Històries

Caps de Solsona

Miren des de ben amunt els solsonins; n’hi ha del Renaixement i de més contemporanis, però tots donen caràcter a una ciutat amb identitat pròpia. Amb en Carles Freixes anem a conèixer els caps de biga de Solsona

per Anna Alfaro Lucas

Caps de Solsona
Cares grotesques i mirades incisives. Els caps de biga ens fan recórrer Solsona mirant cap amunt. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Quan vens a Solsona has d’anar mirant amunt”, diu en Carles Freixes (1987). Solsoní de tota la vida i director del Museu Diocesà i Comarcal de la mateixa ciutat, ens trobem amb ell a la plaça Major de Solsona per descobrir un patrimoni que passa desapercebut si no clavem els ulls cap al cel: els caps de biga.

Abans d’endinsar-nos pels carrers d’aquesta ciutat, coneguem una mica més el nostre guia. Apassionat de la conservació patrimonial i, en concret, del patrimoni immaterial, de les festes i dels gegants, en Carles va estudiar Arquitectura Tècnica. Va ser llavors quan, als estius, se n’anava al despatx de l’arquitecte Jaume Cuadrench, solsoní també, responsable de la restauració de molts edificis a Solsona, com la catedral.

El seu interès pel patrimoni immaterial, de festes i gegants, té una explicació ben senzilla. “Aquí a Solsona ho vius des de petit, es porta a la sang. Com en un altre poble potser hi ha més tradició amb els castells, per exemple, doncs aquí a Solsona és el món dels gegants. De petit et regalen un nan, un drac, i la canalla juga a fer festa a casa. I arran d’això, ho portes a la sang. En l’àmbit familiar es viu molt, i n’hi ha que ho agafem més, d’altres menys. Hi ha gent que ho viu més com a infant, i d’altres que ho seguim, com és el meu cas. M’agrada molt fer recerca sobre el tema de les festes, les tradicions…”

En Carles és un solsoní de tota la vida. Enamorat de la seva ciutat, avui ens acompanya per descobrir un dels tresors de Solsona.
“Solsona és una ciutat carlina per antonomàsia; la Segona Guerra Carlina comença aquí”

I entre nans, dracs i gegants, els caps de biga observaven des de ben amunt els solsonins. Quan s’interessa en Carles pels caps de biga? “Estudio l’arquitectura de tombant del segle XIX al segle XX de Solsona. És un moment caòtic per a la ciutat. Solsona és una ciutat carlina per antonomàsia; la Segona Guerra Carlina comença aquí, i se suprimeix el Bisbat i el partit judicial, que això per a una ciutat episcopal com Solsona són cops forts”, comença.

“El XIX és un segle de fracassos. Però el 1891 es recupera el Bisbat, hi ha un moment d’esplendor. És en aquell moment que miro si tot això es veu reflectit en l’arquitectura. També és un moment en què la ciutat es queda tancada en les muralles medievals, ja que, des de 1300, aquestes muralles no havien augmentat. Per tant, també demostrava que hi havia un moment de canvi, perquè és el moment que es crea l’eixample de la ciutat. I és aquí on començo a veure que Solsona comença a créixer fora muralla i que, en el fons, també estava intentant fer un procés de transformació a dins. I aquí és quan em surten els caps de biga”, explica.

“Els caps de biga no deixen de ser un element arquitectònic de la casa. Aquí els hem vist de tota la vida. N’hi ha en altres llocs, especialment en aquesta zona de la Catalunya interior, a les cases de pagès”

“Els caps de biga no deixen de ser un element arquitectònic de la casa. Aquí els hem vist de tota la vida. N’hi ha en altres llocs, especialment en aquesta zona de la Catalunya interior, a les cases de pagès. Als cabirons de la façana d’un edifici o d’una casa, s’hi posa un element escultòric, el que s’anomena cap de biga, que n’embelleix la punta. En comptes de posar-hi un punt rodó, hi posen una carassa, una cara, com a les proes dels vaixells.” Amb alguna finalitat concreta?

