna a obrir fins quatre anys més tard. Robert Miralles comenta, no obstant això, que el tancament d’Òmnium, “pel que fa al nostre treball de grup amb els cursets de català per correspondència, no ens va afectar ni destorbar en res. Nosaltres, a Reus, vam seguir treballant normalment sense cap mena d’aturada”. Cap al mes de maig del 64, com explica Ramon Amigó en el llibre L’ensenyança de la llengua catalana, des de Reus, sota el franquisme, “Òmnium Cultural continuava clausurat i la por no havia desaparegut que un dia la persecució de la catalanitat afectés el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis”, sota el qual s’aixoplugava Òmnium, amb un nou local al Passeig de Gràcia, 42 de Barcelona. “Aquesta amenaça latent devia fer pensar en la conveniència que algú de fora de Barcelona organitzés un altre curs per correspondència, independent del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, que actués amb absoluta autonomia”, assenyala Amigó.

“Calia una secretaria i que la secretaria tingués un domicili al qual es poguessin adreçar les inscripcions per correu. Però aquest domicili no podia ésser el de cap entitat establerta perquè hi havia el perill que, a causa dels cursos, aquella entitat fos malvista per les autoritats i que en rebés sancions”

“Era preferible, doncs, que ens ignoréssim. Així, si un tenia la mala sort d’ésser abatut, quedaria l’altre, que podria anar funcionant. A aquest fi, convenia que no quedessin lligams visibles, no fos cas que un escorcoll a casa de l’un posés a l’abast dels escorcolladors un cap de fil que conduís a casa de l’altre”, reconeix. “Calia una secretaria i que la secretaria tingués un domicili al qual es poguessin adreçar les inscripcions per correu. Però aquest domicili no podia ésser el de cap entitat establerta perquè hi havia el perill que, a causa dels cursos, aquella entitat fos malvista per les autoritats i que en rebés sancions”, d’aquí que la solució que es va trobar va ser domiciliar els cursos de català al Fòrum Joventut, que mossèn Andreu Tomàs Àvila havia creat a l’església priorial de Sant Pere, a Reus. Així neix la Secció d’Estudis del Fòrum Joventut, que des de 1965, com admet Amigó, “va funcionar com una delegació del Seminari d’Ensenyament de Català de la DEC, però això no es manifestava enlloc, perquè la prudència recomanava la màxima discreció”.

Des del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, Joan Triadú es posa en contacte amb el grup de Reus per fer-los l’encàrrec de pensar i elaborar una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pugui utilitzar en la modalitat per correspondència. Acte seguit, Miralles, Amigó i Teresa Miquel es reuneixen a casa de la professora per començar a treballar-hi. A principis d’abril del 65, el grup ja ha dilucidat un primer esquema de continguts de les lliçons. La senyoreta Miquel s’ocuparà de redactar la part gramatical i plantejar els exercicis a fer. Amigó i Miralles posaran els esforços a desenvolupar els exercicis plantejats i a triar i copiar textos literaris, ja que al final de cada tramesa s’hi ha d’incloure un fragment de prosa literària. Aquell any, durant el procés d’elaboració de la nova gramàtica, es cartegen sovint amb Joan Triadú, amb qui es reuneixen almenys en dues ocasions a Reus i també a Vilafranca del Penedès per concretar detalls. Miralles col·labora en les tres primeres lliçons, fins al primer trimestre del 66. Amigó i Miquel continuen la tasca. “Ens trobàvem sovint –almenys un vespre per setmana, en algunes temporades– per comentar la feina de cadascú, proposar esmenes, incorporacions, supressions. Van ésser unes sessions altament alliçonadores”, confessa Amigó. Les trameses són supervisades per l’editor Jaume Vallcorba i el professor i estudiós de la llengua Manuel Miquel. “No van deixar passar res per alt, ni una coma. I val a dir que no sempre es va estar d’acord en totes les modificacions que ens proposaven”, puntualitza. Perquè, com diu Amigó: “Treballàvem per un ideal que ens era comú i tots quatre volíem que l’obra arribés al màxim de perfecta a les mans d’aquells que se’n volguessin servir”.

Pàgina 17 de la vuitena tramesa del curs de català per correspondència del Fòrum Joventut.
El cost del curs és de 300 pessetes, i cada cop que l’alumne envia una tramesa a corregir al seu instructor ha d’afegir un sobre franquejat perquè el professor no hagi de sufragar les despeses

“Eren 26 trameses, un bloc d’unes 100 pàgines escrites a màquina per una cara, en folis d’un tamany més gran que un DIN A4”, descriu Miralles. El cost del curs és de 300 pessetes, i cada cop que l’alumne envia una tramesa a corregir al seu instructor ha d’afegir un sobre franquejat perquè el professor no hagi de sufragar les despeses. Des d’abril del 66, quan es produeix la primera inscripció al curs, fins al 1975, s’inscriuen 387 persones. 118 són mestres (84 dones i 34 homes). El nucli inicial d’instructors, amb 34 inscrits el primer curs, l’integren 10 professors: Teresa Miquel, Ramon Amigó, Mercè Totosaus, Elena Forniés, Robert Miralles i Joan Prats, de Reus; Gabriel Bas, de Barcelona, en aquells moments resident a Tarragona; Josefina Cardó, de Valls; Pau Llabrés, mallorquí a l’Arboç del Penedès, i Josep Sànchez, d’Alforja. “Se’n va fer molta, de tasca, i a més a més per tots els pobles… Jo penso que sí, es va fer molta feina. Tot això ho fèiem gratia et amore”, comenta Maria Pallach, a la vegada que recorda les classes de català que feia a casa de la senyoreta Miquel en els anys 1974-76. Encara en conserva les llibretes amb els apunts. “Jo seia en un costat de la taula, ella a l’altre, que rigorosa era... Dels pronoms febles, no n’he sabut mai tant com en l’època que vaig anar amb la senyoreta Miquel. Com en sabia aquella dona! Era un pou de ciència”, testimonia. Treballadors incansables, van defensar el català en temps difícils. De la seva determinació en va sorgir un moviment. Coordinats territorialment, van aconseguir impulsar l’aprenentatge del català per correu i de viva veu, també. Ho feien perquè hi creien. Per compromís. Per assegurar el futur de la llengua.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.