De petita odiava les matemàtiques. Em feien por. Cada vegada que la professora començava a escriure una fórmula a la pissarra i hi afegia elements per a mi inintel·ligibles, ja bufava pensant en tots els quadernets d’estiu que hauria de fer. Era evident que suspendria. A què treia cap allò de posar una lletra enmig dels números? Una x només podia servir per formar una paraula. Punt.

El cas és que l’assignatura em semblava massa complicada. Fins i tot el matemàtic W. S. Anglin va arribar a dir alguna cosa així com que les matemàtiques no són un recorregut fàcil que passi per una autopista sense cotxes, sinó un viatge a un terreny salvatge i estrany on els exploradors es perden sovint. Per sort, existeixen persones com la Mònica Boladeres (la Ràpita, 1992), que s’han encarregat de fer una mica més fàcil aquest camí. I ella ho ha aconseguit amb un objecte tan simple, però alhora tan complex, com un cub de Rubik. Bé, qui diu cub també diu triangle, esfera, rombe o dodecaedre, perquè de formes de Rubik n’hi ha moltes. Tot un camp ple de possibilitats que aquesta enginyera química ha aprofitat per ensenyar als nens matemàtiques. I, sobretot, perquè n’aprenguin sense por.

La Mònica es desplaça per moltes escoles per ensenyar d’una manera lúdica i atractiva

Me la trobo a la sala annexa del garatge de casa seva, a la Ràpita, on ha instal·lat una aula plena de formes i colors. Aquest és un dels llocs on fa els seus tallers, encara que la seva és una feina molt nòmada: es desplaça per moltes escoles i centres educatius per ensenyar matemàtiques d’una manera lúdica i atractiva mitjançant el projecte de Rubikids.

“Matemàticament el Rubik és una eina molt simple, però que es pot esprémer moltíssim”

“Amb ma germana vam decidir com a propòsit d’any nou resoldre el cub de Rubik”, comença a relatar la Mònica. Era el 2017 i aleshores la jove impartia classes de matemàtiques en un institut de Barcelona. Fins aquell moment no s’havia aficionat mai a aquest joc, però a poc a poc va començar a veure que li servia de molta ajuda a les seves classes. “Em vaig adonar de totes les possibilitats que aportava, i que se li podia donar molta continuïtat: es pot treballar estadística, evolucions, pots fer gràfiques... Matemàticament és una eina molt simple, però que es pot esprémer moltíssim”, resumeix.

“Als alumnes els intento treure la pressió i els dic que aquí no anem a buscar un 10, i que si no surt a la primera, surt a la segona”

A més, va descobrir que amb el Rubik molts alumnes s’animaven a aprendre matemàtiques. “Com a professora veia que alguns conceptes costaven d’entendre, més enllà de la teoria. Estem acostumats que les mates siguin només un full amb el qual ens aprenem les taules de multiplicar, les memoritzem i si hi ha algun problema, el resolem. Sempre és aquesta dinàmica”, explica. Un mètode d’aprenentatge que no serveix per a tots els alumnes: “N’hi ha que tenen més facilitat que d’altres, però em vaig adonar que a través del joc —a més, un joc que els enganxa molt—, perden una mica aquesta por a resoldre l’equació”. I sobretot veu que els nens s’ho passen bé i no es frustren. “Els intento treure la pressió i els dic que aquí no anem a buscar un 10, i que si no surt a la primera, surt a la segona i, si no, soc aquí per ajudar-los”, somriu.

Mentre m’ho explica, la Mònica va movent àgilment les diferents cares d’un triangle de Rubik. És gairebé hipnòtic. I sembla tan fàcil! Amb la seva veu dolça i tranquil·la m’explica que el triangle és la forma amb la qual més bons resultats obté als tallers: “No hi ha tantes combinacions com amb el cub i és més fàcil que els nens puguin aconseguir completar-ne una cara a la primera”, assegura. També li va molt bé per ensenyar conceptes de geometria.

“Està bé que els nens s’interessin per aquests jocs, així també trenquen una mica amb les noves tecnologies”

Al costat hi té una caixa de plàstic transparent plena de “joguines” de tota la col·lecció d’aquest invent creat a Hongria als anys setanta. La Mònica remena els objectes dins de la caixa, rememorant aquell so tan analògic d’una infància sense Internet. “Està bé que els nens s’interessin per aquests jocs, així també trenquen una mica amb les noves tecnologies”, reflexiona. És tornar enrere per fer un pas endavant.

Durant un temps, la rapitenca s’endú la caixa de Rubiks a l’Hospital de Sant Joan de Déu, on fa de professora voluntària tot un curs escolar. “Com que els nens anaven rotant molt depenent de la malaltia, ens dedicàvem a fer la resolució de la piràmide i a aconseguir fer-ho amb el mínim temps possible”, explica Boladeres, que de seguida veu com els nens es motiven molt ràpid. “Allà tenen molt temps lliure i així la seva ment està ocupada amb altres coses que no siguin les tauletes”, remarca.

“Amb la piràmide vam començar per les coses més simples: els números, que són les nou unitats d’una cara del triangle. I a partir d’aquí vam fer sumes, multiplicacions, fins a augmentar una mica el nivell”

Més tard va a un camp de refugiats a Grècia i descobreix que, si vol ensenyar als nens, “que venien amb una motxilla molt gran”, ha de començar de zero. “Amb la piràmide vam començar per les coses més simples: els números, que són les nou unitats d’una cara del triangle. I a partir d’aquí vam fer sumes, multiplicacions, fins a anar augmentant una mica el nivell”, explica. Així doncs, es poden sumar els grocs i els blaus d’una mateixa cara i restar-ne els vermells. Les opcions són infinites.

Més tard s’agafa un any sabàtic per anar a Sud-amèrica i s’endú uns quants Rubiks a la motxilla. Recorre diverses escoles del continent i s’enriqueix amb els alumnes i els seus professors. “Un dia un professor em va dir que amb el Rubik podia fer un triangle de Tartaglia, que no sabia ni que existia, i que, tot i ser un nivell més elevat que l’ESO, permet fer moltes combinacions”, se sorprèn. I amb totes aquestes vivències i coneixements torna cap a la Ràpita per continuar amb el seu projecte de Rubikids.

“Volia fer el mateix que havia estat fent durant els viatges, però aquí, a Catalunya”, m’explica la jove professora, que fins i tot ha camperitzat una furgoneta per poder oferir tallers per tot el país. “La idea és poder acabar sortint de l’aula i fer els tallers al pati de les escoles. També m’agradaria poder unir les matemàtiques amb l’educació física”, afegeix.

“M’agradaria poder unir les matemàtiques amb l’educació física”

“Sovint es continua amb la mentalitat d’estudiar les matemàtiques com ho fèiem abans, d’una manera molt pautada”

El seu projecte arriba en un moment en el qual la Mònica veu que a les escoles es produeixen molts canvis i transformacions educatives. “Però sovint es continua amb la mentalitat d’estudiar les matemàtiques com ho fèiem abans, d’una manera molt pautada”, considera. “Hem de ser conscients que la societat actual ja no és la mateixa de quan jo anava a escola o de quan hi anava el meu pare o la meva padrina, i les necessitats educatives tampoc”, continua la jove, que confessa rient que als tallers ella és com una nena més. S’ho passa bé, i aquest també és un dels secrets del seu èxit.

Boladeres inicia les classes, que són de dues hores, amb una part teòrica en què fa l’exposició de reptes i preguntes i després comença la part pràctica, per a la qual té preparades diferents dinàmiques amb el seu kit de Rubiks, que adapta en funció de l’edat dels alumnes. “Faig des d’infantil, on es toquen conceptes molt bàsics, com la psicomotricitat, fins a segon d’ESO. Sé que podria fer més cursos, però reconec que m’agrada aquesta etapa, perquè és quan es poden acumular molts més conceptes”, confessa. A més, la professora veu que a aquestes edats els alumnes solen respondre molt bé als tallers perquè tot els resulta molt nou i tenen més creativitat a l’hora de jugar amb el cub.

“És molt important el tema visual i que els alumnes vagin aprenent a través de la pràctica: potser no sabran llegir un símbol, però el sabran fer”

Creativitat també és el que fa servir ella quan prepara tots els materials. No només treballa amb els Rubiks, sinó que ella mateixa, que és aficionada a la il·lustració, ha dissenyat tota mena de reptes escrits en cartells, jocs de cartes o unes esferes planes de plàstic que serveixen per fer diferents jocs amb el Rubik com a protagonista principal. Sap que visualment aquest objecte és molt atractiu (i addictiu), i intenta potenciar en els alumnes la memòria visual. Fins i tot durant el confinament del 2020 va fer tota una sèrie de vídeos a YouTube explicant conceptes matemàtics mentre dibuixa. “És molt important el tema visual i que vagin aprenent a través de la pràctica: potser no sabran llegir un símbol, però el sabran fer”, explica.

“Cadascun de nosaltres ens enfrontem a mil problemes i els resolem tan bé com podem o sabem, i amb les matemàtiques hi ha aquest paral·lelisme”

Al final, la Mònica fa un aprenentatge basat en problemes que busquen una solució, però també crea reptes pensats perquè els alumnes vegin que a les mates no tot són números, sinó que també hi ha incògnites. Igual com a la vida. “Cadascun de nosaltres ens enfrontem a mil problemes, i cadascun de nosaltres els resolem tan bé com podem o sabem, i amb les matemàtiques hi ha aquest paral·lelisme”, explica la professora. És trobar-se davant d’un repte i buscar les eines per cercar-hi una solució. “Tots arribem a la mateixa conclusió, però amb diferents estratègies. No sempre trobem el mateix camí per aconseguir-ho”, reflexiona sobre les matemàtiques.

“Es tracta d’ensenyar als nens que, a poquet a poquet, de tot ens en sortirem”

“Diuen que les matemàtiques ens ensenyen que tots els problemes tenen solució, però això ho dius a un matemàtic i et dirà que tenim infinitat de problemes que encara estan per resoldre”

I continua: “Hi ha una frase que m’agrada molt que diu que les matemàtiques ens ensenyen que tots els problemes tenen solució, però això ho dius a un matemàtic i et dirà que tenim infinitat de problemes matemàtics que encara estan i estaran per resoldre. Però es tracta d’ensenyar als nens que, a poquet a poquet, de tot ens en sortirem”, somriu.

Mentre mou les peces del Rubik la jove em confessa que a ella li agradaria trobar algun dia la solució del cub pel seu compte. “Ara el resolc aplicant uns logaritmes que em vaig aprendre, que al principi és fàcil trobar-hi la lògica, però al final simplement m’he après uns passos quan hi ha una determinada combinació i els aplico”, diu concentrada jugant amb el cub. És com una nena que gaudeix indagant en el món dels números, de les formes i dels símbols. Un món il·limitat on la por no té cabuda.