Històries

Canàries mira al futur, mira l’octubre català

Hi ha un altre 1-O. Membres del moviment anticolonialista canari van venir l’any passat a Catalunya per viure el referèndum i conèixer el procés sobiranista. Canàries s’emmiralla en Catalunya per iniciar el seu procés de descolonització

per Magda Gregori Borrell

Canàries mira al futur, mira l’octubre català
El moviment independentista canari ha agafat el procés català com a exemple per descolonitzar-se d'Espanya. Un representant canari i un català de l’històric CADCI a l’Institut Miquel Taradell de Barcelona l’1-O de 2017.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Las Palmas de Gran Canaria. 1 d’octubre de 2017. Federico Nacher agafa un vol en direcció  a Barcelona. Té una germana a la capital catalana i ha decidit viure el referèndum in situ. “Sabia que seria un moment històric, que marcaria el futur immediat d’aquest país, d’Espanya i d’Europa”, explica Nacher. Aterra a primera hora del matí a l’aeroport del Prat; la seva germana el va a recollir. Les primeres imatges que veu són furgonetes i furgonetes de la Policia Nacional espanyola davant d’un col·legi electoral: “Van parar tot el trànsit, la meva germana estava molt sorpresa, no entenia les garrotades, però jo sabia que això podia passar”. El Federico venia preparat. Tenia clar que s’havien de preveure molts escenaris i que ell els volia viure en pròpia pell. És propietari d’una empresa d’impressions i, per això, va decidir comprar-se una armilla reflectant i gravar-hi, en tres idiomes, una etiqueta que hi deia  “observador internacional”. Va arribar a casa de la seva germana, va sentir què explicaven les ràdios i les televisions, es va col·locar l’uniforme i va sortir al carrer: “Tenia un objectiu i volia complir-lo”.

Nacher lluita per la descolonització del seu país. I, per això, ve a Catalunya: per observar el moviment, buscar similituds, prendre notes, estudiar l’exemple. Però no és l’únic. Com ell, altres ciutadans canaris també són a Catalunya per veure el referèndum. Canàries mira Catalunya. Ell és el responsable de comunicació de la Comissió del Consell per a la Descolonització i Transició Nacional de l'Arxipèlag Canari (CDTN). El moviment va néixer fa 5 anys i treballa per la llibertat del territori. És una societat que comença a mobilitzar-se i a organitzar-se. Creu que el colonialisme ha amagat la seva identitat i ara vol mostrar-se, explicar-se, alliberar-se. Per això han format una estructura social i política. Una organització que, més enllà dels partits, treballa per assolir la plena sobirania nacional. Tot es remunta al 28 de juny del 2013, quan les diferents sensibilitats del moviment independentista canari s’uneixen. El Partit Nacionalista Institucional Canari, el Front Popular per a la Independència de Canàries i el Congrés Nacional de Canàries signen la Declaració d’Aguere, el full de ruta d’aquest moviment social i polític.

“Aquella transversalitat revolucionària, profundament democràtica i respectuosa, fins i tot amb qui no pensava igual, em va deixar impressionat”

El camí sap que serà llarg, però creu que qualsevol acció pot ajudar-los. Per això, el Federico l’1 d’octubre volia veure i conèixer la societat catalana. Ho tenia molt clar. Sense por, amb l’armilla i el mòbil a la mà, es va dirigir cap a un col·legi electoral del barri de Vallvidrera. No podia parar de fer fotos, necessitava retenir cada imatge, cada cara. “La cua era enorme, jo tenia els pèls de punta, hi havia un gran agermanament”, explica encara emocionat. Primer, va preferir passar desapercebut. Es va posar a la cua. Les càrregues policials enfosquien altres punts de votació, però l’ambient en aquell era festiu. Va parlar amb uns i amb altres. Amb els que portaven la papereta del “Sí” i els que anaven a votar “No”. Això el va deixar descol·locat. “Aquella transversalitat revolucionària, profundament democràtica i respectuosa, fins i tot amb qui no pensava igual, em va deixar impressionat”, assegura. És en aquest moment quan decideix passar a l’acció. Busca els responsables del col·legi, s’identifica com a observador internacional i li donen accés. Ell tenia el paper molt interioritzat i ningú va qüestionar el seu perfil. Per això, encara avui, 365 dies després, es reafirma en el seu rol: “Jo vaig ser un observador internacional, encara que no oficial”.

Cua de persones esperant per votar al col·legi de Vallvidrera on el Federico Nacher va fer d’observador internacional el dia 1 d’octubre de 2017. (Fotografia de Federico Nacher)

Se li pot dir observador internacional, però no independentista canari. No li agraden les etiquetes i encara menys aquesta. Parla de descolonització, no d’independència. No utilitza els mateixos termes, però sí que s’inspira en estratègies catalanes per traslladar-les a Canàries. Entitats com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb qui té contacte directe, el fascinen per la seva “horitzontalitat”. Per això, cridat per l’ANC, el passat 11 de setembre també era a Barcelona juntament amb altres membres de la CDTN. Catalunya-Canàries-Catalunya. Un camí d’anada i tornada. Ells van col·laborar en la creació de la delegació de l'Assemblea Nacional Catalana a Canàries. I l’entitat catalana els proporciona coneixements, propostes i dinàmiques de coordinació i cohesió social.

“Sabia que potser no podria utilitzar el bitllet de tornada, tenia clar que em podien apallissar”

Nacher el que veu és això: una conjunció de perfils socials, ideològics i generacionals. Però tenia por. La policia podia arribar en qualsevol moment i, fins i tot, detenir-lo: “Sabia que potser no podria utilitzar el bitllet de tornada, tenia clar que em podien apallissar”. El moviment d’alliberament de les Canàries ja ha patit la repressió de la policia. Ell i el seus companys la coneixen bé. Però les hores van anar passant i, malgrat els problemes informàtics, la gent que es va atansar en aquell punt de votació barceloní va poder dipositar la seva papereta. I va arribar el moment del recompte. Els organitzadors el van fer pujar en un cotxe, van transitar per un camí de terra i vuit minuts després van arribar a un punt enmig del bosc. “Allà hi havia el CNI català, ho controlaven tot: qui entrava i qui sortia”, relata. Van travessar un pont i es van aproximar a un casa coberta de vegetació: els esperaven les tres urnes. Amb ell ja hi havia un observador internacional: comença el recompte. El “Sí” s’imposa amb 1.518 vots. El “No” n’obté 103 i també hi ha 63 vots en blanc i 8 de nuls. El Federico dona per finalitzada la jornada. Ja pot penjar l’armilla. Ha complert el seu objectiu. Com la seva germana a primera hora del matí, ara ell també està sorprès: “No em creia que es pogués organitzar una votació tan autocontrolada, autogestionada i eficient”. L’endemà va tornar cap a casa; tenia moltes coses per explicar als seus companys de lluita.

Una lluita històrica, antiga, permanent. Des del 1481 fins ara. La Carta de Calatayud, signada entre el líder canari Tenesor Semidán i Fernan II d’Aragó, va determinar la integració del Regne de Canàries al conjunt de territoris que després van conformar l’actual Espanya. I encara avui la població de les Illes se sent més canària que no pas espanyola. És al segle XX quan rebrota amb força el moviment canari. El 1964, l’advocat Antonio Cubillo crea el Moviment per a l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari. Un corrent d’alliberament nacional que, quatre anys després, serà reconegut per la Unió Africana. El 1976 l’organització va decretar la lluita armada i va provocar el primer atemptat. L’objectiu: les Galeries Preciados de Las Palmas de Gran Canaria. Tres anys després abandonarà les armes i, finalment, acabarà desapareixent. Passaran els anys, però aquest sentiment d’alliberament es mantindrà.

El moviment té en el nucli universitari el primer xup-xup ideològic. Com en el cas català, vol penetrar entre totes les capes de la població: organitzacions socials, institucions polítiques i món universitari

El 2013 esclata de nou. La Comissió del Consell per a la Descolonització i Transició Nacional de l'Arxipèlag Canari aglutinarà diferents corrents històriques del moviment independentista canari. La seva declaració fundacional estableix uns objectius molt clars: aconseguir la participació social i la dignitat nacional del poble canari; estudiar el fenomen del colonialisme i el dret a la independència en ple segle XXI; analitzar les accions i estratègies prèvies a la consecució de la sobirania nacional; i determinar els àmbits i actuacions referents a la “qüestió canària”. I aquesta declaració es va presentar a la facultat de Psicologia de la Universitat de La Laguna. El moviment té en el nucli universitari el primer xup-xup ideològic. Com en el cas català, vol penetrar entre totes les capes de la població: organitzacions socials, institucions polítiques i món universitari.

"Els catalans estan en més bona posició, encara que no vol dir que ho aconsegueixin abans que nosaltres”

Les estadístiques diuen coses clares: el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) mostra que Canàries és el quart territori d’Espanya amb més sentiment d’identificació territorial, només darrere de Catalunya, el País Basc i Galícia. El Federico se sent amazic. Ni europeu, ni mediterrani, ni espanyol. I el cas català és, per ell, l’exemple d’un procés “madur”. La primera conseqüència visible de l’1-O català és la resposta que, al dia següent, fan alguns funcionaris i representants de les institucions espanyoles penjant banderes espanyoles als balcons. Amb aquesta reacció, el Federico no pot evitar les comparacions. “En el futur ho viuré a Canàries?”, es preguntava aquell 1-O. I, un any després, assegura que “els catalans estan en més bona posició, encara que no vol dir que ho aconsegueixin abans que nosaltres”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris