Històries

Lluitadors d’idees que no moren

Hi ha altres avis, padrins, iaios... Són els Iaioflautes, la Marea Pensionista, Avis i Àvies per la Llibertat i la plataforma promotora de la Renda Garantida. Són la gent gran que lluita per un altre futur, per guarir la ferida col·lectiva

per Cristina Garde, Judit Domènech, Mar Barberà

Lluitadors d’idees que no moren
Sempre a punt els Avis i Àvies de Reus omplen el Mercadal de groc per demanar la llibertat dels presos polítics. (Fotografia de Jordi Borràs)

“Al somni veig moltes dones ajagudes sobre uns matalassos a terra i jo jugo per entremig i corro. Hi ha molt de soroll. I baixo per unes escales. Vaig a parar a un pati, que té un pou al centre, i unes dones donen voltes al meu voltant”. A l’Antonia se li perd la mirada quan ho diu.

Amb la humitat d’aquella casa somniada encara aferrada als ossos, ella, que aleshores té set anys, es lleva al llit que comparteix amb la tieta, al convent de San Bernardo, a Alcalá de Henares. Fa poc temps que ha acabat la Guerra Civil i el somni se li repeteix nit rere nit. Mentre espera la mare, que ha de venir de veure el pare a la presó, repassa a través de la finestra cada maó de l’edifici de parets gruixudes que té just al davant i es pregunta per què ho somnia. No troba resposta.

No, hija. No lo sueñas –li respon la mare, que està sorpresa de la nitidesa amb què li ha narrat cada detall. –Tú has estado allí. Hasta los tres años viviste en una cárcel.

L’Antonia Jover, que ara té 79 anys, ha aconseguit, amb la veu ronca, imposar un silenci còmplice a les seves companyes, la Inés Rodrigo i l’Àngels Tarjuelo, de 70 i 71 anys respectivament, que fins fa una estona no paraven de fer broma a la sala on les hem reunit per entrevistar-les.

La magnitud de la ferida col·lectiva, la societat catalana, no l’ha percebut fins que no ha vist la gent gran sortir al carrer

– Si tinc records és perquè no me’ls han deixat perdre –explica aquesta filla de republicans, que duu a la solapa de la camisa el pin de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. Els seus pares van ser tancats a la presó per pertànyer a les joventuts socialistes.

Davant les retallades de drets civils i polítics, a la nostra societat també li costa trobar respostes. Durant els darrers anys la societat catalana ha patit la crisi econòmica, les tisorades a la sanitat i a l’educació, la bombolla de l’habitatge, la inestabilitat en els llocs de treball i les pensions congelades. I, enmig, la lluita per la independència, que ha posat en evidència les costures mal cosides del règim del 78. Però la magnitud de la ferida col·lectiva, la societat catalana, no l’ha percebut fins que no ha vist la gent gran sortir al carrer.

Gent gran com l’Antonia, la Inés i l’Àngels, que són del col·lectiu Iaioflautes, nascut el 2011, a recer del 15-M. I, com elles, molts altres a la Marea Pensionista (2013), a la ILP per la Renda Garantida i a Avis i Àvies de Reus (2017). Tots intenten posar nom a allò que no s’ha dit de la Transició, del sistema capitalista i de la democràcia. Ells, que no són pocs. Les persones més grans de 60 anys representen el 24,5% de la població catalana (Idescat, 2018). Sumen 1.843.994 persones. “El pacte del silenci ha fet molt de mal”, etziba l’Antonia. Després que la mare li expliqués la veritat que les va dur a totes dues a la presó, ja no va tornar a tenir aquell somni.

La Inés Rodrigo, l’Antònia Jover i l’Àngels Tarjuelo reunides al banc de les idees expliquen com organitzen el Cor dels Iaioflautes. (Fotografia de Sira Esclasans)

L’‘okupació’ de les armilles fluorescents

Els Mossos i els corresponsals de la premsa estrangera no saben si somien o no. Més d’un centenar de iaios i iaies amb armilles fluorescents okupen la Borsa de Barcelona. És 21 de setembre del 2012. Vells i rebels, bloquegen l’entrada i es passegen per l’interior entre pantalles on fan pampallugues els números de l’especulació. Avis i yuppies es confonen en una dansa frenètica. Americanes i corbates es belluguen desconcertades en el seu propi espai; les armilles, en canvi, es mouen com a casa. “¡Manos arriba, esto es un atraco! ¡Manos arriba, esto es un atraco!”, “¡La bolsa o la vida!, ¡La bolsa o la vida!”. Les imatges comencen a circular, a fer-se virals. Vells i rebels, han vençut, momentàniament, el poder.

No són pocs. Les persones més grans de 60 anys representen el 24,5% de la població catalana

– Ens van voler identificar. Alguns asseguts als esglaons, d’altres dempeus. “D’aquí no ens movem. Som els Iaioflautes i amb aquesta informació ja en teniu prou”, els hi vam dir als antidisturbis. I el caporal que truca a un superior. Hi va haver una confrontació fins que vam dir que marxàvem. Gent molt gran amb problemes de mobilitat asseguts a terra. Imagina't! Els hi deien als Mossos: “Sisplau, pots ajudar-me a aixecar?” I els Mossos, allà, ajudant les iaies –així ho recorda l’Àngels, i les tres companyes esclaten a riure. “La lluita és alegre”, diu l’Antonia.

– Hi havia corresponsals que ens deien que no havien vist mai com deixaven marxar sense identificar algú que havia okupat més de deu minuts un espai tan important com aquest –afegeix l’Antonia.

–Nosaltres, en aquell moment, ja ho havíem okupat tot. Mitjans de comunicació, hospitals, bancs… però el dia de la Borsa vam tocar tots els poders. Amb poc temps, el Partit Popular va aprovar la Llei mordassa, que diu que no es poden ocupar llocs públics. Això, en part, anava per nosaltres. Si no fos per aquesta llei, hauríem tornat a començar la ronda d’okupacions. Hi ha coses que ara no podem fer.

Sis anys després de l’okupació de la Borsa, l’Antonia, la Inés i l’Àngels, les ‘iaioflautes’, se sumen a la concentració de la Marea Pensionista

Sis anys després de l’okupació de la Borsa, l’Antonia, la Inés i l’Àngels, les iaioflautes, se sumen a la concentració que la Marea Pensionista ha organitzat a la plaça de la Universitat de Barcelona. Elles participen de moltes lluites, perquè les lluites es fan en xarxa. El dia que les entrevistem, però, no les tenen totes, de poder anar a la concentració, perquè potser la desconvoquen. El PSOE, ara al capdavant del govern, ha aconseguit arrencar un pacte per equiparar les pensions al mateix nivell que l’IPC i això pot fer abandonar les protestes.

“¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!”, criden a l’uníson unes 300 persones grans. Enmig del batibull, el Domiciano Sandoval, portaveu de la Marea Pensionista, agafa el micròfon i s’enfila al banc de pedra on fa mitja hora els skaters feien ollies i grabs a l’aire. “Ens han fet creure que és un acord definitiu, però és mentida! ¡Nos la meten con vaselina! Ara el govern ha fet recomanacions i les portaran al Congrés per aprovar. O no! Si no ens les rebaixen, és perquè saben que hi hauria una revolta social. Ens comencen a tenir por!”, arenga el Domiciano.

El Domiciano Sandoval, portaveu de la Marea Pensionista, agafa el micròfon i es fa seva la plaça de la Universitat de Barcelona. ‘Ens comencen a tenir por!’, exclama. (Fotografia de Sira Esclasans)

Un cop acabats els discursos improvisats dels més atrevits, avis i àvies comencen a donar voltes a la plaça. Unes voltes que, possiblement, a l’Antònia li recorden les dones de la presó d’Alcalá que giraven entorn seu, al pati, quan era petita. Les concentracions, ells, se les fan a mida. Alguns tenen la mobilitat reduïda i és per això que les marxes llargues no els hi van.

Esto lo llevas en la sangre. De vegades estic tan cansat que penso que ho he de deixar tres o quatre mesos, però no puc. Sempre hi ha algú que em diu que per què no li dono un cop de mà i em torno a implicar. A més, un és un i les seves circumstàncies... –reconeix en Domiciano, que somriu per sota el nas.

A la plaça també saludem a Diosdado Toledano, portaveu dels promotors de la ILP per la Renda Garantida de Ciutadania. Coneix bé al Domiciano i admet que ell tampoc sabria viure sense lluitar. “No dubto de si he d’implicar-me en les causes socials o no. Simplement em surt de forma natural –afirma contundent, però esquivant la mirada per timidesa–. Si volem una societat millor, no és només per un bé propi, sinó pel bé de tots”. De vegades, no sabem si qui ens parla és el Diosdado o el Domiciano, perquè tots dos s’assemblen, en el nom, en el físic i en l’esperit rebel. Vells i rebels.

Les concentracions, ells, se les fan a mida. Alguns tenen la mobilitat reduïda, i és per això que les marxes llargues no els hi van

– Fa uns anys em vaig comprar una caseta a Sant Joan de Mediona. Allà hi tinc plantats quatre tomàquets, quatre mongetes… Jo vaig allà i m’oblido del món. Li he dit a la meva dona que potser el dijous marxem perquè em vull escapar. Estic saturat. I, a més… el divendres tinc una xerrada allà! –se li escapa al Domiciano.

– Intenta desconnectar i es munta una xerrada? –li demanem amb sorna.

– Sí, però és que… la informació no només la pots donar a les ciutats. I si tens la possibilitat... jo no desaprofito una oportunitat!

– I què li aporta la lluita?

¡Una satisfacción! I aprenc moltíssim. Mantinc les neurones despertes, para que no se me emboten. I, sobretot, em miro al mirall cada matí i em dic: “Todavía soy yo” –i s’emociona; fa una pausa–. Encara que de vegades hagi de posar diners de la meva butxaca... La meva dona em diu: “Te vas a Santiago. Billetes, comidas, albergue, ¿quién lo paga todo eso?”. “¡Bah! No te preocupes, que eso lo paga la Marea”, li dic jo, però si ho sabés... Fas 50 cartells i si et costen sis euros, sis euros que pagues. A les concentracions que fem posem una caixa perquè la gent faci donacions, perquè, si no, no podríem mantenir-nos.

Combatre la injustícia, vèncer la por

Aquests avis no s’aturen malgrat que de vegades els envaeix la por. “És clar que tens por”, ens confessa el Diosdado. “Fins i tot ser conscient de la por és important per ser responsable i protegir-se. Quan era jove i lluitava en la clandestinitat, a Barcelona, evitava els seguiments policials canviant constantment de direcció. Has d’establir mecanismes. Sents una por racional, és a dir, t’adones que hi ha un perill. I aquest perill no era que em detinguessin, sinó que caiguessin els altres”, afegeix.

D’aventures clandestines no n’hi han faltat. Hi ha, primer, les batalles sindicals, en les que organitza els treballadors; i hi ha, després, la persecució policial, que el durà a amagar-se als tallers subterranis de la fàbrica on treballava; i hi ha, al final, la detenció en un bosc als afores de Sant Boi de Llobregat. Acabarà a la presó Model durant una setmana. I, en sortir, directe al servei militar.

Allà tampoc es quedarà de braços plegats. Organitzarà els comitès de soldats i, de nou, intentaran detenir-lo. Aquest cop, però, davant la possibilitat d’acabar definitivament entre reixes, fuig, deserta i viu, amagat, durant un any a Barcelona. Quan s’adona que és un perill per als seus companys, marxa a l’exili a França.

El portaveu de la ILP per a la Renda Garantida de Ciutadania, Diosdado Toledano, dona suport a les protestes a favor de l’increment de les pensions. (Fotografia de Sira Esclasans)

Més endavant, en plena Transició, tornarà a Barcelona, on s’implicarà de nou en la lluita sindical, aquest cop des de la SEAT. Decepció rere decepció, veurà com els grans sindicats de què havia format part es venen els seus principis al poder polític. El 2005 és acomiadat amb un ERO que expulsarà desenes de treballadors. Desenganyat i jubilat, el maig del 2011 serà una dels milers de persones que ompliran les places per construir una alternativa social i política. Acabarà impulsant la ILP per la Renda Garantida de Ciutadania.

Si malgrat tots aquests obstacles, el Diosdado persevera contra les injustícies, no és només perquè ho porti a la sang, sinó perquè ho ha begut des de la infància. “El meu besavi va ser un dels fundadors del partit socialista i de la UGT. Al meu avi el van portar a presó amb condemna de mort. I el meu pare, quan va venir a Barcelona, va començar a treballar en el tèxtil i, cap a la dècada dels 50, es va afiliar a la CNT. El meu pare era un gran lector. Tenia tot de llibres a casa, entre els quals Les mil i una nits, que s’havia editat durant la República, perquè el franquisme ho havia prohibit. He viscut en aquest ambient”.

