La periodista argentina Lucía Benavides ha descobert que l’habitació on dorm i treballa cada dia és també el primer pis on va viure i escriure a Barcelona el Premi Nobel colombià Gabriel García Márquez entre 1967 i 1969, just després de publicar Cien años de soledad i abans que la seva agent literària, la totpoderosa Carme Balcells, li aconseguís el pis del carrer dels Caponata de Sarrià, el seu domicili més conegut a Barcelona i on s’hi estaria més anys. La periodista, convençuda de sentir “presències estranyes, molts dies i moltes nits”, va demanar a una mèdium una sessió d’espiritisme. “Mentre estava aquí –explica– García Márquez es va convertir en un escriptor professional de gran èxit, va arribar pobre com una rata i en pocs mesos va ser l’escriptor més conegut del món. Per això no sé de ningú que fos amic d’ell que conegués aquest pis per dintre, no hi ha ni fotos.” Lucía, que va arribar al pis sense feina i perduda a la ciutat, ara és la corresponsal de la ràdio pública nord-americana NPR a Barcelona, i troba coincidències entre la seva història i la del Gabo. Sabent que l’escriptor colombià creia, i molt, en fantasmes, pensa que potser li vol dir quelcom. “Potser vol que acabi alguna feina que ell no va poder”, diu davant la finestra on, suposa, ell va treballar. Convidats a l’esperitisme, i sabent que la mèdium podria aconseguir algunes respostes, ens demanem què li preguntaríem, avui, al Gabo si finalment s’apareix.

– ¡¿Una mèdium?! –cridem, just quan havia baixat la música.

Fa dringar els gels del gintònic i per damunt de la música massa alta ens crida a cau d’orella: “Visc al mateix apartament que Gabriel García Márquez, és a dir, on va viure un any i mig, entre 1967 i 1969, a Sant Gervasi, quan va arribar a Barcelona.” Ens ho diu amb una accent argentí melós, aquesta rossa de 29 anys que acabem de conèixer una nit de festa amb uns amics. Un d’ells ens somriu: més encara, ens diu, ella dorm a la mateixa habitació on el Gabo escrivia, que és la més lluminosa. “Bé, suposadament, perquè tinc entès que li agradava treballar a les habitacions amb més llum natural, i la que jo estic llogant és la que en té més.” Volem convidar aquesta rossa d’ulls de color avellana que es diu Lucía Benavides i que dorm on escrivia Gabo a mil gintònics i preguntar-li un fotimer de coses (que ara mateix no se’ns acuden), quan encara ho millora. “Estic fent un podcast sobre això perquè treballo per a la ràdio pública nord-americana, i per al podcast vull convidar una mèdium perquè intenti connectar amb ell.”

–¡¿Una mèdium?! –cridem, just quan havia baixat la música.

I encara que la història comença fa tot just uns mesos, quan la primavera arribava a la ciutat, Lucía ho explica com qui repeteix una cosa que ja ha contat mil vegades. Li sembla percebre alguna cosa estranya, per la nit. Objectes que cauen. Ombres intuïdes, fugisseres. “Una mèdium, sí, que vingui al meu pis per connectar amb l’esperit del Gabo, a veure si s’hi apareix d’una vegada, si em diu alguna cosa... Però no ho sabem –es disculpa–, potser no hi passa res de res... Qui ho sap!”

–Hi esteu convidats, dissabte –ens diu amb un somriure de punt i final.

Eren més de les quatre de la matinada quan tornàvem a casa, i ja treballàvem en la que podia ser l’entrevista de la nostra vida.

–I si se’ns apareix el Gabo, ¿què coi li preguntaríem?

I deixem que floti el silenci.

“L'únic que no accepto és morir”

Aquesta és la història d’una persona que un bon dia descobreix que potser viu en un dels contes de Gabriel García Márquez, al mateix temps que s’adona que viu i dorm a la que va ser també la seva habitació, a l’avinguda de la República Argentina, entre el 1967 i el 1969.

No eren uns anys qualsevol a la seva vida. “Aquells van ser uns mesos decisius per a Gabo”, ens confirmava uns dies més tard Xavier Ayén, periodista expert en el que es coneix com el boom de la literatura llatinoamericana. Abans d’acompanyar-lo al pis de Lucía perquè el conegui, ens explica que ell també va afrontar, el 2005, una entrevista amb Gabo que li canviaria la vida. “Carme Balcells, la superagent de tots aquells escriptorassos, em va trucar i em va dir: agafa un avió i ves a fer-li una entrevista a García Márquez, ell t’està esperant. Gabo odiava les entrevistes, va ser excepcional perquè no en concedia gairebé, i aquella entrevista, als volts del Nadal del 2005, va durar diversos dies, i ell la va usar per explicar que estava ja malalt i abandonava l’escriptura. Va tenir ressò mundial. Va ser la darrera que va concedir.” Però no havia estat aquell García Márquez famós el que havia arribat per primer cop a Barcelona el 1967, al contrari.

A Barcelona García Márquez es va convertir en escriptor professional, havia arribat pobre com una rata i en pocs mesos era l’escriptor més conegut del món

–No! –diu taxatiu Ayén– Quan Gabo arriba a Barcelona el 1967, sense diners, és un desconegut del gran públic... Ningú no l’aturava, segur, per l’avinguda de la República Argentina on tenia aquest primer piset, com sí que li passaria després, en pocs anys, quan ja vivia a Sarrià. Quan arriba a Barcelona, això sí, ja acaba de publicar Cien años de soledad a l’Argentina, i en pocs mesos vendrà més d’un milió d’exemplars de la novel·la. Mentre va viure en aquest pis va passar a ser, molt probablement, l’escriptor viu més conegut del món. Una estrella de la literatura. Aquí arriba amb la humilitat de qui no pot pagar-se un pis a Barcelona, però Carme Balcells el converteix en un escriptor professional que abandona les altres feines i només escriu literatura. I ho pot fer perquè ella li paga el lloguer d’aquest pis.

Ja dins del pis, avancem per un llarg passadís ombrívol, que apreciem detingudament com si fóssim al més sorprenent dels museus imaginaris i, mentrestant, Lucía rememora aquells dies lluminosos de la primavera del 2018 a Barcelona, quan ella també se sentia exclosa per tothom en aquesta ciutat. Estrangera i solitària, a més el nòvio l’havia abandonat, i amb ell havien desaparegut bona part de les amistats comunes. Tampoc no tenia una feina en què bolcar-se. Un dia, quan la seva habitació era encara només la seva habitació, una amiga, Rachel, la va trucar.

– Che, lo que te diré te alegrará el día.

– Dale...

“Aquí he experimentat coses inexplicables. Quan vaig saber que era l’habitació de Gabo, tot va cobrar sentit. Vaig decidir cridar una mèdium”

“No la vaig creure. Rachel sabia que estava malament i feia dies que em trucava amb la milonga de fer-me sentir bé. Sempre eren bestieses que no em feien sentir millor. Però aquest cop va ser diferent. Quan em va explicar el cúmul de coincidències que la van conduir a descobrir-ho, i vaig entendre que aquesta era l’habitació on escrivia Gabo –i abasta amb la mirada la cambra en la que dorm, rectangular, de quatre metres per dos i mig, amb una enorme bandera argentina penjada sobre el capçal del llit i un finestral que vessa sobre un petit escriptori una llum blanca i espessa–, bé, vaig començar a entendre moltes coses que m’estaven passant. Aquí hi havia sentit coses inexplicables. Vaig pensar que estaria bé contractar una bona mèdium.”

Fa poc, en un dels seus reportatges, la Lucía ha escrit recordant aquell moment de revelació: “El primer que vaig sentir va ser la presència de Gabo. Volia creure que la meva habitació estava tocada per alguna mena de màgia que s’acabaria filtrant en la meva pròpia escriptura. Volia deixar que m’inspirés, usar-la com una excusa per canalitzar les muses.”

¿Però què passava en aquesta habitació?, li preguntem. Abans de saber que Gabriel García Márquez havia viscut allí, coses molt estranyes havien començat a succeir.

–Una nit vaig despertar-me per l’estrèpit de la porta de l’habitació del costat, tancant-se. Vaig sentir com passes i del que estic segura és que vaig intuir, més que veure, una figura que creuava per davant de la porta. Però no hi havia ningú vivint en aquella habitació.

–Ncht... –girem el cap i veiem al llindar de la porta un company de pis, un espanyol que nega amb el cap i somriu escèptic: “Una corriente de aire, probablemente”.

–Un altre dia –segueix Lucía sense desànim– va ser una bombeta que em va explotar quan passava, o una ventosa, ben premuda contra la finestra, que es va desenganxar i va tirar un gerret petitó amb flors seques... –una tovallola penjada sobre el caire de l’armari cau i gela la conversa, Lucía posa cara de ja us ho deia–. Estava ben penjada!

–Pfff... –sentim que fa des del llindar el company de pis, que, ulls en blanc, se’n va cap al menjador.

Per convèncer-se que era Gabo qui estava allí i no qualsevol altre fantasma, va prendre de forma literal les paraules que en certa ocasió va dir el colombià: “L’única opció que no accepto és la de morir.” “Ell hi creia molt en això dels espiritismes –intervé Ayén–. García Márquez era un gran creient en la tradició colombiana de la pava, segons els quals els morts no acaben de marxar mai dels llocs. De fet, va deixar de comprar-se una casa a Calafell perquè hi havia unes plantes que segons la pava eren de mal averany. Ell estaria encantat amb aquesta historia.”

Més enllà de si aquelles explosions, ombres, caigudes d’objectes fortuïtes i cops de porta havien estat reals, Lucía va assumir una nova realitat a la seva vida. “Gabo va venir a mi per quedar-s’hi. Potser he d’acabar d’escriure el que ell no va poder, no ho sé... Si tinc l’ocasió de parlar amb ell li preguntaria si hi ha alguna cosa que vulgui que jo faci”. Quan sosté la tassa de te verd li veiem al canell esquerra un tatuatge amb la cara de John Lennon. “Em dic Lucía per Lucy in the sky with diamonds. Gabo va dir que era una de les cançons més belles.”A la tassa també hi veiem el dibuix d’una planta floral violàcia que resulta ser l’emblema de l’estat de Texas, on Lucía ha viscut des dels nou anys. I sobre el seu cap, a la paret, sense intenció de caure per ara, hi penja un rètol de fusta: Home is wherever I am with you.

García Márquez a Barcelona

Gabriel García Márquez, el Gabo, va arribar a Barcelona amb la seva dona, Mercedes Barcha –una dona bellíssima, de grans ulls orientals, que retirava a la reina Nefertiti en versió indígena, segons Tomás Eloy Martínez– i els seus dos fills, Gonzalo i Rodrigo, el mes de novembre del 1967. Els rèdits de Cien años de soledad, acabada de publicar amb gran èxit, com dèiem, el van anar traient de la pobresa, a poc a poc. La decisió de l’exili la va inspirar el seu mestre Ramon Vinyes, “El sabio catalán”, que a més de ser un dels personatges de Cien años de soledad era a la vida real qui orientava les seves lectures i qui li parlava –“Idealitzadament, és clar”, apunta Ayén– de Barcelona i de Catalunya. Més d’una vegada li havia parlat, a la taula d’un bar, de Barcelona com una de les grans capitals culturals d’Europa. Li parlava d’una ciutat que potser ja no existia, plena d’anarquistes i pintors, d’artistes i d’avantguardes, i en la seva imaginació la comparava amb el París dels anys 20 com una ciutat on s’hi havia d’estar. L’entusiasme es va veure completat per l’atracció de Carme Balcells, la “Mamá Grande”, com l’anomenaven Gabo i els seus companys del Boom.