Aquest és un dels caps de biga que podem trobar a Casa Aguilar, a la plaça Major. Són els més antics de Solsona, datats de l’època del Renaixement.
“Han acabat dient que potser era per protegir contra les bruixes, contra el mal, però això ja és més llegenda popular”

“Primer de tot, hi ha un tema arquitectònic. Si fessis arribar tot el cabiró fins a la punta, es mullaria, i al mullar-se molt, es podria començar a podrir. De fet, si en una casa el deixen tallat a noranta graus, s’acaba mullant i es comença a podrir la fusta. Amb el cap de biga, al donar-hi aquest angle, així arrodonit, evites això. I d’arrodonir-lo van passar a ornamentar-lo. Han acabat dient que potser era per protegir contra les bruixes, contra el mal, però això ja és més llegenda popular. És veritat que abans es posava la palma al balcó, les dents de lleó… Hi ha molts símbols que eren protectors; per tant, podria ser que tingués aquest sentit.” 

Conjuntament amb l’Ajuntament, per festa major, van elaborar una ruta dels caps de biga per la ciutat. “Hi havia una professora que havia fet un llibre sobre els caps de biga que es deia Els caps de xocolata, pel color que tenen, però jo volia buscar-ne una mica l’arrel, perquè sempre ens quedàvem a «És per espantar bruixes!», i volíem estudiar d’on sorgia. Desgraciadament, tenim molt poc material, la documentació no en parla. Però és veritat que, si comences a furgar, en trobes en cases de pagès, en cors d’esglésies, a la plaça Major de Solsona, a la plaça Major de Peramola, que potser emula la d’aquí perquè sempre ha tingut relació amb la ciutat... I van apareixent amb comptagotes”, comenta. 

“Els caps de biga estaven força generalitzats; cap al segle XX, totes les cases els van començar a treure, però aquí els van mantenir”

I amb tota aquesta recerca, què trobes? “Bàsicament, que és un tema que ha quedat molt reservat a Solsona, però que estava força generalitzat, i que, cap al segle XX, totes les cases els van començar a treure, però aquí els van mantenir. Quan es canviava la coberta d’una casa, en el que menys pensaven era en el cap de biga, i es treia. Els més antics i típics són molt esquemàtics. Només marcaven els ulls, el nas i la boca, i era una cosa molt simbòlica. Potser si altres ciutats de Catalunya haguessin tingut el mateix procés, tindríem moltes ciutats antigues amb caps de biga.”    

Casserras és fàcilment identificable: cares grotesques, faccions marcades, i un gran volum. Amb el seu estil i la seva empremta, és, sens dubte, una de les persones que ha donat encara més caràcter a la ciutat. 
“Els més antics que trobem a Solsona són a la plaça Major i són d’època renaixentista, a la Casa Aguilar. Després en trobem d’època barroca i posteriors”

“Al ser l’element propi de la façana d’una casa, en tenim poca documentació. No sabem per què els feien o per què els posaven, però hi ha molta literatura al seu voltant. El que sí que sabem és que els més antics que trobem a Solsona són a la plaça Major i són d’època renaixentista, a la Casa Aguilar. Després també en trobem d’època barroca i posteriors. N’hi ha a la catedral, a la casa dels Morató… I tot això arriba al segle XX.” I no tan sols hi arriba, sinó que es potencia. Vegem-ho. 

“Al segle XX és quan l’Ajuntament, amb aquesta voluntat d’embellir la ciutat, et «convida» a posar caps de biga o a restaurar-los quan et fas una casa nova. No t’hi obliga, però amb la documentació t’hi «convida». No ho veig com una voluntat només política, o d’un grup de persones, sinó com una cosa molt comuna de la gent, de tenir la casa endreçada i una ciutat monumental.”

“El sentit de la família i de nissaga és especialment important en època barroca a Solsona”

“Fixa’t que això ho trobes en ciutats amb un cert caràcter. Quan vas a Vic, per exemple, i passeges pel nucli antic. A una altra escala, i una mica més gran que Solsona, Vic també té aquesta voluntat de tenir la ciutat conservada. Potser una mica aquesta voluntat com a representació de la família. Aquí és molt típic. El Solsonès és la comarca de les mil masies, perquè n’hi ha moltes, i d’aquestes, les que eren més fortes tenien casa a pagès i també casa a Solsona, perquè la canalla pogués venir a estudiar, etc. Per tant, hi ha aquesta dualitat, de tenir la casa a pagès, però també una casa representativa de la nissaga a la ciutat, de les grans nissagues que hi havia en aquestes comarques. El sentit de la família i de nissaga és especialment important en època barroca a Solsona.”

Aquest és l’únic cap de biga animal. Es pot trobar al carrer del Bou.
“I tant que hi ha un sentit col·lectiu! A vegades no sé si ens el creiem gaire, però sí”

I creus que hi ha també sentit col·lectiu? “I tant que hi ha un sentit col·lectiu! A vegades no sé si ens el creiem gaire, però sí. Bé, quan un tota la vida fa el mateix, ja no hi dona importància; tens una ciutat arreglada, però no n’acabes de ser conscient. Tenim unes festes molt històriques, un carnaval recuperat dels anys setanta, però amb una tradició més antiga que la festa major, una festa major barroca... És a dir, que tenim unes festes molt potents, i això et crea i et modela”, reflexiona en Carles.

Com s’explica aquesta voluntat d’embellir i preservar, en un moment en què moltes ciutats i pobles opten per un creixement sense gaires miraments? “En el sentit d’embellir la ciutat, hi ha un punt de molta façana. A vegades hem conservat poc els interiors, però la façana s’ha tingut molt en compte. És aquesta voluntat que tot estigui ben tocat i posat, que una mica ja ho som, els solsonins. Aquestes ciutats tancades en si mateixes... Potser hi ha alguna cosa que portem a la genètica. No sé si és ben bé així, però és allò que com que ho has viscut tota la vida, doncs fas el que tota la vida has fet.”

“També és una manera d’entendre i conservar el patrimoni. La restauració és una part que, des de l’arquitectura, no s’ha cuidat gaire”

“També és una manera d’entendre i conservar el patrimoni. La restauració és una part que, des de l’arquitectura, no s’ha cuidat gaire. Per exemple, hi ha llibres que parlen de la Barcelona gòtica, i que si el barri Gòtic és un fals històric. En el fons, no deixa de ser una manera d’entendre i conservar el patrimoni. Segurament el criteri que tenien als anys noranta era aquest i potser d’aquí a vint anys es veurà malament. Els criteris que fem servir avui en dia a Catalunya en matèria de restauració són molt diferents dels que estan fent servir per restaurar Notre-Dame a França. Allà recuperaran l’agulla tal com era, per exemple. A casa nostra, segons els criteris que fem servir, ho posarien en dubte perquè el corrent que seguim és que es noti que estem fent una cosa que no és original.”

Molts dels caps de biga que es poden veure a la ciutat són d’època contemporània. La majoria estan identificats, però n’hi ha alguns dels quals no es coneix l’autoria.
“Si moltes de les construccions que es van destruir durant la Guerra Civil no les haguéssim tornat a construir com eren, ara tindríem un patrimoni molt tocat”

“Què passa? Que això està molt bé, el fet de no crear falsos històrics. El problema és que per no crear falsos històrics, a vegades hem fet arquitectures agressives. Jo entenc que s’ha de distingir, perquè va molt bé per saber, per conèixer... Imagina’t que aquests caps de biga que veiem, que són de 1500, de 1600..., que en fessin uns de nous. Doncs estaria bé que poguéssim saber-ho, per llegir aquesta evolució. El problema és que hem passat a una restauració agressiva. No cal mentir, no cal fer falsos, però si moltes de les construccions que es van destruir durant la Guerra Civil no les haguéssim tornat a construir com eren, ara tindríem un patrimoni molt tocat.” 

“Per què Solsona està tan ben conservada? Doncs perquè des de l’època de la República hi va haver una voluntat de conservar la ciutat antiga”

Així que a Solsona hi ha hagut voluntat d’embellir i de preservar el patrimoni d’una manera més fidel a l’original. “És clar. Ens podem preguntar: per què Solsona està tan ben conservada? Doncs perquè des de l’època de la República hi va haver una voluntat de conservar la ciutat antiga. Van tirar a terra la casa que hi havia al costat de Casa Aguilar, a la vora dels porxos. La Generalitat republicana l’havia declarat Bé Nacional i, malgrat això, va anar a terra. Això va ser l’espurna que va encendre Solsona, quan es va començar a dir: «Ostres, potser hem de cuidar el patrimoni».”

I afegeix: “Mentre que en molts pobles, als nuclis antics posaven marbres a les façanes, com si vas a Berga al carrer Major, aquí a Solsona hi havia molt la consciència del mal de pedra. Conservar, que es vegi la pedra i l’antiguitat. A vegades fins i tot amb un punt teatral. I en aquesta línia, els caps de biga es van posar de moda a partir del segle XIX. Per exemple, en trobarem de fets als anys cinquanta, seixanta, setanta…, quan es van posar de moda. La gràcia d’aquella època és que se’n van fer molts i els monumentalitzen una mica. Ara bé, el que et trobes a les cases de pagès és un cap de biga per embellir, més senzill i petit”.