“És clar que tens por. Fins i tot ser conscient de la por és important per ser responsable i protegir-se”

Ben diferent és el cas del Domiciano, que es rebel·la contra la misèria, la pobresa i l’analfabetisme que va viure de petit. “Tot el que he après ha estat gràcies a l’Enciclopèdia Álvarez i a l’escola de la vida”, diu el Domiciano amb ironia. “La meva mare, pobra, que va morir fa tres mesos amb 104 anys, va tenir set fills, anava a segar el trigo y la cebada y el centeno quan estava embarassada de sis mesos, que quasi donava amb la panxa a terra, i arribava a casa i tenia els fills que creixien així, en escalera, i els hi havia de donar menjar, que no n’hi havia, i a sobre havia d'anar amb un cabàs de roba así de grande i caminar 200 metres fins als safareigs públics, trencar el gel que cobria l’aigua, rentar la roba i tornar a casa. I el meu pare era catòlic, apostòlic i romà, i bastant franquista”.

– I d’on li ha sortit, doncs, la vena activista?

– De petit, vaig estar en dos o tres col·legis religiosos. Les famílies que no tenien, no tenien. Nosaltres érem com els intocables de l’Índia. Ens venien a oferir educació a canvi que féssim tasques a l’escola o, al final, ens ordenéssim capellans. A col·legis religiosos hi vam anar pràcticament tots els germans. Cap de nosaltres es va ordenar sacerdot o monja. Jo, d'allà, en vaig sortir com en vaig sortir... perquè potser el que vaig veure van ser coses que no em van convèncer, però sempre he estat molt implicat en la defensa dels indefensos.

“Aquella ràbia em va anar a més. La rebel·lia la portava a dins i necessitava que aflorés. El 15-M em va destapar”

La família de l’Àngels tampoc tenia una tradició combativa. “He crescut amb por de no poder dir el que pensava. La meva família era una d’aquestes de ‘no parlis, no diguis, no t’hi fiquis, pel que pugui passar’. Amb 22 anys vaig venir a Barcelona i de seguida em vaig casar i vaig tenir fills. Sovint anàvem a Valladolid, perquè el meu marit treballava allà, i vaig començar a sentir converses en contra de Catalunya. Entre bromes, et clavaven unes punyalades que sorties d’allà amb un nus al cor. Tornava plorant moltes vegades –se li neguen els ulls i li tremola la veu–. Aquella ràbia em va anar a més. La rebel·lia la portava a dins i necessitava que aflorés. El 15-M em va destapar”.

161 mocadors grocs i una taca d’oli

Precisament la llibertat del poble català i dels presos polítics és el motiu que uneix als Avis i Àvies per la Llibertat “cada dia del món”. Són tres quarts de 12 del migdia i 161 persones i 161 mocadors grocs comencen a desfilar per la plaça del Mercadal de Reus. Fan tres tombs i canten Els Segadors davant de l’ajuntament de la capital del Baix Camp. Ho fan des del 7 de novembre del 2017, quatre dies després que els polítics catalans entressin a presó. I no ho han deixat de fer. Al contrari, han sumat adeptes.

“El primer dia érem 16 persones i ara ja ho veus!”, exclama la Roser Pesso, que forma part d’aquest grup des del principi. “Un dia vam arribar a ser més de 500”, reconeix la Pepita Roig, una “RTV” (Reus de Tota la Vida), nascuda fa 60 anys. “Avis per la llibertat ve de les Àvies de la Plaza de Mayo, a l’Argentina, perquè elles també demanaven la llibertat, com nosaltres”, afegeix. I deixa la cigarreta al cendrer de la taula on ens convida a seure i a fer el cafè.

La Pepita Roig, membre d’Avis i Àvies de Reus, explica amb una brillantor especial als ulls que el nom del col·lectiu neix de les Àvies de la Plaza de Mayo, a l’Argentina. (Fotografia de Jordi Borràs)

La constància d’aquest grup de persones grans ha fet que el seu reclam vagi més enllà de la capital de l’avellana i s’hagi estès com una taca d’oli. De fet, així és com han anomenat l’organització que els aplega, La Taca d'Oli, en municipis com Reus –on neix el moviment–, Cambrils, la Selva, Montbrió, Mont-roig, Riudoms, Tarragona, Vila-seca, la Pobla de Mafumet, la Canonja, el Morell, Vilallonga, Tortosa o Vic, entre d'altres.

La constància d'Avis i Àvies de Reus ha fet que el seu reclam vagi més enllà de la capital de l’avellana i s’hagi estès com una taca d’oli

Roig ens explica que cada setmana van a la presó del Catllar, on està reclosa Carme Forcadell. “Organitzem els autocars, venem els tiquets, aquí, al carrer, perquè no tenim local. No parem mai!”, ens adverteix la Roser. A la taula del costat, un senyor de més de 80 anys, canta Els Segadors sense deixar d’endrapar, tremolós, la magdalena. “Mira que vinc cada dia, però veure aquest senyor em posa la pell de gallina”, murmura, amb els ulls humits, la Roser. El Bartolomé Pluma, que és també del col·lectiu, reconeix que des que es manifesten al Mercadal no van tant al metge.

Quin paper té la gent gran en l’activisme? Pluma reivindica que no només és el “de cuidar els néts”. “No som persones passives, al contrari, estem reivindicant la llibertat i penso que això ho hauria de fer tota la societat”, ens diu. Precisament, el politòleg Andreu Paneque considera que la constància en l’activisme perdura sempre que sigui “pur”: “Un exemple clar, per a mi, és la PAH. Hi va haver un esclat en què tothom era de la PAH i tothom vestia de verd i tothom anava a fer escarnis als bancs... i ara? Gairebé ningú no se’n recorda. I de desnonaments n'hi ha cada dia! I perdura un activisme, és clar, però quin?”.

Bartolomé Pluma reivindica que la gent gran no només serveix per “cuidar els néts”. “No som persones passives, al contrari”

Tots ells saben que la lluita és molt llarga i que cal paciència. “Penso que no n’hi ha prou només amb defensar una posició. Has de tenir la força i l’estratègia perquè aquesta s’imposi. Si surts pensant que has de perdre la batalla, malament”, reconeix Diosdado Toledano. “La lluita cal agafar-la amb molta paciència i anar aconseguint, a poquet a poquet, parcel·les de poder. Però a la joventut li manca la paciència i en poc temps tira la tovallola. L'exemple de constància en la lluita de la gent gran és el dels bascos per les pensions”, diu l’Antonia, que està lluny de desistir.

“La gent gran, si s’involucra, ho fa fins al final –ens assegura Paneque– i lligat hi va un sentiment de comunitat, de fraternitat”. Així és com ho explica el Domiciano, de fet, que gairebé s’emprenya quan li demanem quantes hores dedica a la militància. “Ni les compto! Ara mateix m'estan arribant un munt de whatsapp, molts dels quals els hauré de contestar. A la tarda, quan tinc una estona, entro a l'ordinador i consulto el correu. I si vaig pel carrer i sona el telèfon, l'agafo. La meva dona em diu: ‘¡Te voy a coger ese teléfono y te lo voy a tirar, porque estoy más que harta ya!’. Ara tinc el cotxe carregat de pancartes i el megàfon, les taules... i he d'anar a l'associació de veïns a deixar-ho tot”.

Antonia Jover: “La lluita cal agafar-la amb molta paciència i anar aconseguint, a poquet a poquet, parcel·les de poder. Els joves de seguida tiren la tovallola”

El grup i el treball. El treball i el grup. I, al capdavall, molts “mals de cap” sense els quals potser no se sentirien tan vius. “Hi ha moments durs, però sí que puc dir que sempre he dormit feliç de saber que havia fet el que tocava. Aquestes relacions de militància m’aporten molt. Està demostrat que mantenir-se actiu és fonamental per a la salut, és clar”, admet Diosdado, amb un munt de tríptics i papers sota el braç. Aquest esperit és també el que impregna el relat de l’Antonia, la Inés i l’Àngels quan recorden com se’ls van acudir altres accions a fer quan ja havien esgotat tots els llocs a okupar.

– La senyora –l’Àngels assenyala l’Antonia, que s’estarrufa a la cadira amb orgull– va tenir la idea de crear el Cor de Iaioflautes, i nosaltres hi participem. Cada dimarts a l'Ateneu Roig fem els assajos i cantem.

– Som un cor sense ànim de lucre! Actuem només en actes reivindicatius! –salta la Inés.

– En una vaga general em vaig posar a cantar “¡A la huelga, compañeros!” dalt d’un camió, i un noi del 15-M em va dir: “Però que bé que canteu! Per què no feu un CD i el posem a tot volum a les manifestacions?”. El grup dels Iaioflautes es va animar i ens vam ajuntar unes 16 persones i vam començar a cantar. Després de cinc mesos d’assajar, vam actuar en un casal de Terrassa. A l’entrada i a la sortida no anàvem a l’uníson i ens van orientar una miqueta, perquè ens faltava un director...

“La gent gran aporta sentit del treball, de la responsabilitat i voluntat comuna per a una lluita compartida, que crec que, ara, ens manca”

La lluita en comú, ens explica Paneque, els hi ve d’una manera molt ideologitzada d’entendre la societat, que té el seu origen en els ideals comunistes, que molts d’ells contraposen al capitalisme, i s’inspira en el pacificisme, que molts d’ells, també, han vist néixer. A més confien en l’Estat com a institució que els ha de protegir. “Nosaltres, els joves, encarem les injustícies amb la consciència que ja se solucionaran. Ells, en canvi, consideren que no, que hem de prendre-hi part. Fins que no se solucioni, n’estaran preocupats. Per això tota l’estona, per a ells, és un ‘Què s’ha de fer, aquí?’. La gent gran aporta sentit del treball, de la responsabilitat i voluntat comuna per a una lluita compartida, que crec que, ara, ens manca”, ens resumeix Paneque.

L’Àngels Tarjuelo, membre de Iaioflautes, envoltada d’altres avis activistes. Tots vells i rebels. (Fotografia de Sira Esclasans)

L’activisme que ens desperta del somni

I ara? Ara lluiten, els joves? On ha quedat la constància i la determinació? “Els joves no veuen que les coses s’aconsegueixen lluitant, que nada se regala. ¡Eso es terrible, terrible! Crec que tenen assumit que els drets hi són, però, en canvi, el govern està acabant amb la sanitat pública, l’educació pública, amb tot! No s’adonen de com de greu és això. No ara, serà greu d’aquí a 10 o 15 anys. I estic convençut que som nosaltres els que ens hem equivocat. Hem fallat”, es lamenta el Domiciano.

– Però els seus fills l’han vist sempre lluitar, no?

– Sempre m’hi han vist! I jo els dic: “És que no us adoneu que us arribaran els 75 anys i no tindreu un mitjà de vida? Que no ho veieu que si no lluiteu…”. I em tallen: “Papa, deixa de calentarnos el tarro” –diu el Domiciano, encara més resignat.

Una resignació comuna i un sentiment de culpabilitat. Les iaioflautes sembla que l’hagin escoltat, a través d’un foradet, al Domiciano, perquè hi coincideixen plenament. “La joventut no aixeca el cul de la cadira. Si no es torna a lluitar, no es tornaran a aconseguir les millores socials que teníem i que hem perdut. Els hi hem donat tot el que nosaltres no hem tingut a la infantesa”, diu l’Àngels. I la Inés li acaba la frase: “Ens ha faltat que ells ho trobin a faltar. Els joves s’han fet conformistes perquè gaudeixen del benestar i tenen el sostre cobert. No sé per què no ho hem sabut transmetre”.

“L'experiència dels grans se supleix amb la tecnologia. Les màquines milloren la tècnica, que t'ho fa més fàcil, però més buit”

A més, creuen que la tecnologia ha estat un dels grans impediments d’aquest traspàs de coneixement a través de les diferents generacions. “Ha envaït el terreny. L’experiència dels grans se supleix amb la tecnologia”, diu la Inés. “La tecnologia millora la tècnica, que t’ho fa més fàcil, però més buit. La màquina t’ajuda a fer la feina més ràpidament, però a tu et falten els valors que t’ajuden a fer aquesta feina amb un contingut”, li replica l’Àngels, en un joc constant a dues veus per veure qui pot més.

– Es perd el capital humà. I al capitalisme potser ja li va bé això...

– És clar! Per això estem com estem. El capitalisme s’està apoderant del món!

La conversa s’aixeca de to. Són dures, quan s’ho proposen. No ens estranya que, quan van okupar l’edifici de la Borsa, els Mossos no tinguessin valor d’identificar-les. Aquestes àvies i el seu exercici de memòria responsable són un toc d’alerta.

– S’ha de fer net. I tothom qui ha robat que torni els diners –etziba la Inés.

– I les pensions han d’estar blindades a la Constitució! –afegeix l’Antonia.

– És que la Constitució se la passen per l’Arc del Triomf, però allà ja hi diu que tots tenim dret a un habitatge digne, a un salari digne! –s’enfila l’Àngels.

– Has sentit als del PP i Ciutadans? Que són els constitucionalistes... –hi posa cullerada, de nou, l’Antonia.

– Sí, els que no van ni votar-la, ¡no te joroba! –replica l’Àngels.

– Bé –ens dirigeix la paraula l’Antonia, mentre ens mira amb un somriure orgullós– això són les iaioflautes.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Cristina Garde

Col·laboradora de LA MIRA

Firma
Foto de perfil

Mar Barberà

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.