Una despistada va preguntar-li a García Márquez pels carrers de Sarrià si ell era Julio Cortázar o Vargas Llosa. I ell va respondre, sent tan formosament Gabo com era: “‘Los dos, señora, yo soy los dos’”

En total passaria set anys a Barcelona. La primera part d’aquest temps, la que pràcticament ningú coneix, quan ningú no el va visitar, és la que transcorre entre aquestes parets de la casa de Lucía. Després es traslladaria al barri de Sarrià, al carrer dels Caponata, 6, on va ser veí pròxim de Mario Vargas Llosa. Pròxim però no paret amb paret, tot i la seva acostumada facècia: quan arribava una visita, Gabo li deia que a l’habitació del costat vivia Vargas Llosa, i picava fort a la paret. Al cap de pocs minuts, l’escriptor peruà entrava per la porta. Era tot un muntatge que els causava molta diversió: de fet, havien convingut amb antelació l’hora en què Vargas Llosa havia de fer la seva entrada per causar l’efecte desitjat. Aquell barri sí que quedaria immortalitzat com l’indret del Boom llatinoamericà a Barcelona: no només hi vivien Gabo i Vargas Llosa, també en algun moment hi va viure José Donoso, i els visitaven sovint Carlos Fuentes i Julio Cortázar –“Los primos de París”, com els anomenava Gabo– en aquella època de gauche divine, truites al Flash-flash de Leopoldo Pomés i copes al Bocaccio, on bevien amb els Goytisolo, amb Juan Marsé, amb Rosa Regàs, amb Beatriz de Moura o Terenci Moix.

Van ser els dies també en què gràcies a la “Mamá Grande” el mercat editorial va obrir les portes de tot Europa a aquelles plomes brillants vingudes de llatinoamèrica. Dies en què –ara sí– un despistat li podia preguntar a Gabo, mentre caminava per Sarrià, si ell era Julio Cortázar o Vargas Llosa. I ell li podia respondre, sent tan formosament Gabo com era:

– Los dos, señora, yo soy los dos.

Gabo deia que Barcelona és “‘la nostalgia donde se vuelve siempre’”. “Era una ciutat en què es respirava, perquè tots érem una mica conspiradors”, va escriure

En aquells set anys catalans, Gabo va escriure alguns dels relats que apareixerien als Doce cuentos peregrinos, com La increíble historia de la Cándida Eréndira y de su abuela desalmada, i alguns més, molts d’ells travessats pel mític, per l’esotèric, amb bucs fantasma, venedors de miracles, mags saturnals i senyores que es lloguen per somiar. També va escriure la que es considera una obra diferent dins de la seva bibliografia, el seu treball “más arduo y azaroso”, en paraules pròpies, El otoño del patriarca, que tot i explicar la història d’un dictador decadent del Carib sembla inspirat en el personatge del general Franco. I també era la tardor quan Gabo va arribar a viure a la casa de Lucía. “¡Gabriel García Márquez va començar a escriure El otoño del patriarca a la meva habitació! On jo escric els meus articles”, s’emociona. Ell sempre més va recordar aquells anys a Barcelona com alguns dels més feliços de la seva vida. “Els seus fills encara tenen pis a la ciutat”, apunta Ayén. I Gabo, molt temps després, seguia dient que Barcelona és “la nostalgia donde se vuelve siempre”. “Era una ciutat en què es respirava, perquè tots érem una mica conspiradors”, explicava. “Siempre nos decía que cogiéramos un avión y nos plantáramos en Barcelona, que la ciudad era lo más parecida a nuestra Cartagena y que la gente era de lo más amable”, contava el pare del Gabo.

Però tornem al Gabo acabat d’arribar, al que vol invocar Lucía. Encara no era tan famós ni tenia tants diners. En aquests mesos l’ha conegut bé Lucía, que es va comprar el llibre de Xavi Ayén i després va començar a llegir-se l’obra de l’escriptor colombià. “Estic segur que ell creuria que alguna cosa de la seva presència i del que hi va escriure s’ha quedat en l’apartament, no tinc cap dubte al respecte”, augura, misteriós, Ayén.

Una mèdium amb botes del Dr. Martens

“Solo la poesía es clarividente”, li va respondre Pablo Neruda al Gabo quan el colombià li parlava d’endevinacions i de somnis, en el curs d’un dinar que García Márquez després va evocar en un cuento peregrino. Neruda, doncs, no creia en res del que ell li explicava. Avui som nosaltres que evoquem aquell dinar entre els dos genis, poc abans de l’espiritisme al que ens han convidat, mentre cuinem un rissotto de bolets “con la generosidad involuntaria y la ternura áspera de los catalanes”, com va escriure Gabo. Era el gran dia i estàvem inquiets. ¿Què li preguntarem al Gabo si avui se’ns apareix? La pluja constant, regular, humida, ficava el clima dins nostre pel finestral del menjador. Esperàvem el missatge de Lucía per acudir-hi, però no arribava i passaven de les tres de la tarda. Temíem perdre’ns l’esdeveniment esotèric. Si Barcelona és la nostàlgia a la que sempre es torna, com va dir Gabo, jo pateixo de nostàlgies avançades, vam dir un dels dos o potser tots dos, entre els cafès, per dir que ja enyoràvem aquella pluja d’aquella tarda i aquella conversa. ¿Va aconseguir García Márquez importar i traduir la saudade portuguesa amb la seva poètica atemporal i fantasmagòrica? De sobte vibra el mòbil. “Veníos.”

¿I què li preguntarem, si el Gabo es presenta aquesta tarda?, ens repetíem quan sortíem. ¿Què li preguntes a una persona a la que no li agradaven les entrevistes quan estava viu, com ens va explicar Ayén? ¿Haurà canviat de parer des del més enllà? ¿T’imagines preguntar-li alguna cosa que es pot saber per Internet i malbaratar la pregunta? ¿Segueix vostè pensant allò del millor ofici del món, etc.? ¿Li podríem formular preguntes que continguessin un etcètera? Collons. ¿Què li preguntaríem al Gabo?

El tercer acte –i final– d’aquesta història ens porta a aquesta tarda plujosa de la tardor més plujosa dels darrers 50 anys a Barcelona. I ens porta a confessar –ara sí– a mesura que ens apropem al pis de Lucía que, tot i ser admiradors de Rulfo i de Bioy Casares i de Borges i del Gabo, és clar, que mai mai mai hem cregut en espiritismes, i també a reconèixer que, potser per això, els hi tenim una por irracional i injustificada. I malgrat tot, allí estàvem, un argentí i un català, aquella tarda plujosa d’una tardor possible, davant la porta de la finca on van viure en diferents moments de la seva vida Lucía i el Gabo, a l’avinguda de la República Argentina, 168. I encara que dins ens esperés una mèdium disposada a contactar amb la improbable presència del colombià somiador, nosaltres ja estàvem rastrejant –mentre esperàvem– la seva presència a la porteria, a l’intèrfon, a la taula de la porteria –“Aquí es recolzava per prendre notes, segur”– com si fóssim xamans imbècils.

–No notás algo, ché?

–Ho percebo!

Ens entreteníem al vestíbul perquè, tot i haver aconseguit una invitació in extremis, l’accés a l’espiritisme no va ser senzill. Primera, ens van fer esperar fora del pis mentre la mèdium intentava sentir alguna presència (“Nada”). Després, l’espiritista, que va resultar ser colombiana, va adduir que el pis en general, i la cambra de Lucía en particular, no manifestava “cap tipus d’energia quàntica”. Ningú va saber a què coi es referia però tothom va assentir greument, com si fos obvi. També va dir que no es podien convocar esperits així, d’aquesta manera, si ells no s’havien manifestat primer. “Esto no funciona así...”

–Pero jo sento la seva presència, cauen coses... –es va queixar Lucía.

–Naaah... Només coincidències –puntualitzava displicent el seu company de pis, l’espanyol escèptic, sempre recolzat a un marc d’una porta.

La mèdium –rossa, menys de trenta anys, botes Dr. Martens– no s’assembla al que la nostra fantasia esperava d’una mèdium: ser com Whoppi Goldberg

Quan ens van deixar entrar, la mèdium prenia te i xerrava sobre banalitats amb Lucía i els altres pocs assistents a la sessió. Ens vam asseure discrets en un racó del sofà, davant d’un prestatge on descobríem Crepúsculo i una novel·la de Dan Brown. “Ché, así no va a venir”, xiuxiuegem.

Assegudes a la taula, tres dones. De peu, al llindar, el company escèptic. ¿Qui és la mèdium? Per eliminació la identifiquem. Rossa, menys de trenta anys, botes Dr. Martens, un iPhone sobre la taula; no s’assembla al que les nostres fantasies tenien reservat per a una mèdium: ser com Whoppi Goldberg. Escoltem atents, però és evident que ho han donat per acabat. Ella ens mira com si fóssim uns frikis lletraferits. S’aixeca, parla amb Lucía i desapareix pel llarg passadís. “Crec més aviat que no li ha agradat que jo volgués enregistrar-ho tot per fer un podcast per a la ràdio on treballo, suposo que tot li semblava impostat i poc autèntic”, ens diu Lucía quan la mèdium no hi és. Qui sap si la seva única virtut sobrenatural és potser la paciència. “Además, los escasos milagros que se le atribuían al ángel revelaban un cierto desorden mental, como lo del ciego que no recobró la visión pero le salieron tres dientes nuevos, y el del paralítico que no pudo andar pero estuvo a punto de ganarse la lotería, y el del leproso a quien le nacieron girasoles en las heridas”, va escriure Gabo en un dels seus cuentos peregrinos, possiblement en aquesta casa i assegut vora d’on ara ens asseiem nosaltres. Manteníem l’esperança que, sent colombiana com el Gabo, potser la mèdium també invoqués amb un cert desordre.

–No pasó nada –ens avança l’altra dona, amiga de Lucía, amb accent xilè.

– Definitivamente no pasó nada –corre a reforçar el company escèptic.

Sense taules de ouija, ni boles de vidre, pfff, era obvi que això no podia funcionar, vam dir-nos en veu baixa però indignats. ¿Quina mena de mèdium no s’assembla a una mèdium? Tot i que l’espiritisme s’havia acabat abans de començar, tots parlàvem molt fluix, xiuxiuejàvem. “Després d’aquella primera nit –explicava Lucía– quan Gabo va intentar obrir la porta de la meva habitació, l’ascensor de l’edifici va deixar de funcionar de sobte, però només al nostre replà. Un veí ancià que tenim es va quedar atrapat uns minuts fins que van venir els bombers a rescatar-lo. Quan passava venia l’equip de manteniment i ho arranjava, però després es tornava a espatllar. Sempre només al nostre replà.” Lucía insisteix, gairebé suplica amb el to de veu, perquè és cert que ella ha sentit moltes vegades presències misterioses, però també que necessita un altre final per al seu podcast. I li diem que no, que és millor així, que aquest és millor final. Menys Hollywood, més Barcelona. El capvespre ens troba xerrant, ja sense la mèdium, on tants cops hauran dinat i sopat Gabo, Mercedes i els seus dos fills, aleshores nens de primària.

–Volem anar a veure de nou l’habitació de Gabo, Lucía, i fer-hi fotos...

Somriu com sempre, i ens diu que sí, que “claaaaaaro, es acá”. Saltem del sofà i entrem a l’habitació de l’enorme bandera argentina. També hi pengen rèpliques de Picasso, de les parets, i sota la finestra lluminosa, la més lluminosa de la casa, una petita taula escriptori, al lloc on escrivia Gabo, amb carpetes escampades per sobre, la notebook amb la que escriu Lucía, The thing around your neck, de Adichie i altres llibres. De sobte s’apaga el llum i es glaça la conversa.

–Fui yo, sin querer me apoyé en el interruptor –es disculpa el company de pis escèptic. Coi de nano.

Ens quedem amb els nostres somnis, mirant per la finestra cap a l’avinguda de la República Argentina cap a un arbre altíssim, un vell plataner, capaç d’arribar fins a aquesta alçada, i Lucía ens diu que potser Gabo ja el mirava, encara que fos més petit, quan s’asseia aquí a escriure les primeres frases d’El otoño del patriarca. ¿Com era la seva vida aquí? ¿Què hi pensava, què somiava, què escrivia entre aquestes parets? ¿Veia aquest mateix arbre, veia com perdia les fulles en aquestes tardors de Barcelona i les recuperava abans de l’estiu? ¿Veia aquesta mateixa llum del capvespre?

–I aquell veí del davant –ens diu assenyalant un balcó de l’altra banda del carrer on trasteja un ancià–, amb tants anys com els que podria tenir ara Gabo, ¿el deu recordar? ¿Es van creuar pel carrer? ¿Se saludaven de finestra a balcó?

I tots comencem a divagar sobre les possibilitats de fer visites guiades a l’habitació per a turistes i curiosos. No, millor un parc temàtic, un parc Gabo, diem. Amb tirolines que sortirien d’aquesta finestra i tornarien els visitants fins al carrer de nou, vertiginosament, perquè experimentessin l’emoció i el vertigen de la prosa del colombià. I amb un enorme ninot que reproduiria la cara de García Márquez i a qui poguéssim colpejar amb el puny, i comprovar la nostra força, evocant el cop de puny que li va donar al colombià un Mario Vargas Llosa engelosit l’any 1976 i que els va separar per sempre. I amb una veu –en español de Colòmbia– que digués, com a valoració de la força del visitant:

–Amigo, no pegas tan duro como Vargas.

Cau una tovallola ben penjada, i ara sí, tots ens mirem i sabem que el Gabo està amb nosaltres. Que és ell qui tira les tovalloles i apaga els llums i qui segueix fent caure el gerret de flors seques

I tots riem i per enèsim cop cau una tovallola perfectament penjada, i ara sí, tots en silenci, ens mirem i sabem que el Gabo està amb nosaltres. Que és ell qui tira les tovalloles i apaga els llums i qui, de tant en tant, segueix fent caure aquell gerret de flors seques enganxat al vidre amb ventoses, unes ventoses que són massa velles i seques, i que per això cau, és clar, de ben segur, diu el company de pis escèptic. És clar, és clar.

Sortim del pis. Lucía tanca la porta rere nostre i descobrim, en el brevíssim passadís del replà cap a l’ascensor, una finestra que dona a un celobert. És antiga, no ha estat remodelada, és un vestigi cert dels anys aquells en què el colombià anava des de la porta del pis cap a l’ascensor, per aquí mateix, potser esguardant el cel a través seu. Ens mirem tots dos. Hi recolzem les mans, absorbint el testimoni del temps i del lloc, ara sí, tot el que podem. Segur que es va recolzar aquí més d’un cop, el mestre, i hi va contemplar la llum, diem.

Baixem caminant fins a Gràcia, i mentre parlàvem del que sempre parlem, ja sentíem unes poderoses ganes de tornar a l’edifici del que acabàvem de sortir, i de fer-hi el que va fer María dos Prazeres en aquell conte del Gabo, en el que la tomba de l’anarquista més famós no tenia nom, i ella, aquella puta entranyable, que havia assistit a l’enterrament de Durruti, “el más triste y tumultuoso de cuantos hubo jamás en Barcelona, el tercer domingo aprovechó un descuido para cumplir uno más de sus grandes sueños, y con el carmín de labios escribió en la primera lápida lavada por la lluvia: Durruti. Desde entonces, siempre que pudo volvió a hacerlo, y siempre con el pulso firme y el corazón alborotado por la nostalgia”. Així nosaltres, ens dèiem aquell vespre, hauríem d’haver escrit en aquella escala anònima:

–¡Acá vive el Gabo, carajo!

En aquell moment, dins del pis, mentre la llum somorta del capvespre es vessava dins de la seva habitació, Lucía escrivia en el seu blog: “Mi mayor miedo se hizo realidad: no está en el piso. Por lo menos la médium dijo que no, que no sentía una gran energía aquí. Un poco me bajoneó, pero elijo pensar que Gabo me ayudó a pasar un momento difícil de mi vida, y no que salí adelante sola, es más poético y más interesante. En las últimas semanas que estuve trabajando en esta historia un nuevo hombre entró en mi vida y no es un fantasma. La energía de Gabo puede estar aquí de una manera inexplicable que los físicos aún no han descubierto. O puede que no sea. Puedo elegir creerlo, o no puedo. Entonces, ¿cuál es la diferencia? Nada cambia, al final. Mi habitación sigue siendo una plaza blanca de cuatro paredes con una bandera argentina y una ventana que da a una calle del mismo nombre. Lo único que cambia es mi perspectiva. Mientras sienta a Gabo allí, él está allí, al menos a través de mis ojos y mi experiencia. Me gustan las historias, después de todo. ¿Y qué mejor historia que el fantasma de García Márquez en mi habitación?”