Històries

Infatigables, persistents: les que obren camí

Van néixer en ple franquisme. Han lluitat per trencar les limitacions que imposava la dictadura. Han construït nous espais de llibertats i oportunitats personals i laborals. Són professionals de canviar inèrcies

per Magda Gregori

Infatigables, persistents: les que obren camí
La María José fa el seu camí personal i professional en ple franquisme, quan la major part de les dones estaven predestinades a quedar-se a casa. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Gener de 1946. A Manresa esclata una de les primeres grans vagues de dones de la dictadura franquista. L’escenari: la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra, la més gran de l’Estat espanyol. Les treballadores fa mesos que reclamen millores laborals i un fet acaba fent vessar el got. Van a recollir la setmanada i cobren una jornada menys perquè s’havia celebrat el dia de la liberación: l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la capital del Bages. Malgrat la repressió i la por, les dones organitzen una vaga i, després de dies de lluita, guanyen. Acaben cobrant el dia festiu i un plus de 75 pessetes. Sense aquella espurna, segurament la Lluïsa, la María José i la Neus no haurien participat en les mobilitzacions dels anys 60. Viuran el Maig del 68, els últims anys del dictador i els primers crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Les noves generacions creixeran en un ambient que recollirà la guspira de les obreres de Bertrand i Serra.

Tres anys després de la vaga manresana, el 1949, a Tarragona neix la María José Heras. A la Bisbal d’Empordà, el 1954, la Neus Pellicer. I a Barcelona, el 1956, la Lluïsa García. Són dones que van créixer en ple franquisme, però l’estudi i el treball les ha portat allà on elles han decidit. Incansables, infatigables i resistents. Totes elles comparteixen una ideologia: trencar estereotips, construir, obrir camí. Probablement el que mai havien vist.

La Neus Pellicer, l’equilibri entre la vida professional a Girona i la rural a Foixà, un poble de 300 habitants.

La societat que les va veure néixer no pensava en l’educació de les filles, eren ells qui havien d’estudiar. Les noies només s’havien de preparar per casar-se i tenir cura dels fills. Per això, les nenes havien d’aprendre a cuinar i a cosir. Estaven predestinades socialment i la majoria estudiaven en escoles de monges. Aquest és el cas de la María José, qui va cursar tots els seus estudis al Col·legi Lestonnac de Tarragona, el mateix centre que anys més tard es convertiria en la seva segona casa. Després de passar per la facultat, va tornar a la mateixa escola per exercir de professora d’Educació Física. Un plaça que va ocupar fins que es va jubilar. Com la María José, la Lluïsa també va estudiar en un col·legi de monges alemanyes a Barcelona. Va rebre una educació “molt estricta i religiosa” i no en guarda un bon record: “No era fonamentalista, però s’hi acostava”. En canvi, la Neus considera que va ser més afortunada perquè va tenir unes professores “molt liberals” que sempre van animar-la a seguir estudiant, encara que algunes companyes seves es van limitar a fer l’educació obligatòria i ja no van accedir a estudis superiors.

El 1960, a les facultats de Barcelona hi havia més d’11 mil alumnes, el doble que el 1940

Als anys 50, quan van néixer les tres protagonistes, un 67% de les dones espanyoles només feia estudis de primària. Per tant, solament un 10% d’elles arribava a la universitat. En canvi, a partir dels anys 60 i 70 aquestes xifres van anar evolucionant. El 1969, un 16% de les dones feia estudis de primària, un 32% cursava estudis de secundària, el 27% feia formació no universitària i un 18% accedia a la universitat. De fet, el 1960, a les facultats de Barcelona hi havia més d’11 mil alumnes, el doble que el 1940.

Aquest és el cas de la María José, la Neus i la Lluïsa. Sense pensar-s’ho, totes elles, quan van acabar el batxillerat, van estudiar una carrera. Qui, des del primer moment va tenir molt clara la seva vocació va ser la María José. Els pares no veien amb bons ulls que ella volgués ser professora d’Educació Física perquè havia de desplaçar-se primer fins a la Corunya i després a Madrid. Però, finalment, van cedir. I ella va estudiar el que volia. No va tenir la mateixa sort la Neus. No per culpa dels seus pares, sinó perquè, per unes dècimes, no va poder entrar a fer Medicina. I sense reflexionar-ho gaire, va fer cap a Enginyeria, la carrera de la seva vida. En canvi, la Lluïsa sí que va cursar el que, en un principi, volia fer la Neus. Tot i així no va ser una decisió fàcil. Dubatava entre els estudis de Filosofia i Medicina, però al final es va decantar per una de les dues opcions: “Sempre m’he preguntat molt les coses, he reflexionat, crec que vaig fer Medicina amb una actitud molt concreta”. Potser aquesta manera de veure i entendre la vida va determinar la seva especialitat: Psiquiatria.

Eren estudiants dins de l’aula, però també ciutadanes cada cop més polititzades quan trepitjaven el carrer. El Maig del 68 va marcar l’imaginari de la seva generació. Era moment de qüestionar-ho tot. I el que comença a París, arriba també a la Catalunya d’un general Franco que comença a trontollar. Aquella revolució cultural va obligar l’estat francès a assumir algunes reformes socials i institucionals. Per això, la repressió es va radicalitzar en territori català. La Lluïsa explica que aquells van ser uns anys de “patiment i por” i agraeix molt la feina que van fer algunes companyes, cinc o sis anys més grans que ella, per superar barreres i implicar-se en manifestacions i reivindicacions. “Nosaltres hem seguit empenyent, però elles ens van ajudar a descobrir espais que no havíem vist mai oberts”, assegura. La Neus també reconeix que la universitat li va despertar nous interessos, però considera que la seva joventut és plena de dubtes: “Jo recordo haver anat a les manifestacions contra els grisos i, després, a favor de la llibertat d’expressió. Però els inputs de fora, de vegades, eren diferents als de casa. Per tant, no era fàcil construir la teva idea de les coses”.

La mirada d’aquesta metgessa sobre la medicina és femenina. Quan la Lluïsa García comença a exercir de psiquiatra veu que hi ha molts problemes mentals que només afecten les dones i que han estat desatesos.  

Però paral·lelament a la formació d’uns nous horitzons socials i polítics, les nostres protagonistes també van edificar una vida personal i en família. L’any 1975, pocs mesos abans de morir el dictador, la vida de la María José va canviar completament. Amb 26 anys es va casar amb el Javier. Com ella, en aquella dècada van contraure matrimoni un total de 1.205.663 dones. I, també com la María José, unes 241.903 d’elles, van tenir entre tres o quatre fills. Un any després de casar-se va esdevenir mare de la Mireia i després van arribar el Xavier i la Maria del Mar. Això li va canviar la vida, però va lluitar colze a colze amb el seu marit: “Tots dos vam decidir ser pares en el mateix moment. Per tant, no m’ajudava a mi, era mutu”. Així també entén la conciliació la Lluïsa. S’ha casat dues vegades i considera que la seva no ha estat una vida “estàndard”, però diu que ha après de cada situació. Amb la parella amb qui va adoptar la seva filla compaginaven “molt bé” els moments de criança amb la vida professional. “Em vaig estressar molt per poder-ho fer tot, però mai vaig renunciar a res. És una qüestió de coresponsabilitat”, assegura. Per exemplificar-ho, ens recorda una frase de la periodista Soledad Gallego: “L’únic important que tenen els científics i que els manca a les científiques és una esposa”. I ella afegeix: “Qualsevol professional necessita una esposa, algú amb qui compartir les feines de casa o dels fills perquè cadascú segueixi amb la seva vida, sinó quedes totalment atrapada”.

“El meu sogre em deia: ‘Ja tenim diners, no et cal treballar’. Però jo no havia estudiat tants anys per quedar-me a casa, tenia unes perspectives i aspiracions”

La María José i la Lluïsa van compartir la criança amb les seves parelles, però la Neus considera que els seus grans pilars van ser les àvies dels seus dos fills. Quan es va casar se’n va anar a viure a Foixà, un petit poble del Baix Empordà. Un indret que, segons escrivia Josep Pla, era “la delícia recòndita, pura meravella”, però una vila que representava la vida tradicional i de pagès. Va fer cap a la casa pairal i els sogres, al primer moment, no van entendre que ella no es quedés a casa, sinó que cada dia anés a donar classes a la Universitat de Girona. “El meu sogre em deia: ‘Ja tenim diners, no et cal treballar’. Però jo no havia estudiat tants anys per quedar-me a casa, tenia unes perspectives i aspiracions”, explica la Neus. I els sogres ho van acabar entenent. Per això, quan van néixer els seus vailets, la sogra va donar-li un cop demà amb els fills: “Sense la seva ajuda no sé com ho hauria fet. Al juny de 1984 va néixer la meva primera filla, l’Anna, i al mes de setembre començava les classes a la facultat; no existia el permís de maternitat. Sort en vaig tenir d’ella”. Els seus fills ja van néixer en plena transició democràtica a Espanya, quan la natalitat va començar a disminuir. Les millores en la planificació familiar, la possibilitat de divorci i l’augment del nombre de dones amb estudis universitaris i que accedien al mercat laboral va fer caure els naixements. Dels 110.336 que hi havia el 1975, la xifra va situar-se als 60.409 el 1986.

“Sembla que quan parlem de malalties que afecten les dones, t’hagis de formar en sensibilitat, en ser molt simpàtica i en dir moltes vegades gènere, gènere, gènere. I amb això ja en tenim prou? No! T’has de formar en coses que són la base per poder actuar”

En aquells anys, es xifrava la natalitat, però encara no es tenien compte tots els aspectes que afecten la salut de les embarassades. Per això, quan la Lluïsa va aterrar com a psiquiatra a la unitat de maternitat de l’Hospital Clínic de Barcelona es va adonar que la medicina havia “minimitzat i negat” alguns problemes que només afecten les dones. Durant els seus anys d’estudi mai es va adonar que l’objecte de la ciència sempre ha estat l’home, però un dia va veure que calia girar les tornes. “Com a metgessa resident vaig fer la formació estàndard, acadèmica, oficial, però és quan començo a atendre dones embarassades que veig que hi ha coses que no s’estan tractant com caldria fer”, explica. Ho veu molt clar: una de cada deu dones patirà una depressió postpart. Les xifres parlen per si soles. “Per què la comunitat científica no reacciona?”, aquesta és la pregunta que la Lluïsa s’ha fet reiterades vegades. “Sembla que quan parlem de malalties que afecten les dones t’hagis de formar en sensibilitat, en ser molt simpàtica i en dir moltes vegades gènere, gènere, gènere. I amb això ja en tenim prou? No! T’has de formar en coses que són la base per poder actuar. Per posar un exemple: les depressions postpart afecten la salut de la mare, però també la del bebè. No tractar aquests temes no és una barrera, és una desatenció”, afegeix. En veure-ho, va agafar el toro per les banyes i es va posar a treballar. I fins avui, que coordina la Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic i el Programa d’Atenció Integral a les Agressions Sexuals. 

“Em va fer molt feliç el dia que va venir i em va dir: ‘Tinc la menstruació i avui m’he dutxat’. Vaig pensar que alguna cosa havíem aconseguit”

Però el fet natural que no sempre es veu i que, de vegades, genera problemes és la menstruació. La María José ha viscut milers de situacions dins l’aula. Un dels casos que recorda, ara ja amb satisfacció per haver-lo solucionat amb èxit, és el d’una noia que no es dutxava després de les classes d’Educació Física els dies que tenia la regla. Per entendre aquesta situació ens demana que ens situem a finals dels anys 70. La mare i l’àvia li havien dit que no podia posar-se sota la dutxa i la seva alumna ho seguia fil per randa. “Em va costar temps i males cares; no volien veure que allò no tenia cap sentit. Em va fer molt feliç el dia que va venir i em va dir: ‘Tinc la menstruació i avui m’he dutxat’. Vaig pensar que alguna cosa havíem aconseguit”, explica la María José.

“La meva pobra sogra sempre havia anat a missa i la jove no li acompanyava. Això va costar. Però amb els anys va veure que podia ser bona persona sense anar-hi”

La vida avança, els fills volen i els pares de les nostres protagonistes també es fan grans. Això transforma la seva quotidianitat. “Vaig tenir els pares i els sogres al meu càrrec. Això et limita molt. No sempre pots fer el que vols, te n’has de fer responsable. En això sí que em vaig sentir afectada com a dona”, diu la Neus. Malgrat que aquesta situació li va robar hores i espais que hauria dedicat a altres coses, ella sempre busca el costat positiu. Ens explica que gràcies a això avui sap fer rostit. Un amiga de la seva sogra, que l’anava a visitar sovint, un dia li va dir: “Tu no pares mai a casa -com si jo m’hagués de quedar reclusa-, abans no em mori t’ensenyaré a fer rostit, perquè segur que de cuinar no en saps gaire”. La Neus no s’ha passat gaires estones davant dels fogons, però tampoc ha anat a missa, com fa la majoria de gent del poble cada diumenge: “La meva pobra sogra sempre hi havia anat i la jove no li acompanyava. Això va costar. Però amb els anys va veure que podia ser bona persona sense anar a missa”.

Canviar inèrcies no és fàcil. Ni en un poble, ni en un hospital. La Lluïsa assegura que la cultura hospitalària és encara molt masculina. “Es parla del doctor Sànchez i la Míriam. I la Míriam qui és? Doncs la doctora Sànchez. Podem discutir si ens hem de dirigir com a Míriam o Josep, però el que no pot ser és que els tractem de formes diferents. Per què diem els metges i les infermeres? No! Professionals de la infermeria i de la medicina. El llenguatge és sexista”.

“Els homes encara no s’han posat a fer determinades coses, sobretot a casa. Encara hi ha barreres. Elles prioritzen la maternitat, la relació amb els fills, però fent sacrificis laborals”

La Lluïsa sap que les paraules tenen moltes connotacions. Sovint s’ha sentit a dir que és una “feminazi”, però no li molesta. Després de molts anys picant pedra es mostra satisfeta en veure que ara “el feminisme està de moda”, perquè diu que “fa massa dècades que no ho estava”. Tot i així, considera que moltes coses encara no s’han aconseguit. Veu que les companyes de feina més joves tenen les idees molt clares, però que fan renúncies professionals quan tenen fills: “Els homes encara no s’han posat a fer determinades coses, sobretot a casa. Encara hi ha barreres. Elles prioritzen la maternitat, la relació amb els fills, però fent sacrificis laborals”.

I quan els pares no es poden fer càrrec dels fills, els avis esdevenen els àngels de la guarda. La Lluïsa i la Neus encara no tenen nets, però la María José és àvia de tres nenes: la Cèlia, la Clara i la Siena. Li agrada jugar amb elles o ajudar-les a fer els deures. Diu, rient, que mai es deixa de ser mestra. Però, sobretot, li encanta poder xerrar amb elles mentre esmorzen abans d’anar a escola. “Un dia, la més gran, em va dir: ‘El pare i la mare sempre ens fan córrer, no s’asseuen amb nosaltres a parlar’. I jo li vaig respondre: ‘El mateix que fan el pare i la mare ho feien l’avi i l’àvia quan la teva mare i els tiets eren petits. Ells treballen i tenen molta feina”, explica la María José. Després d’una vida intensa, ara té temps per poder conversar amb les netes. I la seva filla, ho farà el dia que sigui àvia? Caldrà conèixer com és la seva generació.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris