Cau el sol. Una llum agradable de tons ataronjats impregna els arbres d’un bosc de la Safor, on unes figures vestides amb una mena d’escafandre blanc feinegen en una clariana poblada de cubs de diferents colors. Amb els guants, sostenen una manxa metàl·lica i esventen un fum que calma els insectes que habiten l’arna. Ens trobem, en definitiva, en un apiari, concretament un que està a punt de desaparèixer durant uns mesos d’aquesta garriga del País Valencià que li és pròpia. LA MIRA ha acompanyat un grup d’apicultors valencians en el viatge de transhumància per portar les abelles a altres territoris durant la primavera, coincidint amb l’època de floració d’alguns cítrics.

Aquesta és la història d’un xoc entre el regne abeller i el reialme cítric. I les fruites taronges, cara i ulls de l’agricultura valenciana, estan guanyant el pols. L’Acord de la Pinyolà, de fet, rema a favor seu des de fa trenta anys i, any a any, fixa les mesures i el període exacte d’èxode forçat dels ruscos de les zones citrícoles per evitar la presència de llavors en els seus fruits i, d’aquesta manera, poder prioritzar la venda de crítics sense pinyols. Així, els apicultors valencians fan la transhumància, obligats a moure els ruscos, i amb ells la seva feina de producció de mel. Expulsats a, com a mínim, quatre quilòmetres de les plantacions de crítics de finals de febrer fins al maig.

Per fer el procés de transhumància amb abelles, cal esperar l’entrada natural de les abelles dins dels bucs quan cau el sol; tancar i carregar totes les caixes al camió; transportar-les per carretera durant la nit; reubicar-les en un altre territori apte per a les abelles, com Sòria o Àvila; produir la mel d’altres varietats florals, i, finalment, començar tot el procés de nou per tornar les abelles al País Valencià. Un procés de trasllat temporal que causa greuges entre els apicultors, que es queixen d’aquesta normativa, però també de les creixents importacions de mel adulterada.