En Carles és un gran amfitrió de Solsona, i així ho demostra amb l’ampli coneixement que té de la ciutat, de la cultura, de la història i, sobretot, de la seva gent.
“Casa Aguilar és on va néixer la mare de Gaspar de Portolà. Els seus caps de biga són els més antics, del Renaixement”

Per descobrir-los no ens cal moure’ns de la plaça. “Això és Casa Aguilar”, ens explica en Carles. “És la casa on va néixer la mare de Gaspar de Portolà, que va anar a colonitzar Califòrnia. La seva mare era solsonina, però quan es va casar se’n va anar per la banda de Tremp. I, com veieu, tenien la casa a la plaça Major, al centre neuràlgic de Solsona. Era una família potent. Els seus caps de biga són els més antics, del Renaixement”, explica.

Pot ser que l’efecte crida hi tingués res a veure? Si una de les cases més potents de Solsona es posa uns bons caps de biga, potser la resta, en veure-ho, també en volen uns d’igual. “Sí. Això és com tot, no? Quan un poble es feia el campanar alt, el de la vora el volia més alt. Doncs aquí, potser entre famílies deien: «Si jo em faig uns caps de biga, doncs el veí també». És veritat que és una mica taca d’oli, en aquest sentit”, comenta en Carles.

Majoritàriament, per tota la ciutat, un cognom agafa el protagonisme al cel solsoní: Casserras

I de la plaça Major anem a plaça de Sant Joan. Allà hi trobem uns caps de biga exuberants. Unes cares amb faccions grotesques, d’altres amb la mirada clavada avall. També entre els carrerons que anem recorrent: de Sant Joan a la plaça de Sant Pere, d’allà a la catedral i de la catedral al carrer del Bou, on hi ha l’únic cap de biga animal. També en trobem algun de molt contemporani, que destaca de la tònica general. A alguns dels caps de biga que veiem, com per exemple, els de la plaça de Sant Pere, no se’ls n’ha pogut atribuir l’autoria, però majoritàriament, per tota la ciutat, un cognom agafa el protagonisme al cel solsoní: Casserras. Qui és?

Una argolla al nas crida l’atenció d’aquest cap de biga tan carismàtic.
“Manel Casserras es dedica a fer caps de biga, potser els més típics i emblemàtics, els més potents i els que criden més l’atenció de tota la ciutat”

“Hi ha un escultor especialment destacable: Manel Casserras, que es dedica a fer caps de biga, potser els més típics i emblemàtics, els més potents i els que criden més l’atenció de tota la ciutat. Manel Casserras era una persona que ja tenia molta inquietud cultural, en dibuix, en pintura... I, l’any 59, s’havien de fer els gegants nous de Solsona, perquè els del 56 eren massa grossos i no es podien portar, i ell decideix presentar un projecte a la confraria propietària dels gegants. I el Manel tira milles i decideix fer-los per ell mateix. I els fa. I van sortir uns gegants espectaculars.”

“Arran de fer uns gegants de Solsona nous, que no és poca cosa, perquè a Solsona els gegants són tota una institució, vincula el seu taller de sastreria a fer gegants. I llavors també els vesteix. I la gràcia és que al Casserras li comencen a encarregar altres gegants de Catalunya. És el moment que restauren els Gegants del Pi de Barcelona, per exemple.” I entre gegant i gegant també es posa amb els caps de biga.

“Era com un Da Vinci a la solsonina; és a dir, sabia fer una façana nova per a una casa, sabia picar-te una pedra escultòrica, fer-te uns gegants...”

“Sí, molts dels caps de biga són d’ell. Era com un Da Vinci a la solsonina; és a dir, sabia fer una façana nova per una casa, sabia picar-te una pedra escultòrica, fer-te uns gegants, dissenyar models interiors; en l’àmbit domèstic, dissenyava el menjador… Manel Casserras va dominar els anys seixanta i setanta, i Jaume Cuadrench, els vuitanta i noranta, amb els esgrafiats de les façanes. Són dos noms que es vinculen a la conservació patrimonial de Solsona.” I mirem cap dalt. Perquè a Solsona es mira cap al cel. 

Passejar per Solsona mirant amunt et regala imatges com aquesta. Una renglera de caps de biga, amb una personalitat diferent cadascun, que vigilen les cases i els balcons solsonins.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris