Visions

Tercera i última generació de llauner

Fotografies de Jordi Borràs Abelló. Text de Laura Casanova Casañas

Al Barri Vell de Girona hi ha un taller on, des de l’aparador, tot resplendeix de daurat. El sostre està replet de llums antics i a l’espai hi abunden cuirasses i cascs que transporten a l’època romana i a pel·lícules de gladiadors. Al taulell hi trobem en Ramon Boix, la tercera generació de llauners de la família. “I l’última!”, etziba en Ramon, que no té descendents que agafin el relleu de la tradició familiar. El de llauner és un altre exemple d’ofici centenari que està a punt de desaparèixer. “Actualment, amb el sistema escolar que hi ha, això de recuperar oficis és molt complicat”, lamenta en Ramon, que assegura que “o hi posen marxa o l’artesania se’n va en orris”.

El comerç que regenta en Ramon no s’ha mogut del carrer Ballesteries des que el va fundar el seu avi el 1882. Gairebé 150 anys d’ofici arrelat al Call de la capital gironina. I, avui, un dels últims llauners de Catalunya. La família Boix s’ha anat adaptant al llarg de les dècades als canvis dels temps: si bé el seu avi, a finals del segle XIX, feia sobretot llums de carburo i d’oli, plats i utensilis de tota mena, el seu pare ja va topar amb l’electricitat i va haver de modificar els llums, primer de gas i després elèctrics. Però a la professió de llauner també hi va arribar la recuperació de certes tradicions, com els manaies, els armats o els estaferms, en diferents poblacions del país.

Avui, precisament, el passat, el ben llunyà, és el que permet a en Ramon continuar amb la seva feina. “Gairebé només treballo per a manaies i faràndula”, explica el llauner gironí, que va deixar de fer llums i altres peces que abans produïa en sèrie, i que ara només repara puntualment, per dedicar-se completament als vestuaris d’aquests soldats romans i altres col·lectius populars. Aquests dies pròxims a Setmana Santa, en Ramon té feina: moltes processons en aquestes dates a Catalunya estan encapçalades per aquests grups de persones que desfilen en formació amb casc, cuirassa i capa. L’artesà s’encarrega de fer els vestuaris de gairebé el 60%, diu, de processons de Catalunya que n’inclouen, com ara Banyoles, Besalú, Lleida o la mateixa Girona.

El taller, endins, amaga una rebotiga amb una vista privilegiada a l’Onyar, o al fil d’aigua que en queda. Aquí és on en Ramon treballa el llautó i l’aram, el material que fa servir des que la llauna va deixar-se d’utilitzar. “A Catalunya en deuen quedar tres o quatre, de llauners”, a banda d’ell mateix, calcula en Ramon. Però cal afegir-n’hi un cinquè, i de ben gros: internet. I és que, per guarnir els manaies, també es comença a comprar a l’altra punta del món. “Hi cabem tots”, diu, malgrat tot, convençut en Ramon, que es resigna confessant que “ens hem d’adaptar”. És així com ho porten fent els Boix des del 1882, i fins que puguin.

– continua després de la publicitat –

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris